Joan Mateu Parra: "La tragèdia és allà, si la fas bella no la reforces, simplement informes"

PalmaEl seu objectiu recorre diàriament Barcelona, però també ha passat pel Senegal, l'Open Arms i Ucraïna. Joan Mateu Parra (Bunyola, 1996) és un fotoperiodista freelance instal·lat a Catalunya, que treballa, principalment, amb una de les agències de notícies més importants del món: The Associated Press (AP). Ha immortalitzat desnonaments, manifestacions, migracions i altres qüestions socials com la pandèmia. El seu mentor és el reconegut premi Pulitzer Emilio Morenatti i entre els seus referents destaquen noms com Lynsey Addario, Anna Surinyach i Manu Bravo.

Com va ser la vostra entrada en el món del periodisme?

— Vaig estudiar Art i Disseny a Barcelona, però ja tenia el fotoperiodisme com a hobby, m'agradava anar a les manifestacions i fer fotos. Un any vaig tenir un contracte de pràctiques al diari ARA i se suposava que hi anava per fer disseny gràfic, però vaig aconseguir passar a la secció de foto. Després, quan vaig fer un màster en Fotoperiodisme, vaig obtenir una beca per estar a El Periódico, on vaig poder quedar com a col·laborador. A partir d'aquí, vaig arribar a AP, que és amb qui faig més feina.

La precarietat en el món freelance és un fet molt comentat, com ho viviu?

— El problema és que les tarifes es redueixen cada vegada més i el cost de vida és cada vegada més elevat. Ens tenen asfixiadíssims perquè, facturis el que facturis, has de pagar. Hi ha hagut mesos que he facturat menys del que m'ha costat la quota d'autònom.

Es percep diferent quan s'està en contacte amb fotoperiodistes d'altres països?

— Tenc molts de col·legues freelance que es riuen de nosaltres, al·lucinen que això sigui una cosa habitual. Crec que hi ha un altra qüestió important, a part de la precarització perpetuada del nostre ofici, i és que molta gent està disposada a fer feina i que li costi doblers. És un debat que s'ha duit molt a xarxes, és el que té la democratització de la imatge, que els mitjans poden pensar: "En tenc 500 més com tu que ho fan més barat".

Parlant de la vostra cobertura a Ucraïna, com va ser?

— Jo vaig estar a Lviv, una ciutat que ha estat molt poc bombardejada, que s'ha convertit en un lloc de pas per a molts de refugiats que fugen del país. Allà la situació era més o menys normal, és un lloc que està bé per fer periodisme perquè entres en un país en conflicte, però no estàs en el conflicte, és una ciutat tranquil·la. No puc parlar de la guerra en si perquè no l'he viscuda, però sí que he vist el drama humà dels refugiats.

Quin tipus de vincles s'estableixen entre fotoperiodistes quan es cobreix un conflicte?

— Sí que s'estableixen vincles, però no es tracta d'anar a fer canyes com si estiguessis en una excursió dels escoltes. Quan faig feina m'agrada fer-la tot sol, però per viatjar o compartir hotel està bé anar amb qualcú. En general, intent no anar mai tot sol per si passa alguna cosa.

Estant a Ucraïna, quin tipus de protecció teníeu?

— Anava 100% pel meu compte, no tenia cap classe de protecció, perquè tampoc era necessari. Sí que tenia un casc per si de cas, però tampoc el vaig utilitzar. Al final, som freelance, i la relació que he tingut amb els mitjans ha estat per vendre i editar temes, però no per temes de seguretat. El que vaig fer estant allà m'ho va comprar l'Agència Catalana de Notícies.

De les fotos que vàreu fer, amb quina us quedau?

— Em qued amb la fotografia que vaig fer a una dona que té la seva neta en braços. Té bona llum, tenc el barroc com a referència, els clarobscurs m'agraden bastant. En general, estic content amb les fotos que vaig fer a la frontera.

De les cobertures que heu fet fins ara, quina és la que més us ha apassionat o impactat?

— Intent que tot m'apassioni, perquè si no ho fas amb passió es fa molt costa amunt. Sí que hi ha coses del dia a dia, com el Parlament, que fas amb menys passió. De les cobertures que més m'han apassionat fins ara, destacaria la resposta a la sentència del Procés, perquè va ser el meu primer encàrrec amb AP, va ser quan vaig fidelitzar aquest client. L'agència és l'aprenentatge més gran, tenc molt bona relació amb Morenatti, que ha estat el meu mentor. Emocionalment, m'impacten molt els desnonaments, són duríssims, vas coneixent la gent i veus que realment és una merda que passa a la porta de ca teva i, a vegades, és una mica frustrant. També em va impactar la cobertura que vaig fer d'Open Arms, però ho veig com una cosa que em cau una mica enfora ara.

Ara que mencionau Morenatti, com és fer feina amb un premi Pulitzer com ell?

— Per a mi és un mestre, a part del meu cap quan faig feina per AP. Li estic eternament agraït perquè em va donar una oportunitat quan jo no tenia ni idea de fotoperiodisme i va continuar comptant amb mi, no sé per què, però em va donar una oportunitat d'aprendre moltíssim com a col·laborador d'agència. És un bon professional, un bon mestre i una bona persona. Té un ull privilegiat, molt pocs s'hi acosten. La seva manera de fer feina és una referència, per molt que algunes vegades se l'hagi criticat.

De fet, algunes vegades se li ha recriminat que faci bellesa de la tragèdia.

— La tragèdia és allà, si la fas bella no la reforces, simplement informes. Hi ha gent que es dedica a fer cures, d'altres s'encarreguen dels morts i nosaltres ens dedicam a informar-ne a partir de fotos, sempre respectant els drets humans i les persones. Sempre m'ha semblat un debat un poc absurd, a pics es critica que se'n facin fotos, però no es critica el que passa a aquestes fotos.

Surinyach conta a El compromiso de la fotografía, de la revista 5W, que, just quan començava, estant a Open Arms, va tenir l'instint d'ajudar en comptes de fer fotos, un moment que li va donar per reflexionar molt. Heu viscut alguna situació similar?

— No, perquè quan vaig a fer fotos, intent estar molt concentrat, i aquesta concentració no et permet estar per qualsevol altra cosa. Evidentment, no s'ha d'anar en contra de la lògica. En el cas d'Open Arms, et fan una preparació prèvia i et diuen que has de fer fotos, que si et necessiten en alguna situació extrema et demanaran ajuda, però en principi no es fa. És molt fàcil, la seva feina és ser socorrista o metge i nosaltres som fotògrafs, jo no seria allà si no tingués una càmera. Si veig una persona que s'ofega i estic tot sol no faria una foto sense ajudar-lo; de fet, probablement faria la foto i després l'ajudaria tot d'una, perquè, afortunadament, una foto es fa amb una vuitmilèssima part d'un segon.

Teniu algun projecte de futur en ment?

— És una pregunta difícil. M'encanta viure a Barcelona, estim aquesta ciutat i tenc la meva vida molt construïda aquí. Aspir a anar millorant dins AP perquè d'aquí a uns anys pugui passar a formar part de la plantilla. Per ara estic bé i sempre estic disponible per al que surti. Si em telefonen ara, vaig allà on sigui, però això també contrasta molt amb el tipus de fotoperiodisme que fan Surinyach o Maria Contreras, que treballen més el fotoperiodisme lent. Jo no puc, em costa molt. Sí que per a aquest estiu tenc pensat cobrir les festes de Sant Joan, a Ciutadella, per a la secció de reportatges visuals d'AP.

De totes les fotos que heu fet fins ara, amb quina us quedau?

— Diria que una que vaig fer d'un desnonament. Al principi no em deia res, però la vaig enviar a l'editor d'AP Bernat Armangue i la va publicar amb l'etiqueta AP TOPIX, que és on posen les millors fotos. A mi no em deia res i l'endemà va agafar molta importància. Això reforça el bon fotoperiodisme d'agència, és aquell cuidat, quan tu fas una foto que no t'apassiona, però tens un editor darrere que sap el que fa. Hi ha moltes agències i diaris que s'han carregat aquesta figura...

Hi ha alguna foto que us hauria agradat fer i no hàgiu fet?

— És mal de dir. Vaig caminant pel carrer i veig fotos. Una vegada vaig anar a cercar un amic i entre dos cotxes vaig veure una família, asseguda en unes cadires de platja, que jugava a cartes. Era una foto preciosa. I també hi ha fotos que faria d'una altra manera, sempre es poden millorar. Encara que també n'hi ha que dic: "Ai, crec que ara no seria capaç de fer-la".