Juan Manuel Fernández: "Amb l'humor, moltes vegades t'has d'autocensurar per evitar que la gent s'ofengui"

PalmaJuan Manuel Fernández va trobar en l'humor i els monòlegs la via perfecta per allunyar-se dels problemes que l'angoixaven. L'humor s'ha convertit en un element clau de la seva vida i, encara que ho ha de compaginar amb la seva feina, ser monologuista li ha permès alliberar-se de les pors i les tensions que el condicionaven en el passat. Ara se sent lliure i preparat per enfrontar-se a qualsevol adversitat.

Per què vàreu decidir fer-vos monologuista?

— Tot va arribar en un dels moments més difícils de la meva vida. Després de cinc anys preparant oposicions per ser policia nacional, un pic arribà l'examen no vaig superar les proves i vaig quedar a les portes d'accedir a la feina que desitjava. Després d'aquest cop vaig passar un moment molt complicat, en què vivia amb una angoixa constant i quasi fregava la depressió. En aquell moment vaig decidir fer la passa i apostar per l'humor com a teràpia. El dia del meu aniversari vaig fer el meu primer monòleg a amics i familiars, i em va agradar tant a mi i al públic que vaig decidir tirar-me a la piscina i lluitar per ser monologuista.

Com arriba aquest moment? Per què decidiu fer la passa de fer un monòleg?

— Sempre era l'amic del grup que contava acudits i a qui els amics li demanaven que fes broma. A més, m'agradaven molt els monòlegs, en mirava molts a la televisió. Després jo contava el que havia vist en altres monologuistes o les bromes que havia escoltat als programes que mirava i als meus amics els agradava, així que vaig apostar per l'humor com a mètode per sortir de la crisi vital que travessava.

Què és l'humor per vós?

— Encara que soni com un tòpic, per mi l'humor ho és tot. És l'eina que faig servir per enfrontar-me al dia a dia, per superar situacions complicades i per lluitar contra les adversitats. Humor i bogeria no són sinònims. No afront la vida sense pensar en res ni m'ho prenc tot a rialles, però sí que intent sempre treure el costat positiu i alegre de la vida i riure tant com puc.

Com preparau els monòlegs?

— Normalment faig servir situacions quotidianes, del meu dia a dia. Quan prepar algun monòleg, sempre repàs les experiències que he viscut, històries que conec o moments dels quals crec que es pot extreure humor. Sempre ho exager, crec que un element que tenen en comú molts monòlegs és l'exageració de la realitat fins a trobar aquell punt que aconsegueix fer somriure el públic.

Actualment hi ha moltes persones que es prenen malament les bromes i els monòlegs. Viviu sempre amb la por d'ofendre algú o que el públic rebutgi el missatge humorístic?

— Realment sí. Quan vaig començar, intentava no xerrar de temes que poguessin ser polèmics. Quan no tens experiència, tens moltes possibilitats d'acabar ficant la pota i ofendre algú del públic. És trist, però és una realitat que vivim dia a dia els monologuistes. Hi ha gent que té la pell molt fina, així que, davant possibles problemes, queixes o públic que s'enfadi, m'autocensur per evitar conflictes.

Es pot fer broma de la pandèmia?

— És clar que sí, crec que es pot fer i s'ha de fer. No em referesc a la part mèdica ni a la malaltia, sinó al que ens passa, el nostre dia a dia i el tipus de societat en què ens ha convertit la crisi sanitària.

Com us ha afectat la pandèmia, als monologuistes?

— Depèn del punt de vista amb què ho miris. Realment, per mi la crisi sanitària ens ha donat coses bones i coses dolentes. El millor ha estat que ens ha obligat i alhora donat l'oportuinitat de reinventar-nos. Ens ha permès créixer humorísticament i personalment. Per contra, el món de l'humor i els monòlegs a una escala més amateur han estat pràcticament aturats des de l'inici de la pandèmia, i aquesta situació no ens ha permès poder gaudir del que feim i del nostre públic.

És fàcil viure de l'humor o ho heu de compaginar amb una altra feina?

— Al nivell en el qual jo estic, és pràcticament impossible. De fet, els pocs monologuistes que viuen de l'humor ho compaginen amb altres branques de la interpretació: anuncis, teatre, música... Jo ho compagín amb la meva vida laboral. Ser monologuista, actualment, és per a mi més un hobby que una professió.

Quin és el vostre somni?

— Poder viure de l'humor, poder dedicar-me de manera única i exclusiva als monòlegs. M'encantaria ser un referent dins el món dels monologuistes mallorquins, fer-me un nom a l'illa i que em reconeguessin pel meu humor. A més, crec que és important que el món de l'humor de Mallorca superi les barreres de l'Arxipèlag i aconsegueixi un lloc en el panorama estatal. Que a la Península ens reconeguin també pels nostres monologuistes i no només pels esportistes com Rafel Nadal i Jorge Lorenzo.