Laura Reus: "Hi ha gent que no veu bé que una dona arbitri, pensen que el món de l'esport està reservat per als homes"

PalmaLaura Reus va néixer a Mallorca el 1996 i la temporada que ve es convertirà en la primera àrbitra balear que arriba a la categoria EBA. Els principis de Laura en el món de l'arbitratge no varen ser fàcils: la pressió, la soledat a la pista, els insults, les discriminacions per ser dona... però així i tot decidí lluitar pel seu somni i, a 23 anys, xiularà a la quarta categoria del bàsquet espanyol amb l'objectiu de continuar millorant i creixent any rere any. La protagonista d'aquesta setmana és, a més d'àrbitra, cuidadora de persones majors, i encara que ara mateix està a l'atur, el seu objectiu és arribar al màxim no només en el món de l'arbitratge, sinó també en el món sociosanitari.

Com vàreu començar en el món de l'arbitratge?

Després de més de cinc anys jugant a bàsquet, vaig decidir que era el moment de deixar-ho; però, tot i no voler jugar més, no volia deslligar-me per complet d'aquest esport. En aquell moment va sorgir l'oportunitat d'arbitrar i la decisió va ser fàcil, ja que no m'interessava entrenar, ni tampoc continuar jugant, i l'arbitratge va ser la millor manera de continuar relacionada amb el bàsquet.

Què és el més difícil per a una àrbitra?

El més difícil d'arbitrar, per a mi, és fer-ho tota sola. Sents la necessitat de controlar-ho tot: jugadors, pilota, banquetes, canvis... i al final et supera. Per a mi, una de les coses més dures és sentir que no pots, que la situació et sobrepassa i, malgrat això, no pots fer res més del que ja estàs fent.

El món de l'esport està molt masculinitzat. Considerau que l'arbitratge també ho està?

Sí, no en tenc cap dubte. Jo aquesta temporada he rebut moltíssims insults només pel fet de ser dona. El més trist és que hi ha gent que no veu bé que una dona arbitri, pensen que el món de l'arbitratge i de l'esport està reservat per als homes. He rebut molts de crits dient-me que les dones hem de fer les tasques de la casa i no participar en esports. Per sort, cada cop hi ha menys espectadors que tenen aquest pensament, però la realitat és que encara existeixen.

Considerau que en l'esport actual l'insult és, per desgràcia, un element que acompanya l'arbitratge?

Sí, i és molt trist. Els espectadors no valoren la teva feina, és igual si arbitres bé o malament. L'equip perdedor sempre carrega sobre l'àrbitre totes les seves frustracions. Els insults no tenen res a veure amb la tasca que realitzis, sinó amb el resultat del partit. L'equip que perd sempre t'insulta.

La temporada que ve arbitrareu a la categoria EBA. Què sentiu pel fet de ser la primera dona de les Illes Balears que xiularà en aquesta categoria?

Per a mi és un orgull, n'estic molt contenta. Actualment, a Mallorca, no hi ha gaires dones àrbitres i aquest ascens és un reconeixement. Continuaré treballant per millorar dia a dia, però aquest ascens és increïble per a mi i també per a l'arbitratge balear. Esperem que amb el pas dels anys el nombre de dones àrbitres a les Illes augmenti.

Quin consell donaríeu a les nines més joves que es plantegen entrar en el món de l'arbitratge?

Que siguin valentes, que facin aquesta passa i entrin en el món de l'arbitratge. Els diria que, encara que els començaments siguin complicats, l'esforç i la dedicació sempre tenen recompensa. Han de ser fidels a allò que desitgen i no escoltar aquella gent que els voldrà desanimar o que els dirà que l'arbitratge no està fet per a elles. Han de lluitar i apostar per allò que desitgen.

Creis que el paper de la dona dins l'esport ha canviat?

Per sort, sí, i molt. Abans les dones no podien ni participar en les activitats esportives i ara ja tenim referents en tots els àmbits esportius. És cert que s'ha de continuar fent feina i s'han de deixar enrere molts estereotips, però crec que el paper de les dones en l'esport va en augment i continuarà sent així.

Deixant de banda el món del bàsquet, qui és Laura Reus?

És molt difícil definir-se a un mateix, però diria que som una persona simpàtica, atenta, que es preocupa pels altres i, sobretot, que lluita per aconseguir tot allò que es proposa. Tenc ben clar que el meu objectiu és anar millorant cada dia i no abaixar mai els braços.