Maite Garcia: "Hi ha la idea que arribar a pal·liatius és venir a morir, i no és així"

PalmaMaite Garcia és psicòloga clínica i treballa a la Unitat de Medicina Pal·liativa de l'Hospital General de Palma des de fa poc més d'un any i mig. És valenciana, però viu a Mallorca des del 1996, quan es va traslladar a l'illa per fer una residència a l'hospital Son Dureta.

Com és el vostre dia a dia?

El primer que faig és revisar tots els pacients que estan al nostre càrrec, és a dir, al programa de pal·liatius. Cada matí revís totes les històries, si hi ha hagut ingressos nous, si hi ha incidències... Jo m'organitz la feina i després, com que treballam en equip, feim una reunió cada matí i revisam tots els casos. I després ja començ amb el treball diari. Jo faig feina tant amb la persona ingressada com amb la família, si hi és. La meva feina és molt variable i variada.

Com és l'atenció psicològica al pacient a cures pal·liatives?

Jo em centr molt en la manera com la persona du el procés de la seva malaltia. La part emocional i la part d'afrontament de la vida, del dia a dia. Allà ja veig si hi ha afectació emocional –normalment sí que n'hi ha– i si hi ha una simptomatologia depressiva, ansiosa, reactiva... També com ho duu la família. Intent incorporar aquesta ajuda i tractar els símptomes.

Què és el que més necessita la gent que ateneu?

No t'ho sabria dir, perquè és molt variat. Hi ha la idea que arribar a pal·liatius és venir a morir, i no és així. Es poden abordar molts aspectes de una persona amb una malaltia greu tant del punt de vista clínic, infermer, social i psicològic. Molta gent allò que necessita quan és a pal·liatius és ser escoltada de veres. En alguns casos també hi ha dubtes existencials, pors. També hi ha persones que senten, en el procés de malaltia d'un familiar proper, que no podran viure sense aquesta persona, i la gent del voltant li diu: "Calla, que tot anirà bé, ja passarà". Això ho veig molt: avançar-se i pensar "com podré viure jo sense el meu pare, o sense la meva dona". Hi ha famílies que ho duen fatal, que estan molt angoixades, i no tenen persones que puguin comprendre aquesta situació.

En el món de presses en què vivim, et trobes molta gent que no pot estar al costat del familiar malalt de la manera que voldria?

Sí que m'ho trob, però també hi ha famílies que s'organitzen molt bé. I moltes persones sense família, amb pocs amics. Moltes persones estrangeres; algunes amb xarxa social i d'altres amb molt poca.

Què creis que és el més important per atendre malalts en una unitat de pal·liatius des de la vostra àrea?

El temps i el fet d'estar disponible per a la gent. Perquè per la mateixa manera que tenim de fer front a les coses dures que ens passen a la vida, de vegades no estam per escoltar ni per a res. I, en aquest cas, poder dir: "Si em necessites, som aquí". I l'altra cosa és la llibertat de poder fer el seguiment i poder veure persones que ja no estan ingressades. També duc un programa de dol, i puc seguir les persones que han passat per la mort d'un familiar proper a l'hospital.

Com és una trobada amb vós?

Si no conec la persona, ens saludam i m'hi present. Li deman com està, com es troba i per què està així, i a partir d'aquí ja vaig enfilant el discurs i adaptant-lo a la situació. També hi ha vegades que passen un parell de dies i no em present perquè el pacient no està conscient o té una simptomatologia que no li permet parlar. I amb les famílies, el mateix procés. La planta no és gaire gran i ens coneixem gairebé tots. I jo faig molt poca consulta; vaig més a les habitacions, els passadissos, la terrassa... Es tracta de trobar el diàleg.

Què us aporta com a persona aquesta feina?

Molt de contacte humà, i de qualitat. Es parla realment de les coses que importen. Quan algú em diu que li preocupa alguna cosa, jo sé que no em dirà una ximpleria. Que serà una cosa important, i per a mi és un luxe tenir aquest contacte i veure què hi puc aportar. Veure que hi ha famílies que ho duen fatal al principi i al cap d'un parell de dies els veus millor. És molt gratificant.