Malén Company (il·lustradora): "La moda era el meu 'guilty pleasure'"

PalmaTot i que a la carrera de Belles Arts ho consideraven un 'art menor', Malén Company (@itsmalenco) va decidir apostar per la il·lustració i, a més, combinar-la amb el que considera el seu guilty pleasure (plaer culpable), la moda. Gràcies al fet que va seguir el seu instint —i a les hores que va passar dibuixant durant el confinament—, ara ja fa dos anys que ha fet realitat el seu somni, treballar per a Vogue.

La vostra feina és la il·lustració, però la moda és la gran protagonista. Què diríeu que té més pes?

— Jo diria que tenen més pes el dibuix i la il·lustració. Venc de Belles Arts i, per a mi, te més importància la part plàstica i artística. La moda també és una gran influència, sobretot ara que faig feina en aquest sector. Vulguis o no, m'influeix a l'hora de dibuixar quant a tendències, colors i possibles escenes.

Primer de tot vàreu estudiar Belles Arts. Per què aquesta carrera?

— Vaig estudiar Belles Arts pensant a fer il·lustració, però en aquesta carrera està mal vist. La il·lustració és com un art menor. I sobretot a Barcelona, que es duia un estil d'art molt més conceptual. A la facultat, els professors mai em varen encoratjar a fer res d'il·lustració, que és el que més m'agradava. Quan jo tenia 14, 15 o 16 anys estava molt de moda Paula Bonet, es començava a parlar molt de la il·lustració a Espanya. També hi havia Maria Herreros, Ricardo Cavolo, Conrad Roset... I jo vaig créixer admirant aquestes persones.

I més tard vàreu fer Il·lustració de Moda. Com va aparèixer aquest interès?

— Vaig decidir enfocar-me a il·lustració de moda perquè era una cosa que a mi sempre m'havia agradat moltíssim. Però fins en aquell moment em feia —entre cometes— una mica de vergonya l'interès per la moda, em pareixia quelcom frívol. I, al final, a Belles Arts, més que aprendre a pintar i a dibuixar, t'ajuden a créixer com a persona i com a artista, a conèixer-te més a tu mateix. Jo vaig aprendre a no jutjar-me. Em vaig deixar endur per aquest guilty pleasure que era per a mi la moda i, com que no estava molt decidida, vaig decidir fer un monogràfic d'il·lustració de moda per temptejar el terreny a l'Institut Català de la Moda i em va encantar. Vaig dir "això és el meu" i en acabar la carrera vaig fer el postgrau a l'escola de disseny i moda LCI, de Barcelona.

I a través d'això, heu acabat treballant per a segells tan importants com Vogue.

— Fer feina per a Vogue era el meu somni. Quan vaig començar a fer el postgrau el vaig fer pensant que una de les metes era fer feina per una editorial, i el top era il·lustrar per a Vogue. Per això, quan va passar, no m'ho creia. En aquell moment, fins i tot, hauria pagat per sortir a Vogue. Just havia acabat el postgrau, va arribar el covid i jo pensava que no tindria feina. Estava morta de por. Sempre havia fet encàrrecs per a particulars, alguna il·lustració per a alguna empresa o algun esdeveniment petit. Amb la pandèmia, vaig començar a il·lustrar moltíssim a ca nostra i vaig començar a publicar molt a xarxes. També un poc per l'ansietat d'estar fora de Mallorca, estar a Barcelona, enfora dels meus. I per no perdre els papers i animar-me un poc. Va ser així com va sortir el tema de Vogue. Una editora ho va veure, ho va comentar a la cap de redacció i em varen contactar per fer una portada per a un article. Això va ser la prova i, a partir d'aquí, varen anar sorgint la resta de col·laboracions, ara farà ja dos anys.

Com és fer feina amb un referent editorial així?

— Fer feina per un referent així és un privilegi i un honor, perquè té molta història un nom com Vogue. També t'obliga a estar sempre en constant recerca de tendències, per exemple. Jo estic tot el dia mirant passarel·les, dissenyadors, marques emergents, tendències de decoració, noves paletes de colors... Bec de moltes fonts d'inspiració. Crec que és important la rapidesa. Jo faig feina sobretot amb la versió digital i de vegades t'ofereixen una campanya per a d'aquí a dos dies o una setmana. Sempre has d'estar un poc pendent i també has de tenir en compte que et tocarà moltes vegades fer feina en cap de setmana o fer jornades molt llargues. Has de ser capaç d'adaptar-te a aquestes exigències. Per a mi, ara, val la pena.

També heu fet projectes per a marques. Hi ha algun requisit que hagin de complir o línia vermella?

— Com a requisit, que sigui alguna cosa que m'agradi, que sigui alguna cosa que jo utilitzaria o que m'atregui visualment. De moment, no m'he trobat cap línia vermella. Però si hi hagués alguna cosa que anàs molt en contra dels meus valors, òbviament no ho faria. O, per exemple, si em diguessin de fer feina per una marca càrnia, diria que no, perquè som vegetariana. Potser si fos una feina per a algú que tingués unes idees polítiques molt contràries a les meves, tampoc ho faria. Però de moment no me n'he trobat.

En qualsevol cas, gairebé tot el que feis està impregnat per un univers 'femení'. Què us inspira de la figura de la dona?

— En ser dona, xerr i m'exprés des del jo i el que m'inspira són les històries que hi ha darrere, les veus, les maneres d'expressar-nos que tenim... Des del punt de vista de la moda, els looks que podem crear, la força que desprenem, la valentia, l'empoderament... I que també, per a mi, és una bellesa molt especial. No només m'inspira allò normatiu, també en molts de casos les rareses m'atrauen bastant.

Què és el que passau més gust de dibuixar?

— Els detalls. Som una boja dels detalls. Podria estar hores i hores fent un estampat d'una camiseta, un doblec d'una màniga, els títols d'una llibreria... Tenc una il·lustració que vaig fer per a Sant Jordi en què vaig fer 250 títols escrits a mà.

I amb quines tècniques us agrada més treballar?

— Ara mateix, el digital. Vaig començar el 2018 i ara som molt àgil. Pas molt de gust perquè sent que domín la tècnica. No pint, que és una cosa que m'agradaria reprendre. També una cosa que m'agradava molt, i fa temps que no faig, és la punta seca, una tècnica de gravat.

Els colors també són una part important, sobretot perquè generen homogeneïtat en tot el que feis. És a consciència?

— Sí, una part. Sé quins són els meus colors preferits, els que més solc utilitzar, que són gammes de turqueses, verd, daurats, roses i alguns colors terrosos. Ho faig perquè són els que més m'agraden. M'agraden molt els pastels. Però quan faig una il·lustració, no em prepar una paleta de color d'il·lustració prèvia. Ho vaig fent segons em surt l'escena.

Això es reflecteix sobretot al vostre perfil d'Instagram. Quina part diríeu que ocupen les xarxes socials en la vostra feina?

— Les xarxes han estat una eina per donar-me a conèixer superimportant. Avui dia és primordial tenir-ne. És una cosa que no m'encanta, perquè som bastant mandrosa en aquest sentit. Conec gent que s'hi dedica que cuida més les seves xarxes, és a dir, fa més stories, més promocions, més sortejos, tenen un feed més cuidat... Però crec que la teva creació no ha de dependre d'un feed d'Instagram ni és bo obsessionar-t'hi.

Com pensau que estan influint les xarxes en l'art?

— Crec que les xarxes estan canviant. Instagram abans era una plataforma més d'oci i ara s'està tornant més un portfolio. N'hi haurà d'altres, com ara TikTok, que es convertiran en la nova plataforma d'oci i entreteniment, i Instagram quedarà més relegada a contingut més creatiu, com ara de dissenyadors, il·lustradors o artesans que vulguin tenir un portfolio online. També crec que ha creat coses bastant negatives, com ara produir només per tenir alguna cosa a mostrar a les xarxes o que et pugui afectar mentalment el fet d'haver estat vuit hores fent una il·lustració, una pintura o una ceràmica i que després tingui un like. Moltes vegades l'algoritme no és agraït amb el temps que tu hi dediques.

Pensau que això genera un perill de banalitzar l'art, en tant que es fa pensant en el canal de difusió, fet que el condiciona i limita a ser purament estètic? O aquest risc sempre ha existit?

— S'ha d'aprendre a gestionar això. No has de crear pensant que quedi bé en el teu perfil d'Instagram. Tothom, i jo inclosa, s'ha deixat endur per això. Sí que crec que és un risc que sempre ha existit, però ara és molt més palpable. Sobretot fa un o dos anys hi havia una obsessió per uns feeds d'Instagram supernets, amb una mateixa tonalitat. I ara està tornant la tendència de penjar moltes fotos seguides de coses similars, una cosa més improvisada, des de la quotidianitat...

Arran d'això, considerau que hi ha un boom de persones que es dediquen a la il·lustració o el disseny gràfic?

— Sí. Crec que hi ha un matís. Una cosa és ser il·lustradora i una altra és dibuixar per gust o per hobby. Una cosa és ser dissenyador i una altra fer dissenys amb Canva. Perquè això, al final, és intrusisme laboral. Hi ha molta gent que pensa que qualsevol pot fer un cartell o un logo més o menys decent, sobretot amb els programes que hi ha avui dia. Però no és el mateix una proposta amb un concepte darrere. Això fa que no valorin la teva feina, perquè potser hi ha una persona que fa el mateix que tu per 10 euros i es demanen "Com és que tu me'n cobres 100?". El preu que et posa un il·lustrador mai serà el mateix que el que et posa una persona que ho fa per afició a casa seva. Perquè jo som autònoma, pac les meves quotes, el meu IRPF, uns estudis, he dedicat molt de temps a experimentar... Per molt que faci una feina en quatre hores, jo he invertit anys a aconseguir fer això en quatre hores.

Per altra banda, les xarxes i la globalització en general permeten a més gent treballar d'això. En el vostre cas, vàreu començar com a freelance des de Barcelona i ara continuau des de Mallorca. Com ha estat aquesta transició?

— Vaig començar a Barcelona, però mai he fet feina a un lloc fix. Sempre he estat autònoma quan he fet feina d'il·lustradora. En vaig acabar la carrera, vaig pensar que potser necessitava cert temps a Barcelona per donar-me a conèixer, però sempre havia pensat que volia tornar a Mallorca. Quan feia un any que m'anava bé des d'allà, vaig pensar: "Per què he de continuar vivint aquí,, si veig que des de Mallorca ho podré fer igual?". I vaig decidir que era el moment.

Diríeu que tornar a l'illa en aquest moment de la vida s'està tornant comú entre la vostra generació?

— Sí. Crec que el covid també hi ha influït molt. A mi, per exemple, que m'agafàs a Barcelona em va generar molta ansietat per veure aquelles aglomeracions, en una ciutat tan gran. No era el mateix que a Mallorca. Jo quan vaig tornar aquí, vaig veure que era més tranquil i Barcelona, un caos. A part d'això, crec que és habitual a la nostra generació aquestes ganes de poder tornar a casa, perquè molts hem sentit que hem hagut de partir per fer carreres que aquí no hi eren o per cercar oportunitats que pensàvem que aquí no podríem trobar. En l'àmbit creatiu, per exemple, és cert que hi ha moltes més agències i possibilitats a Barcelona o Madrid. Però ara gràcies al teletreball, les xarxes i el covid, molta gent està disposada a fer feina en diferit. Tenc molts amics que han tornat i que fan feina com jo.

Què pensau que empeny a tornar?

— Els illencs tenim un vincle molt fort. Els primers anys gaudeixes d'allò nou, d'una gran ciutat i vius moltes experiències diferents. Crec que és bo sortir de Mallorca i obrir-te de ment. Però al final, tothom vol estar a casa seva. Jo quan venc aquí tenc un altre ritme de vida, estic més tranquil·la. Em dona pau tenir la família a prop, estar en el barri de tota la vida, i crec que tothom ho enyora, tenir la seva gent i la seva terra a prop.

N'hi ha que pensen que és una passa enrere o que l'illa els queda petita. Teniu por que us pugui passar això?

— No tenc por. Tampoc crec que hagi estat un error tornar. Si volgués tornar a partir, no me'n penediria, d'haver vingut. Estic molt contenta d'estar aquí. M'agradaria poder pensar que podré quedar aquí de per vida, perquè és el que realment vull. I no crec que fos una passa enrere. Si m'oferissin una feina increïble, a un altre lloc que m'agradàs molt i no ho pogués fer a distància no seria un error. Seria una evolució cap a un camí més ple o feliç. No em fa por que l'illa se'm quedi petita. A Mallorca, al final, no estàs tan lluny de tot. Agafar un vol de Mallorca a Barcelona gairebé és com fer-te tota la línia verda del metro de Barcelona.

Com duis el fet de ser autònoma? Et permet viure al 100% del que t'agrada? És cert que és un maldecap, o compensa?

— Es pot escriure un llibre sencer. Va per dies i per etapes, segons com tu estiguis mentalment. Ser autònoma té moltes coses positives i negatives. Positives: ets la teva pròpia cap, tot i que si et demanen una feina, la cap és la persona que te la demana. Tens els teus horaris, pots fer feina allà on vols, et pots organitzar com vols... I a mi m'agrada molt. Negatives: econòmicament és un hàndicap. Les quotes són abusives i és molt mal de gestionar quan comences. T'has d'organitzar molt bé i intentar sempre tenir un racó. Hi ha mesos que pot haver-hi molta feina, com jo aquest desembre, i després mesos que no factures res. A vegades és molt feixuc, però has de trobar l'equilibri. Però a mi el que més m'afecta personalment és no tenir companys de feina. M'encantaria tenir-te. Estàs tot el dia sola, i ho has de gestionar tot tu. No és només no poder socialitzar, sinó que no només som il·lustradora, també faig màrqueting, duc les xarxes, faig els enviaments, duc la comptabilitat... És molt complicat, perquè has de dur una empresa tu tota sola.

I com es duu, això?

— Jo crec que una cosa que ens passa als emprenedors en general, sobretot a les dones, que tenim un poc la síndrome de la impostora. No sé si és generacional, però he notat molt que les emprenedores del meu voltant ho patim moltíssim. No ens acabam de creure capaces de fer aquesta feina i moltes vegades dubtam de nosaltres mateixes. Per això, crec que ser autònoma és un poc fake it until you make it. És a dir, vas fent com pots i t'ho vas creient a mesura que van passant les coses. Però a mi em compensa, perquè som molt feliç amb la meva feina. Som conscient que és un privilegi fer feina d'una cosa que em faci feliç i em doni per viure, perquè jo visc 100% de la il·lustració des del 2020. I no dic que tingui aquesta feina perquè he tingut sort, perquè cap feina en aquest sentit és per sort. Si no fas molta feina i et mantens constantment activa, no aniràs enlloc.