Marta Terrasa: "Mallorca és com una Austràlia en versió de butxaca"

PalmaMarta Terrasa (1986, Palma) és periodista i escriptora. Té una dilatada carrera dins el món cultural i ha treballat per La Vanguàrdia, Mondosonoro, l'ARA i Balcony TV. Recentment, ha publicat el seu segon llibre, Winter in July (Tushita), que ja va per la quarta reimpressió. Es tracta del relat autobiogràfic dels dos anys que va passar a Austràlia vivint dins una furgoneta.

Com surt la idea d'escriure el llibre?

— No surt, de fet. Vaig començar a escriure durant la pandèmia. Realment escric diaris personals des dels set anys, i amb la pandèmia, com que no podíem anar cap fora, vaig mirar cap endins. Hi ha gent que va fer cursos o va aprendre a fer pa, i jo vaig revisar diaris dels meus anys a Austràlia. La pandèmia va ser el moment de reinterpretar el que havia passat, de reflexionar. Vaig començar a escriure de manera automàtica i després tot va començar a prendre forma, fins a parèixer capítols de llibre. Llavors, vaig contactar amb un amic i em va recomanar que tiràs pel tema personal. I vaig pensar, "a qui li importa el que sent?" Però vaig llançar-m'hi. Realment ha estat periodisme contat en primera persona. I he de dir que quan vaig enviar els set primers capítols a l'editorial me'n vaig penedir. Vaig voler clicar el "desfés" per no enviar-ho, però ja no hi vaig ser a temps.

Us ho vàreu haver de pensar molt per publicar-lo? És gairebé un diari personal, no?

— M'han quedat coses per explicar: intimitats, dinàmiques de parella o algunes històries que no hi han cabut. M'hauria agradat parlar de les presons d'Austràlia, per exemple, però no he pogut. D'haver-me obert tant n'he estat conscient ara, quan la gent que el llegeix m'ha dit que ho he fet. Quan ho escrivia no ho pensava, ho feia amb llibertat i sense pensar perquè no tenia previst que s'acabés convertint en un llibre. Al final la gent connecta amb les històries universals, no necessites haver anat a Austràlia. Haver explicat aquests sentiments que exposo d'una manera genuïna fa que sigui universal. Que la gent se senti identificada per això d'enyorar-se, de tenir una ruptura o anar de viatge i sentir coses compensa moltíssim la por, la vergonya o la síndrome de l'impostor que hagi pogut tenir.

És una alliberació, escriure aquest llibre?

— Sí. Total. Una cosa és fer un diari, que fas al moment, i l'altra és reviure el que vas passar dos anys després. Durant la pandèmia em vaig submergir en moments del 2016, el 2017 i el 2018. Vaig partir d'un dia per l'altre a Austràlia, i després et passa una pandèmia per sobre i tens temps de recapacitar i reflexionar. Gràcies a ella va ser quan vaig poder tancar tot aquest procés. Ara sí que sent que estic alliberada i puc obrir-me a coses noves.

Vàreu comentar la relació que explicau al llibre a partir de correus electrònics, i emprau molt la definició "de pel·lícula".

— Absolutament. Estic esperant que Netflix en faci l'adaptació! Vaig combinar dues coses: quan estàs enamorat i ho veus tot preciós i sensacional, i ser a un país on tot és salvatge, queden coses per descobrir, on encara pots viure aventures. Això li dona un tint èpic, una pàgina d'efectes especials. És una carta d'amor a una persona i a un país amb totes les seves coses. He viscut una pel·lícula perquè ho veig així. Vivia a pit descobert, amb el "ja veurem demà què fem i com ho fem". Vaig viure coses que mai em pensava que hauria viscut quan era a Barcelona.

Ho vàreu deixar tot per amor?

— Sí, a una persona, però també a un país del qual estic enamorada des de petita. Amor a una promesa de viure aventures abans del 30 i amor a saber que allò aportaria molt a la meva vida. A moltes coses, no a només a la parella.

Què és el que més us va sobtar d'Austràlia?

— A mi Austràlia m'ha aportat coses que mai m'hauria pensat. Com a país, la natura i els animals, però m'ha confirmat el que jo havia volgut des dels sis anys, el que en un moment pensava que havia abandonat, que és ser escriptora. M'ha fet sortir de zones de confort personals i professionals i m'ha donat unes ales i un espai per expandir-me. Ha estat una excusa i un catalitzador per seguir somnis i aspiracions.

— He pogut ser escriptora, però també fer un altre tipus de periodisme i escriure a El País o a National Geographic, i fent molts de tipus d'articles. Va ser un espai per preparar-me les oposicions i vaig acabar treballant per l'ARA i cobrint els atacs terroristes de Barcelona.

Com es viu durant dos anys dins una furgoneta?

— Realment vaig anar alternant amb períodes de viure a cases, però es viu bé! A més, també vàrem anar fent millores. Els primers dies va ser un poc un xoc. Després ens vàrem comprar una tenda de campanya, i a vegades els animalons hi entraven! Mai viuré una cosa tan guai. Ara bé, tenir la regla i haver-se de canviar una copa menstrual fora de la furgoneta estant a quatre graus de temperatura no és cosa fàcil. I tampoc no voler allunyar-te gaire perquè una serp no et mossegui! Hi havia coses complicades, clar. Però també de bones. Cuinàvem al foc de brases, per exemple, i en general la furgoneta estava molt ben preparada. Vàrem arribar a tenir una escumadora de llet i tot!

I de què vàreu viure?

— Vaig començar a una empresa en línia on ensenyava castellà. També feia de traductora, i tenia al voltant de deu mitjans on col·laborava. Però també era frustrant. Podia estar dos mesos fent un article i el que em pagaven em bastava per berenar un dia. Vaig fer de tot, bàsicament. Si havia de fer de cangur, ho feia, no em van caure els anells. Mentre esperava visat només hi havia aquesta opció. Vaig tocar moltes portes de revistes d'allà també i superar la por que em diguessin que no va fer que pogués creure en el periodisme que feia.

I després de tot això, tornar a casa.

— Després de 14 anys, sí. Es fa perquè t'adones que també hi ha coses que enyores. Veia créixer la meva fillola per Skype, era una mica dur. La meva família per a mi és superimportant i no poder ser-hi era difícil. Estava acostumada a estar a Barcelona, però allà la distància era impracticable. Al final poses una balança i comences a planejar-te tornar. També va venir propiciat per les oposicions; si no, probablement encara hi seria.

— Molta gent de la nostra generació havia tornat i jo havia deixat Mallorca amb 18 anys, era un moment interessant per fer-ho també. I realment m'he sentit molt bé i he notat molta gent amb ganes de fer coses. No tenc la cultura que tenia a Barcelona, però la vida allà també se m'havia fet molt farragosa. Aquí puc estar en contacte amb la naturalesa, fer més surf, excursions... Mallorca és com una Austràlia en versió de butxaca.

Us esperàveu aquest feedback?

— No, ni en els meus millors somnis. Dia sí dia no tenc un missatge amb el qual em costa la vida no plorar, perquè ja venen de gent que no conec. Estic superagraïda i no sé si la gent és conscient de com de feliç em fa. A mi em dibuixen una rialla enorme.

Vàreu ser un dels estàndards de Balcony TV. Amb què us quedau d'aquella època?

— Saber que la primera vegada que algú va donar una oportunitat per cantar a Rosalía vam ser nosaltres, és fort. Record que ens va enviar un correu electrònic donant-nos les gràcies. O també quan vam entrevistar C Tangana, Joana Serrat o molta gent va utilitzar els vídeos com a videoclip. Hi havia una quantitat de pedra picada que al·lucines. Em mor d'amor de veure com ara, aquelles bandes que vam descobrir, van a festivals o les punxen a Radio 3. Estàvem allà, donant visibilitat i posant un granet d'arena al talent emergent. Vaig aprendre moltíssim, perquè també feia guions i moltes altres coses. És una cosa que vaig enyorar molt estant a Austràlia. Quan vaig tornar a Mallorca vaig saber que volia estar vinculada a aquests engranatges que ajuden a aquests grups a anar al següent nivell. Per això estic a BN Mallorca Ràdio o a S'Altra Música col·laborant, perquè vull participar d'aquesta conversa.

—