Mari Paz Cerdá: "Alguns pares destrossen tota l'educació que s'inculca des del futbol formatiu"

PalmaMari Paz Cerdá Cerdá és la presidenta del Son Sardina, un càrrec que ocupa i al qual destina el seu temps lliure per l'amor al futbol i amb l'objectiu d'aportar el seu gra d'arena a la lluita contra el masclisme i la violència als camps de futbol. Cerdá arribà al món del futbol tard, ja que fins als 21 anys no jugà en un equip federat. Com a jugadora tingué una carrera amb molts èxits i després de passar per les banquetes d'alguns equips, decidí entrar a la junta directiva del club. Per la presidenta del Son Sardina, el futbol pot tenir un paper clau en l'educació i considera que transmet valors molt importants en la societat actual com el respecte, la constància i la igualtat.

Quins són els valors que es poden inculcar als més joves gràcies al futbol?

El futbol, actualment, té un paper molt important en la societat i s'haurien d'inculcar moltíssims valors i fer servir l'esport com a altaveu per formar una societat més sana, però la realitat és que, per desgràcia no té el paper educatiu que m'agradaria. Per això sempre he pensat que els grans entrenadors han d'entrenar els equips més joves, per poder fer un paper de formació tant esportiva com humana que ajudi a construir una nova societat amb uns ideals més justs i amb més igualtat.

Quin paper tenen els pares en aquesta educació?

Personalment, pens que alguns pares destrossen tota la feina que es fa des de el futbol formatiu. Molts pares generen violència des de la grada. S'exalten quan peguen una coça al seu fill, protesten i insulten l'àrbitre... Els valors que nosaltres intentam inculcar són la disciplina, la feina, la constància, la solidaritat, el respecte... però, molt desgraciadament, l'actitud dels pares tira per terra el que han après els seus fills i els converteixen en màquines de competir amb la victòria com a únic objectiu, i en moltes ocasions obliden tot el que hem inculcat des del club per respondre al que el seu pare o la seva mare criden des de la grada. Tot i això, he de reconèixer que aquesta situació ha millorat molt en els darrers anys, malgrat que encara és present en tots els camps de futbol.

Per què el futbol femení viu en un segon pla?

Per començar, perquè el futbol masculí ens duu molts d'anys d'avantatge. S'ha de parlar dels homes futbolistes i de les dones futbolistes, el més important és fer gran aquest esport i necessitam l'ajuda de tothom. És cert que el futbol femení ha avançat i crescut moltíssim els darrers anys, però des del meu punt de vista el futbol femení mai estarà a l'altura del masculí. He de reconèixer, emperò, que fa 15 anys era impensable que el futbol femení avançàs d'aquesta manera. Si quan jo jugava m'haguessin dit que tindria la repercussió social que té actualment, hauria dit que era impossible. S'ha de continuar lluitant i fent feina per no aturar de créixer, però mai arribarà al nivell del futbol masculí.

Per què?

Jo crec que l'error és jutjar-los com a iguals; tot i ser el mateix esport, tenen unes característiques diferents i no se'ls pot equiparar.

És necessària una reeducació de la societat actual per donar al futbol femení el paper que es mereix?

És un tema una mica complicat. El problema és que la gent mescla les diferències entre el futbol femení i el masculí com un problema d'igualtat. En aquest cas, consider que el feminisme i la lluita per aconseguir la igualtat entre homes i dones perjudica el creixement del futbol femení, perquè l'evolució d'aquest esport ha de ser progressiva, ha de fer-se passa a passa, no amb reivindicacions que exigeixin la igualtat immediata.

Viu el futbol femení enterrat davall l'ombra del patriarcat?

Bé, l'home sempre prevaldrà, crec que és més un tema d'antiguitat. Abans, que una dona jugàs a futbol era impensable, era quasi un delicte, i la història no la podem canviar.

Quin és l'incident masclista més greu que heu viscut en un camp de futbol?

Els incidents masclistes més greus que he viscut com a jugadora no han estat dins un camp de futbol, a mi mai m'insultaren durant un partit. Per contra, sí que ho feien a l'escola o al carrer quan jugava amb els meus amics i m'insultaven pel simple fet de ser dona i voler jugar a futbol. Com a mare, en canvi, sí que he sentit molts comentaris contra la meva filla per jugar a futbol amb nins, i és tal vegada el més preocupant, perquè, com he comentat anteriorment, això són els valors que alguns pares (no gaires, per sort) inculquen als seus fills.

Creis que estam fent desaparèixer el clixé que les dones han de jugar amb pepes i els nins amb una pilota?

Rotundament sí. Per sort, ja ha quedat enrere aquesta creença i actualment la majoria de la societat ja no s'espanta si veu una nina jugant amb una pilota o veu un nin jugant amb una pepa. També crec que actualment és més normal que una nina jugui amb una pilota que un nin ho faci amb pepes.

Darrerament hem viscut diversos episodis de violència en el futbol balear

És complicat. El problema comença amb l'educació que reben els infants des de petits. Els pares ja des de les categories inferiors discuteixen entre si, insulten l'àrbitre, l'entrenador, els jugadors i, conscientment o inconscientment, creen al seu fill la imatge que el món de la violència va lligat al món del futbol. Per lluitar contra la violència, tot i que personalment consider que és pràcticament impossible erradicar-la, s'ha de fer des de baix, amb una educació sana i inculcant valors que deixin la violència fora de l'esport.

Per què creis que hi ha més episodis de violència en el futbol masculí que en el femení?

Crec que tot ve condicionat pel tipus de futbol que practiquen els homes i les dones. En el masculí hi ha molt més contacte, es fan moltes més faltes. El futbol femení, des del meu punt de vista, és molt més net i per això no es generen tantes tensions. La força física queda a un segon pla en el futbol femení i això evita molts episodis de violència que sí que es viuen en el futbol masculí.

Què és el millor que pot aportar el futbol?

Amistat, vida en comú i valors molt importants.

I el pitjor?

Els nervis, la crispació..., sobretot, la violència.