“A la mili em van demanar què sabia fer i vaig dir: ‘Tocar el tambor i jocs de mans’”

PalmaJoan surt de darrere la barra del bar de Can Alcover. Demana dos minuts abans d'asseure's a relatar una vida lluny de qualsevol paràmetre convencional. Embolica un cigar, l’encén i pregunta: “Per on començam?”. Una definició és més que convenient per a un bohemi com en Joanet de sa Calatrava. “Som polifacètic”, contesta qui és titellaire, ha fundat grups de teatre, és l'artífex dels gegants que custodien l’entrada del Consell de Mallorca, ha entretingut nins i adults amb els seus espectacles de màgia, ha fet televisió i és el tamborer major dels Tamborers de la Sala de l'Ajuntament de Palma. Això per començar. Si un hi insisteix, seguint el principi de síntesi del periodisme, respon sens dubte: “Som mag”.

Un mag de 62 anys que ha baixat el ritme i ja no recorre Mallorca sota el nom de Joan Màgic. “Ja no puc amb el meu cos per fer tota la parafernàlia”, confessa. S’ha reconvertit, però no s’ha retirat. La baralla de cartes que espera en una taula contigua ho confirma. “Sempre deia que només necessitava una presa de corrent i, amb això, improvisava un espai escènic”, prossegueix.

Els trucs els va anar aprenent de nin al barri. En arribar a la mili, li van preguntar: “Vostè què sap fer?”. I on uns altres respondrien arreglar endolls o pelar patates, Joan Berga va dir: “Tocar el tambor i jocs de mans”. Al cap de poc, ho van cridar per megafonia: “El mag de Mallorca que es planti sota la campana”. Tenien una proposta per a ell: organitzar la setmana cultural del campament. “Vaig preparar tres entremesos de Cervantes, una paròdia de l’Un, dos, tres i un joc de màgia”, recorda. Es va guanyar la confiança a l’exèrcit i, amb un company, actuava als casinos de la zona. “Gràcies a això, podia sortir al carrer i guanyava els meus doblerets. Em va beneficiar el meu tarannà afable i implicat”, confessa. Va tornar de la mili amb estalvis i el convenciment que aquells xous podien ser una forma de vida. I ho van ser. Va fer del hobby, professió. “Quan surt a l’escenari, he de controlar-lo tot perquè un mag ha d'estar per sobre del pensament de l’espectador. Ara faig una màgia més pròxima i creïble. En aquesta professió, quasi tot és preparació. Has de tenir tècnica. L’aprenentatge és curtet; la resta, constància; però repetir massa el mateix tot sol no és bo. Necessites el públic”. Enrere queden els temps en què incloïa coloms a l'espectacle, fins que una al·lèrgia el va obligar a eliminar-los. O quan una cotorra, ja entrenada, va volar fins a un convent i una monja es va negar a retornar-la-hi. “Ha arribat a casa santa”, li va dir, impassible.

En el temps amb Liliput Teatre, Binixiflat o el grup de titelles S'Estornell, va participar directament de l’efervescència creativa de la Palma que renaixia després de la mort de Franco. “En els anys 70 vàrem fer molts de desastres. Vàrem encendre el primer fogueró de la plaça de Cort, que després adoptaria les festes de Sant Sebastià”, recorda qui també va participar de la creació de la Rua o la Rueta. I ara, la jubilació? “No, no, jo no puc deixar de treballar, de borinar. No m’he fet ric. He viscut malament, justet, però fent el que volia i tenc ganes de divertir-me més. Sempre tenc curolles al meu cervell”.