Isabel Serra: "La moda no és gent esnob menjant sushi, és una modista amb bata blanca en un taller"

Isabel Serra és editora de la revista de moda i bellesa Glamour. Nascuda a sa Pobla l'any 1994, a 18 anys, com tants altres joves, no tenia clar què estudiar. El grau d'Humanitats li oferia una àmplia varietat d'assignatures que li interessaven: des de literatura fins a història, passant per fotografia i cinema. Així, aquell grau li va permetre reafirmar-se en els seus grans plaers: la lectura, el cinema i, en definitiva, descobrir mons més enllà del que tenim a prop. Per això també li agrada tant viatjar. Malgrat estimar sa Pobla i Mallorca i haver passat grans anys a Barcelona, Madrid és on se sent més a gust. És una lectora voraç, una madridista orgullosa i una redactora capaç d'escriure mil històries sobre un mateix vestit.

Us definiu com a editora de moda. Què vol dir això; per què no sou redactora?

— Som editora de moda i no solament redactora perquè, més enllà d'escriure, gran part de la meva feina és pensar i organitzar quins continguts es publicaran a la revista, especialment a la versió digital, els escrigui jo o no. La teoria diria que els continguts sorgeixen d'una anàlisi de les tendències de temporada vistes a les desfilades, però, tot i que això és en part cert (especialment per a l'equip de paper), a la pràctica els temes sorgeixen del dia a dia. Sempre duc el radar d'editora encès i se m'ocorren articles, titulars i temes al gimnàs, en un restaurant, veient diverses vegades el mateix vestit pel carrer, en qualsevol botiga o tenint una conversa amb algú. No ho puc evitar. Al cap i a la fi, la moda que interessa a més gent és aquella que es pot comprar i dur.

Estau graduada en Humanitats.

— Vaig estudiar Humanitats a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona perquè en aquell moment tenia l'oferta d'assignatures que més m'interessava. A l'institut era incapaç de decidir si m'agradava més la història, la literatura, les llengües, la comunicació... Així que vaig optar per una carrera que ho oferia tot. És un grau que inclou un ventall molt ampli de disciplines –literatura, art, història...– que ara, a l'hora de redactar i enriquir un text, agraesc tenir a l'abast.

Sou poblera, heu estudiat a Barcelona i ja fa uns anys que viviu a Madrid. Quin lloc preferiu?

— Mallorca i sa Pobla són els millors llocs on poder tornar sempre que ho necessiti, però sent que el meu lloc està a Madrid. I ja no en l'àmbit laboral, sinó també personal. De fet, podria teletreballar des de Mallorca i confés que només ho vaig fer durant el juliol passat. Quan em demanen si preferesc Barcelona o Madrid, encara continuu dubtant, però crec que, tot i haver passat uns anys fantàstics estudiant a Barcelona, em qued amb Madrid. Pels teatres, pels bars, pels carrers, per la gent... I perquè tothom és del Reial Madrid, és clar.

Sou molt futbolera?

— Molt no, massa. La culpa la té mon pare, pobret, que em va fer futbolera, però li vaig sortir de l'equip rival. D'ençà que visc a Madrid, ho som encara més. Crec que el motiu podria estar relacionat amb el que va explicar Nick Hornby en el seu llibre Febre a les grades, en què parla del fanatisme ben entès però mal gestionat: "Gràcies al futbol, he après el valor que té invertir el meu temps i la meva energia en qüestions que no puc controlar, així com el valor que té pertànyer a una comunitat les aspiracions de la qual compartesc completament i d'una manera totalment acrítica". Així som jo. A Madrid em sent un poc més a casa perquè, almenys en matèria futbolística, tothom em dona sempre la raó. Fora crítica. I això, de vegades, només de vegades, cau bé, no?

Després d'estudiar Humanitats i decidir apostar per un futur en l'àmbit de la moda i la bellesa, us heu sentit qüestionada pel vostre entorn?

— Mai. De fet, tot el contrari. Tenir aquesta visió genèrica de la història de la cultura fa que em senti còmoda escrivint de quasi tot, des de tendències i compres fins a gastronomia, cinema i fotografia, i que em confiïn seccions diverses.

Se sent sovint que 'la moda és frívola' o 'superficial'. Què en pensau?

— Que qui diu això només es queda a la superfície de les coses: que només veu el vestit, no la dona que el porta i el diàleg íntim que té amb ell. Que una indústria que mou tants llocs de feina, tanta creativitat i tanta artesania no pot ser mai superficial. Que la moda no és gent esnob sopant de sushi, és una modista amb bata blanca cosint en un taller i un dissenyador en una biblioteca cercant inspiració. I una redactora escrivint una peça fins a les tantes, és clar.

La moda és art?

— No. Almenys, no per mi. La moda pot acostar-se a l'art o utilitzar eines, estratègies i recursos semblants a l'escultura o l'arquitectura. De fet, hi ha dissenyadors i creadors com Rei Kawakubo i Iris van Herpen que no fan roba o indumentària, sinó art. Les seves són peces difícils de dur i més aptes per estar en un museu que en un aparador o en un armari. I, per mi, una peça de roba no té sentit sense una persona que li doni vida. És a dir que per mi, que som més pràctica, la moda és una indústria i un negoci. Bonic, talentós i de vegades artístic, però un negoci al cap i a la fi.

El fast fashion també és moda?

— Ho és, a pesar de tot. I cada vegada més. Miren Arzalluz, directora del Museu Galliera de París, va dir en una entrevista que la moda per ella era un xandall, Balenciaga i Zara. I té raó. Hi insistesc: si la moda és allò que duu la gent, el fast fashion, encara que sigui molt qüestionable en aspectes ecològics i ètics, no pot ser altra cosa que moda de bon de veres.

Les revistes del món de la moda i la bellesa reben crítiques, de vegades, perquè segons algunes veus fomenten la pressió estètica damunt les dones. D'això se'n parla a la redacció, debateu com tractar segons quins temes?

— Sí, se’n parla -o se’n parlava molt, quan anàvem a l'oficina-. Des de la meva revista, Glamour, intentam treballar per no caure en aquesta pressió que tan associada està a la nostra indústria. No escrivim de dietes –mai–, sinó de benestar, de pautes d’alimentació i de rutines d’entrenament per estar sana, forta i feliç. Parlam de vestits per a totes les talles, per a totes les edats, per a totes les estatures. Volem que els nostres temes interessin a mares, filles, germanes i padrines. També intentam, en les editorials de moda, reflectir la diversitat real del carrer –nacionalitats, edats, identitats sexuals...–. En definitiva, volem fer que el món de l’editoria de moda sigui més plural i polièdric.