Aina Ferrero: “Els museus no són llocs avorrits, hi pots aprendre i t’ho pots passar bé”

PalmaAina Ferrero és llicenciada en Història de l'Art per la Universitat de les Illes Balears, però la seva formació abasta també estades a La Sapienza de Roma i a la Universitat Complutense de Madrid. Pel que fa a l’àmbit laboral, l’any 2015 va treballar al departament d'acció cultural del Museu Jeu de Paume de París amb la beca Culturex del Ministeri de Cultura espanyol. El mateix any també va emprendre el seu propi projecte de gestió cultural anomenat Ciceró d'Art i, el següent, va guanyar el Premi Ciutat de Palma d'investigació en la branca d'humanitats. Actualment fa feina, d’una banda, com a directora del Museu del Calçat i de la Indústria d'Inca i, d’altra banda, com a professora a la Universitat de les Illes Balears (UIB). A més, està preparant la seva tesi doctoral sobre estudis de públic en museus com a eina per a la mediació cultural. Això sí, com que li encanta el seu ofici, assegura que el temps li passa volant. De totes maneres, quan està estressada o té un mal dia, diu que no falta mai un capfico.

Com és estar al capdavant d’un museu com el d’Inca? Suposa molts de maldecaps?

— No, tot el contrari. Em dona moltes més satisfaccions que maldecaps. Estar al museu és una gran oportunitat per a qualsevol persona que estimi la cultura i els museus. Com que és un espai petit, podem posar en marxa projectes des del principi fins al final. Som un equip petit i molt ben avingut; la regidora del museu, Antònia Maria Sabater, i el tècnic, Biel Company. Sempre que tenim alguna idea, l’acabam duent a terme, malgrat la manca econòmica. La suplim amb creativitat, si hi ha ganes i un no es dona per vençut, tot es pot fer. S’ha de lluitar pel que un vol i cercar una manera de fer-ho, costi el que costi.

Quines tasques diríeu que us agraden més i quines diries que us costen?

— El que més m'agrada és poder pensar projectes, conceptualitzar-los i tenir la capacitat de dur-los endavant: exposicions temporals, projectes educatius, activitats… Idear-los i executar-los és fantàstic: la proposta, el contacte amb la comunitat, la programació... D’altra banda, el que menys m’agrada són les tasques burocràtiques, com ara fer informes de diverses qüestions. Per exemple, contractacions d'alarmes, compres d’audioguies, etc., però formen part de la feina i al final són per a una bona causa.

El Museu del Calçat i la Indústria d'Inca parla de la història de la capital del Raiguer i de gran part del passat industrial de Mallorca a certs municipis... Creis que aquest vessant és suficientment coneguda avui dia?

— Queda molt per fer. De fet, nosaltres hem fet grups de discussió al museu en què demanàvem a la gent què els havia agradat i què no del museu. Just en una d'aquestes converses, vam tenir un nucli familiar amb el qual va sortir a la llum el poc coneixement que tenen els joves d'aquest passat industrial. La filla deia que Inca no era res, i el pare li va dir que era la ciutat més important de tot l'Estat en el camp del calçat i que distribuïa per tot el món. I aquesta al·lota era inquera! És més, en aquests grups, una de les preocupacions que sortien també era que els feia por que els seus descendents no coneguessin a què s'han dedicat els seus avantpassats. És necessari fer aquesta tasca de difusió perquè, a més, ajuda a reflexionar sobre els processos de consum: si és sostenible o no, comprar de més qualitat o no... I iniciar així un debat que condueixi al fet que es revalori aquesta indústria i tornar-la a consolidar tant a Inca com a Mallorca.

Com veis el sector dels museus actualment? Pensau que estan guanyant força o encara queda feina per fer?

— Jo crec que s'està avançant moltíssim, el que passa és que de vegades encara hi ha massa desconeixement de les noves línies d'actuació que estam seguint els museus actualment i, potser, la culpa és nostra quant a què no tenim la capacitat, o no hem sabut arribar a tothom qui voldríem. La gent els associa amb un lloc avorrit, que s'equipara amb l'església, un temple on hi ha un objecte sagrat i has d'escoltar i estar en silenci. Aquesta percepció com espais on únicament es va per aprendre alguna cosa fa que es perpetuïn una sèrie de prejudicis entorn d'ells. Aquests prejudicis mantenen al gran públic allunyat dels museus, que no arriba a experimentar per si mateix que són llocs amables on també t'ho pots passar bé. Fins i tot la definició de la paraula 'museu' ha canviat. En les darreres dècades s'ha incorporat que també és un lloc per al gaudi al servei de la comunitat on hi ha participació. S'ha de fer aquesta reivindicació i s'ha d'aconseguir que els visitants hi estiguin a gust, ja que si és així, aprens. És un fonament pedagògic. Tot això sense deixar de banda les funcions bàsiques, clar. De totes maneres, s'està fent molta feina en aquest sentit i ara ja és o apropar-ho o morir. Nosaltres intentam que el museu sigui un lloc identitari i diferent de la resta, la qual cosa provoca l'atenció dels turistes, que cerquen experiències úniques. /

El passat divendres 30 de setembre vàreu inaugurar l’exposició fotogràfica Allà on les coses es fan com sempre de Juan Rodal. Què proposa i què hi poden trobar els visitants?

— Sempre intentam donar una volta a les exposicions que es fan al museu i fomentar la participació de la gent. Aquesta en concret suggereix fotografies meravelloses i especials. En primer lloc, proposam a la gent que intenti esbrinar què hi ha darrere cada una. No és un contingut evident al principi, però a mesura que es va avançant s'arriba a saber perquè són allà i on s'han fet. D'altra banda, també proposam un mur participatiu on feim reflexionar entorn d'allò que estan mirant i demanam que ho escriguin. També proposam que es posin a la pell de l'artista i ho poden fer fotografiant amb unes Polaroid que proporcionam. Després, aquestes imatges les penjarem en una obra col·lectiva. A més, com a novetat tenim també, per primera vegada, textos amb lectura fàcil (text simplificat que pot arribar a gent amb discapacitat) i amb pictogrames (per a persones amb autisme o que no saben llegir). Estam cercant fer el museu més accessible, tot i que encara ens queda camí per recórrer.

—

El passat mes de maig el Museu del Calçat i la Indústria d’Inca va rebre el Premi del Museu Europeu de l’Any en la categoria The Silleto prize for community participation and engagement 2022 que atorga Fòrum Europeu dels Museus. Què suposa un premi com aquest per a l’espai?

— Nosaltres pensàvem que només el fet de ser a Estònia durant aquests dies parlant d'Inca a la presentació del museu ja era un gran premi. Ara, guanyar ja va ser com a massa. Sortir a l'escenari, veure les fotografies d'Inca i que arribassin a tot Europa... Ens varen arribar felicitacions dels organismes més importants de l'àmbit dels museus, de l'ambaixada d'Espanya a Estònia, etc. El fet de poder posar en el mapa Inca com a lloc on hi ha un museu dedicat a la indústria del calçat va ser quelcom molt gran per a nosaltres. Una experiència molt especial, que ens ha donat una gran visibilitat i ens han augmentat moltíssim les visites. Hem tingut un agost brutal i més en un mes tan calorós enmig de l'illa. Venen a posta a veure'ns. Fins i tot hem aconseguit que TUI faci visites al museu, ens va contactar i posarà busos per venir a Inca. Això per al comerç de la ciutat és increïble.

Què és el que us estira de la història i la cultura? Sempre heu tengut clar que volíeu tirar cap aquí?

— Jo de petita anava més per la música. Anava al Conservatori i tocava el piano. Volia fer Musicologia, però en aquell temps era una carrera de segon cicle. Per tant, primer havia de fer tres anys d'una carrera i després l'especialització dos anys més. D'aquesta manera, vaig començar Història de l'Art i vaig pensar que em canviaria llavors. M'interessava com la societat va desenvolupant l'etnomusicologia. La mala sort va ser que varen canviar la llei Bolonya quan em tocava començar l'especialització i al final vaig quedar on era per no començar una carrera de bell nou. La vida m'ha duit aquí! Quan vaig tenir l'oportunitat de ser la directora del Museu del Calçat ho vaig agafar i estic molt contenta. No sent que estigui fent feina, em passa el temps superràpid perquè sempre hi ha trull: ve gent a veure't, persones que t'ofereixen idees i projectes, etc. Aquest contacte m'encanta, així com organitzar exposicions, investigar, rebre arxius i documents i descobrir coses noves...

Heu estat a Roma, a Madrid, a París... Quins coneixements us han aportat aquestes capitals europees? És cert el clixé que diu que és necessari sortir de l'illa per apreciar-la?

— Jo crec que et dona perspectiva. Nosaltres hem nascut al paradís i ens pensam que pertot és així, però quan surts t'adones que no. S’ha de veure com es viu fora i ser conscients que la gent no és igual. He viatjat tot el que he pogut i m'encanta, malgrat que com a Mallorca no hi ha cap lloc. Tenc un record espectacular de Madrid i Londres. Ara bé, on no tornaria a viure seria a París. La gent és molt tancada i la vida és molt cara. Quan vaig anar a Roma per fer un Erasmus ja hi vaig quedar per fer feina i quant a experiència és superimportant. A més, millores idiomes i això en el dia a dia és important estant en una situació cultural i al capdavant d'una institució. Com més idiomes parlis, millor. Et pots comunicar amb més gent i pots llegir més textos i documents.

A banda de ser directora del museu inquer, sabem que també sou professora d'Art del Segle XIX i Museografia i Museologia a la Universitat de les Illes Balears. Com ho viviu? Us agrada ensenyar i transmetre aquest tipus de coneixements als vostres alumnes?

— Enguany també don Cultura Visual i Introducció a la Història de l'Art. M'agrada, però una classe imposa. Els que es dediquen a temps complet a ser professors es mereixen un reconeixement per part de la societat. El que arriba a la Universitat és el resultat del que han anat aprenent durant tota la infància i els professors haurien de ser l'elit de la societat, tot i que encara falta perquè això sigui una realitat. En el meu cas, no són molts a la classe i es porten bé. A vegades falta participació, això sí. Com a professora és enriquidor fer debats i veure la seva visió. En qualsevol cas, no és la meva vocació inicial, la qual, després de deixar la música, va passar a ser fer feina en un museu. 

Hem vist que estau preparant la tesi doctoral sobre estudis de públic en museus com a eina per a la mediació cultural. Com ho duis? Quines troballes en destacaríeu, de moment?

— Bé, esper poder-la presentar l'any que ve. De fet, està molt vinculada amb la feina que hem fet a Inca: de quina manera un museu pot arribar a la gent de la comunitat a través de l'estudi de públic. El canvi que suposen aquests estudis és espectacular, ja que, si es coneixen els visitants, es pot aconseguir millorar. Abans de fer aquests estudis, sis de cada deu inquers no sabien ni que el museu existia, i fa molts d'anys que està obert! En canvi, si es compta amb la comunitat i es coneixen els seus interessos, la gent s'identifica amb l'espai.

Deixant la vostra faceta professional de banda, què diríeu que us agrada fer? Quins són els vostres hobbies quan teniu temps lliure?

— Com he dit abans, m'encanta viatjar. Durant l'estiu, el que més m'agrada és estar en remull. Aquesta setmana vaig nedar, malgrat que ja no faci tanta calor perquè em relaxa. Tirar-me a l'aigua fresca sempre m'alleuja. Som lliura ascendent piscis i és clar que tenc alguna cosa amb l'aigua. D'altra banda, m'agrada tocar el piano, abans fins i tot componia. També m'encanta ballar i tot l''artisteig' així. Inclouria cantar, però no ho faig tan bé. Una altra cosa sense la qual no podria estar és sortir a dinar i a sopar amb els amics.