“Quan faig música és com si entràs a la mar amb oxigen infinit”

PalmaPau Vizcaino (Madrid, 2000) considera que la seva relació amb la música va sorgir molt abans que ell naixés. De pares i padrins músics –la seva padrina cantava en un cabaret a Tànger, al Marroc, i el padrí formava part d’un cor–, assegura que sempre ha estat envoltat de música. Després de créixer a Madrid, a 16 anys es va mudar a Mallorca, on viu. Durant anys s’ha anat formant, tant de manera autodidacta, en la guitarra i en el cant, com a través de la formació acadèmica al CEF (Centre de Formació Audiovisual), on va fer el curs de Producció. Ara la seva música ja es troba a Spotify i a YouTube.

Infància. Un dels primers records que té de nin és de quan era molt petit, amb devers tres o quatre anys, i vivia a Manzanares. “El meu pare posava música a la sala a tota vela, m’agafava en braços i es posava a ballar. Era una cosa que m’encantava”, confessa. Sempre hi ha hagut música a ca seva. De fet, recorda despertar-se perquè se’n sentia. “Els dies que això no passava, pensava: ‘Aquí passa alguna cosa’”. També recorda els viatges en cotxe des de Segòvia a València per venir a passar els estius a Mallorca. “Posàvem un CD i el cremàvem les quatre o cinc hores del viatge. El cantàvem sencer”, explica. I un dels més especials entre aquests records el lliga a la mare. Li costava molt dormir i ella li cantava una cançó “en bucle” fins que quedava adormit: “Mai sabré com es diu la cançó perquè ella no se’n recorda, però sí que en recordam una mica la lletra i la melodia”.

Una eina. Així descriu el que és la música per a ell. Remarca que l’única cosa que li permet tant connectar amb ell mateix com desconnectar del món és la música. “És una eina que em permet fugir una mica del dia a dia”, diu. Tot i que havia provat altres expressions artístiques, es va decantar per aquesta. “Mai res m’ha agradat tant com cantar i fer música. Em permet expressar els sentiments d’una manera que en una situació normal no en sé o no puc fer-ho”, admet. I assenyala que és “una via d’escapament” i que des de ben petit ho ha estat.

Inspiració. D’on prové la inspiració és una cosa que se sol demanar molt. “Estic més inspirat quan em van malament les coses o quan estic trist”, explica. És en aquests moments que li surt composar i crear. Tanmateix, assegura, això no vol dir que quan està content no estigui inspirat. “Potser és que no sé explotar aquella inspiració, no sé com canalitzar-la a la música i fer-ne alguna cosa”. Diu que es demana sovint per què només escriu cançons tristes: “Totes les meves cançons ho són, és una cosa que he de treballar. Vull fer un tema perquè la gent també es posi contenta”. I apunta que el projecte d’aquest estiu serà fer una cançó feliç.

Anades i tornades. “Visc d’una manera estranya el meu vincle amb la música perquè tenc temporades de ser superproductiu i d’altres en què estic bloquejat totalment”, diu. Ho qualifica d’“una relació d’anades i tornades”, però confessa que li encanta perquè li permet “descansar i tornar fresc”. I en fa un símil: “Quan això em passa i torn a fer música és com si entràs en una piscina o a la mar amb oxigen infinit i pogués estar bussejant hores i hores”.