Nieves Ramos: "Vam haver de jugar a Catalunya perquè no hi havia lliga femenina de rugbi 15 a les Balears"

PalmaA 23 anys, Nieves Ramos va venir a treballar a Mallorca, com molts dels seus companys de professió. A Andalusia, explica, la sortida laboral d'infermeria està limitada i per això la majoria dels sanitaris opten per anar a fora. El canvi, però, li ha permès conèixer una nova cultura i descobrir la que ara és una de les seves passions: el rugbi. En poc més d'un any ha passat de no saber el que era a guanyar en la Segona Divisió de la lliga catalana amateur amb el Shamrock Rugbi Club.

Quant de temps fa que estau a Mallorca?

Vaig venir de Huelva –d'on som– a Mallorca ara fa tres anys per tema de feina. A Andalusia la cosa no està del tot bé i la majoria dels infermers ens veim amb l'obligació d'anar fora. Aquí n'hi ha moltíssims, tant auxiliars com metges i infermers. Si no és Mallorca, és algun altre lloc a fora, com Anglaterra. Però aquí n'hi ha de totes les generacions: de 30, 40, 50... i fins i tot sanitaris els pares dels quals ja van venir aquí per feina.

Els que venen a fer feina ho fan amb la intenció de quedar?

La majoria venen a treballar durant l'estiu, que és quan més contractació hi ha, i després se'n tornen. La meva idea de futur és tornar, però cada vegada tenc més feta la meva vida a Palma, tant en l'àmbit laboral com social. Els meus amics de Huelva han partit tots, i el meu grup és aquí.

Com ha estat l'adaptació?

La veritat és que molt bona. Primer va venir la meva parella, que també és infermer, i això va ser un gran suport. A la feina també vaig tenir molt bona acollida i, l'any següent d'arribar, van tenir tots els meus companys de carrera a treballar aquí també. Ara, la meitat dels meus amics d'aquí són andalusos i l'altra meitat, mallorquins. Ho valor sobretot des del punt de vista cultural; no només és l'idioma, sinó també els costums, el menjar i les tradicions. Tenc una amiga que fa ball de bot i hem quedat que si ella me n'ensenya, jo li ensenyaré sevillanes.

El confinament, l'heu passat a Huelva o a Mallorca?

He passat a Mallorca tot el confinament. Em vaig contagiar de coronavirus el dimecres següent de decretar-se l'estat d'alarma i vaig estar aïllada un mes a una habitació a casa meva. Visc amb la meva parella, que va donar negatiu, però per sort tenim dues habitacions i vaig poder estar a una. Tanmateix, només tenim un lavabo i cada vegada que hi entrava l'havia de netejar amb lleixiu. He trobat molt a faltar la meva família, però l'he passat amb videotrucades amb la gent tant d'aquí com de Huelva.

Quina sensació teniu, com a sanitària, de la situació actual?

El que duc pitjor és no poder saber si podré anar a casa [Huelva] per Nadal i quan podré veure la meva padrina. És més la incertesa en si mateixa, de tornar enrere. Alhora, em fa ràbia i impotència la situació. Durant el confinament no se sabia com actuar i hi havia una mica d'improvisació. Però ara sí que se sap i hi ha mesures, però la gent continua estant en contacte estret amb moltes persones.

Com us va dur el món de la infermeria al rugbi?

Va ser una companya la que em va convidar a anar a un entrenament. Hi vàrem anar una altra al·lota i jo. L'altra mai no hi va tornar i jo mai no me n'he anat. Era la primera vegada que ho provava, però m'hi vaig enganxar i ara ja fa un any i mig que vaig començar.

Què us va fer continuar?

L'equip, el Shamrock Rugby Club, em va animar molt a entrenar des del principi, el mes de febrer de l'any passat. Aleshores jugava en la Segona Divisió catalana i anàvem cada dos caps de setmana a Catalunya. Al final he acabat jugant el final de la lliga, que vam guanyar a Segona Divisió. Després, vam ascendir i enguany, en quedar semifinalistes, vam passar a Divisió d'Honor de la lliga catalana, que és el més alt a escala regional. L'equip també té club masculí, però, paradoxalment, ha estat el femení el que més ha ressaltat, el que més ha guanyat.

Us ha afectat en algun sentit que sigui un esport masculinitzat?

El rugbi, com tots els esports, ha estat majoritàriament masculí. Nosaltres vam anar a jugar a Catalunya perquè a les Balears no hi ha lliga 15 femenina, però sí masculina. Al rugbi hi ha lliga set o 15, depenent dels jugadors. Però com que no hi ha tantes dones que juguin, vam haver d'anar a jugar a Catalunya, perquè és la comunitat que té més arrelat el rugbi d'Espanya.

Per què recomanaríeu aquest esport?

En primer lloc, perquè hi ha moltíssimes posicions i és igual com sigui el teu cos, perquè sempre tindràs cabuda al rugbi. Jo corr poc, per això jug de davantera. De fet, la majoria d'al·lotes que hi juguen han practicat un altre esport abans i queden perquè hi ha cabuda per a tothom. I, en segon lloc, pels valors que ensenya. És dels pocs esports que després de jugar, te'n vas a dinar amb l'equip rival, que se li diu el tercer temps. T'ensenya que hi ha rivalitat, però al final tot queda al camp.

En el rugbi, com us ha afectat la pandèmia?

Personalment, quan em vaig contagiar, vaig notar que feia tres esquats i m'asfixiava. Si no hagués estat en bona forma, no sé com m'hauria afectat el coronavirus els pulmons. Quant a l'equip, com que van prohibir els esports de contacte, no podíem entrenar. No ho vam poder fer fins que no es van relaxar les mesures, i ho fèiem cadascuna amb la seva pilota. Ara no sabem si l'any que ve hi haurà lliga a escala autonòmica, però ja tenim ganes de tornar al camp i agafar l'ovalada.