Júlia Mérida: "No hi ha res més valuós que un docent que escolta, descobreix i acompanya"

No és fàcil dir qui és Júlia Mérida (Inca, 1995). Graduada en Musicologia, docent de Secundària, escriptora. Fa un any que va engegar el podcast Pati de butaques per parlar de diferents temes i debats que travessen l'àmbit musical, i això va fer que el director del teatre Principal de Palma, Josep R. Cerdà, la fitxàs com una de les veus del podcast del teatre palmesà en aquesta temporada pilot del projecte Sala 3. És molt activa a les xarxes socials, on comparteix reflexions però també lectures. Col·labora en la revista Cent per cent de Manacor i també en la publicació musical S'Altra Música. A la protagonista d'aquest dilluns de l'Avui coneixem li demanam que ens expliqui com s'ho fa per arribar a tot, d'on surt l'energia, què l'empeny a compartir i crear per i amb tot allò (i aquells) que l'envolta(en).

Professora de música, podcaster, escriptora, col·laboradora en diferents mitjans de comunicació... Si a na Júlia de fa deu anys li haguessin dit que tindria tots aquests fronts oberts, què n'hauria pensat?

— Hauria pensat que és impossible. Na Júlia de fa deu anys dubtava que estudiar una carrera d'humanitats pogués fer-la tan feliç. Tanta sort que no li vaig fer gaire cas!

Si us demanen què sou o què feis, què responeu?

— Som professora de música i aquesta feina em permet fer altres coses que també m'agraden. En certa manera, és un privilegi.

Vàreu estudiar musicologia. La docència era el vostre objectiu?

— M'encanta que em facis aquesta pregunta. Definitivament, no. Durant els quatre anys de carrera, sempre vaig dir que no estudiava musicologia per acabar sent professora d'institut. Després vaig fer el màster, em vaig enamorar de l'alumnat i vaig saber que volia donar una oportunitat a la docència. Amb els anys he vist com d'important va ser la influència d'alguns professors i professores que vaig tenir d'adolescent i a la carrera. No hi ha res més valuós que un docent que escolta, descobreix i acompanya. Sempre estaré agraïda als que ho varen fer amb mi.

El món de l'educació és com us esperàveu? Us ha decebut, us ha sorprès?

— La docència mai és com te l'esperes. Els alumnes canvien i tu ho fas amb ells. Els companys també van i venen i tu t'adaptes als nous escenaris. Aquesta és una de les parts que més m'agraden de la feina: el canvi, la transformació.

Sempre pensam que la docència és un professor que comparteix i ensenya coneixement als alumnes. De quina manera us estimulen ells a vós?

— Com deia abans, és molt estimulant tenir el privilegi d'observar els processos acadèmics i personals dels adolescents. A més a més, d'ençà que vaig començar a fer feina a l'institut, m'he reconciliat molt amb na Júlia adolescent. Veure els seus problemes i preocupacions fluctuants fa que t'analitzis a tu mateixa des d'una altra òptica. Et perdones, t'acceptes i aprens a abraçar-te. I deixant de banda aquesta faceta més poètica, una de les millors coses dels alumnes és com de molt em fan riure cada dia. És la millor teràpia.

Pati de butaques és un espai de debat, de reflexió sobre temes relacionats amb la música. Reggaeton, música clàssica, àmbit acadèmic musical, feminisme... com neix el projecte?

— El Pati neix en temps de restriccions per covid el febrer del 2021. Ja feia uns mesos que em rodava pel cap la idea d'obrir un espai de divulgació i reflexió sobre música. Tenia clar que volia poder parlar de tota mena de música, des de Beethoven fins a Bad Bunny passant per Plan-ET o Spice Girls. I mira, al final ja fa més d' un any que estic amb això.

Quin és el feedback que rebeu del públic?

— Tenc molta sort i el feedback que rep és increïble. Que algú m'escrigui per dir-me que li ha agradat el podcast m'omple el coret i dona sentit a tota la feina que hi ha darrere. Sempre pens que a mi mateixa com a oient de podcasts em costa molt obrir-me a algú per privat per fer-li saber que m'agrada el seu contingut. És habitual que pensi que és igual, que em fa vergonya. Per això, quan algú ho fa amb mi, sempre em sorprèn i em fa contentíssima.

Arran d'això, també sou una de les veus del podcast del teatre Principal de Palma. Com us va arribar aquesta proposta? Les institucions culturals s'han de posar al dia en la creació de continguts?

— Va ser molt divertit. El director em va enviar un missatge per Instagram i jo vaig tardar a veure'l perquè em sortia a sol·licituds. Una vegada el vaig acceptar, ja vàrem parlar per telèfon i en tot moment varen confiar en mi i en la meva proposta, el meu estil i la meva veu. Crec que la creació de contingut digital és gairebé essencial avui en dia. És ver que no tot el públic és a xarxes, però tenir un perfil actiu a Instagram o Twitter t'acosta d'una altra manera a l'espectador o consumidor cultural.

Vàreu quedar finalista en el premi de poesia Salvador Iborra. Heu guanyat alguns certàmens de relats. D'on ve aquesta vena d'escriptora?

— Una altra vegada té relació amb els professors. Quan vaig començar a l'institut, em vaig apuntar a activitats literàries. També vaig conèixer companys i companyes que escrivien i que no tenien vergonya d'ensenyar-ho. M'al·lucinava veure l'ambient de creació i efervescència poètica que hi havia. A partir d'aquí vaig amollar-me i vaig començar a compartir el que escrivia en un blog, després a Instagram i ara una mica pertot.

Quina ambició teniu amb relació a l'escriptura?

— Abans m'obsessionava la idea de publicar. És cert que m'encantaria treure el poemari que tenc enllestit, però ara mateix sé que no tenc el temps que requereix aquesta feina o que l'invertesc en altres coses. Si algun dia arriba el moment, em farà molt feliç; així i tot, crec que perseguir la publicació i entestar-me en això només em desespera. Preferesc gaudir d'escriure quan puc i vull, i compartir-ho a xarxes o amb les amigues. També és un privilegi poder decidir quan vull escriure.

En els vostres perfils de les xarxes socials parlau molt de l'amistat, de la comunicació en les relacions afectives. Hi compartiu també les vostres lectures. Per què?

— M'he adonat que moltes vegades les preocupacions i els temes de conversa que tenc amb les amigues són compartits amb les persones que em segueixen. Pot semblar una ximpleria, però sovint les inseguretats i els conflictes individuals són estructurals, ens afecten a totes i travessen la nostra manera d'entendre el món. Assenyalar i posar nom a aquestes inquietuds ens acosta als altres. Per això les lectures que compartesc són moltes vegades amb relació a aquests temes. Llegir és una de les activitats que més m'agrada fer i veig com algunes persones no van a la llibreria perquè no tenen cap guia, cap idea del que els pot agradar. Si puc contribuir a resoldre aquest bloqueig, ja em don per satisfeta.

A Manacor ha nascut una revista de creació literària, Morlanda. La revista sobre música S'Altra Música ja té un any. A més, hi ha diferents podcasts fets des de Mallorca. Aquesta primavera ha arribat plena de nous discos de música de grups de l'illa. Aina Fullana, Laura Gost i Sebastià Portell són tres narradors joves amb cert ressò mar enllà. Les arts escèniques, tot i la precarietat, viuen un moment molt efervescent. Com veis el panorama cultural illenc?

— Se'n xerra poc, del paper central de Manacor com a nucli de creació cultural. En general, el panorama cultural illenc està ple d'exemples que ens demostren la qualitat i el compromís dels autors i les autores amb la nostra terra. Estic emocionada de viure un moment tan prolífic i també de veure com feim xarxa entre nosaltres.