“No hi ha rescats ideals: aprenc dels errors, però se’m queden gravats a foc”

PalmaNo tenia vocació de bomber des de petit, sinó que va ser la passió per l’esport allò que el va dur a opositar-hi. Gustau Gastalver (Palma, 1977) fa més de vint anys que n’exerceix i en fa dos que és caporal. “És un repte, perquè jo sempre havia estat dels més joves als parcs on he treballat i ara he passat a dirigir un equip”, explica. Fa uns set dies de feina al mes amb jornades de 24 hores i, llavors, tres dies seguits de descans. El ritme li agrada, però reconeix que no és fàcil de compaginar amb la vida familiar: “Al principi, amb la meva dona ens va costar adaptar-nos-hi, perquè suposa un trasbals”.

La positivitat l’ha acompanyat sempre, sobretot en la seva vida personal ha estat una gran aliada. El seu fill Pep va néixer amb una malaltia rara, la síndrome de Cockayne, que només tenen tres o quatre persones a Espanya: “És una situació dura, però t’ensenya a aferrar-te al dia a dia. No ens ha frenat, no ens hem enfocat en la malaltia, sinó que hem après a fer les coses amb ell”. De fet, sap llenguatge de signes, ja que és com es comunica amb el seu fill. Arran d’aquesta situació, però, considera que ha perdut un poc d’empatia: “Et ve algú amb un problema amorós i penses ‘oblida’t d’aquella parella i continua’, però també entenc que per a aquella persona allò és important”.

‘Muntanya’ és la paraula que més s’ha repetit durant la conversa. És el seu lloc preferit. De fet, aprofita per anar-hi molts dies entre setmana quan té lliure i mentre els seus fills són a escola. “No concep l’activitat física dins un gimnàs, necessit fer esport a l’aire lliure”, confessa. De més jove entrà en un grup d’excursionisme, el GEM, i amb ells va provar l’escalada, un esport que li agrada molt: “Érem dels primers de Mallorca que ho fèiem, ens coneixíem tots. No té res a veure amb el boom que hi ha ara”. Per a ell és important tenir sensibilitat i cura ambiental, i lamenta que no tothom ho consideri així. Els darrers anys també ha volgut provar el surf: “Ara, si hi ha ones, me n’hi vaig directe”. Entre els seus hobbies, no només hi ha l’esport: “Si durant les guàrdies qui ha de cuinar no en té ganes, m’hi oferesc jo. Som un amant de la cuina i tant et puc fer unes sopes mallorquines com sushi”.

Els rescats sovint són moments durs, sobretot quan hi ha víctimes mortals: “És el més complicat, però també en allò que més m’esforç és a fer les coses bé en l’atenció als familiars i acompanyants”. De fet, la seva gratificació és “la mirada de la persona ajudada, que està en una situació vulnerable”. Es considera perfeccionista i crític, però fa feina amb una màxima: no castigar-se si les coses no surten tan bé com podrien haver sortit: “No hi ha actuacions ideals, i és dels errors que n’aprens. Això sí, són aquests els que et queden gravats a foc”.

D’anècdotes en té ‘per donar i per vendre’. Des de les més dures –n’hi ha algunes de les quals encara no en pot ni parlar– a les més divertides. “Un dia una dona va avisar que sentia algú cridar ‘help’ i, després de més de dues hores cercant, resultà que eren els bels d’una cabra que havia quedat enganxada...”. També recorda amb certa vergonya quan, enmig d’alguns rescats durs, s’ha posat a riure: “És l’estrès i no ho pots evitar, però et sents ridícul”.