“No sabia que existia el català, i ara en som professora!”

El camí que va fer Andra Dumitru (Bucarest, 1987) fins a establir-se a Mallorca va ser una carambola total. Aficionada a les telenoveles, que seguia amb la seva padrina, tenia clar que volia ser professora de castellà... Fins que a la carrera va topar amb un idioma que no coneixia, en una assignatura optativa, el català: “No sabia que existia, i ara en som professora!”, exclama. Ara viu a Manacor, és filòloga i docent a l’IES Guillem Sagrera, on aprofita la seva experiència per ensenyar l’idioma als nouvinguts.

Arribar fins aquí. Com a estudiant, havia de fer un idioma extra al marge del castellà, la seva primera preferència. Va escollir l’alemany, però l’edifici on s’impartia era massa lluny del de llengües hispàniques, i va decidir bescanviar-lo per l’italià. “Vaig anar al despatx del degà per demanar el canvi”, explica: “Allà hi havia el professor mallorquí Joan Llinàs, i em va dir: ‘Agafa Català, que som poquets i t’ho passaràs bé amb nosaltres’”. Eren 20 alumnes. “Vaig dir, d’acord, perquè m’és igual”, recorda. Llinàs no li mentia: ho passaren molt bé a classe.

A primera vista. En el marc d’una iniciativa de l’Institut Ramon Llull, la universitat va programar un viatge a Andorra, el País Valencià i Mallorca. “Quan vàrem arribar a Palma, el meu primer pensament va ser: ‘Vull viure aquí’”, diu recordant la impressió del centre. “Era com un conte”, rememora. “Em va agradar molt el parlar de la gent, sonava medieval”, assegura:“Jo era una nina, era de les primeres vegades que sortia del país”. També va ser en aquest viatge on va conèixer la seva parella actual, amb qui té tres fills. “Em vaig enamorar de Mallorca a primera vista”, admet. Aviat va planificar la mudança i el canvi d’especialitat. L’empenyia, a més, un altre motiu subjacent: “Els sous de professor a Romania eren baixos, i sabia que si volia dedicar-m’hi hauria de sortir del país”.

Ensenyar. “S’ha d’entendre la psicologia d’una persona nouvinguda”, exposa, ara en el paper de professora. En el cas dels infants, sovint s’han vist obligats a deixar el seu país i les amistats en una edat on el grup social és “fins i tot més important que la família”. “La seva sortida és rebel·lar-se contra tot allò que és diferent, com la llengua”, considera: “Si t’atures i els escoltes, te’ls guanyes”. Ho fa amb la perspectiva que li dona haver deixat, ella també, allò que coneixia quan era molt jove. “És un poc surrealista, perquè aquí és ca meva, però a la vegada mai no ho serà”, afirma: “Encara hi ha gent que em canvia al castellà quan sent el meu accent”. Una actitud que ella interpreta com una mena de xenofòbia encoberta: “O em consideres imbècil, perquè m’has parlat en català fins que has sentit el meu nom, o ets tu qui et sents malament parlant en la teva llengua”.

Incredulitat. Dumitru, que està implicada en l’Assemblea de Docents, encara se sorprèn pels “atacs a la llengua” i els plans de segregació lingüística del Govern. “No ho puc entendre, és un debat tan gratuït”, insisteix: “Aprendre una llengua nova només suma”. De Romania, explica, n’enyora l’originalitat:“És un país que no està preparat per al turisme, i anar-hi és veure la gent de bon de veres”. En canvi, “conèixer Mallorca de veres és més difícil per a un estranger o un turista, i si no parles en català, encara més”.