Pep Joan Serra: "En la nutrició i en l'esport, els problemes de fer les coses malament no surten en el moment, tarden mesos o anys"

PalmaPep Joan Serra Pol (sa Pobla, 1991), més conegut pel seu malnom, Pepis, és un jove pobler de 30 anys "apassionat de l'esport, la natura i el bon menjar". I és nutricionista i entrenador personal al Club Atletisme Diaita. Des de ben petit ha estat lligat a l'exercici físic i a l'entorn natural, ja que de nin compaginava els estudis amb el treball al camp, ajudant els seus pares i padrins. Una vegada acabada l'ESO, va fer el grau mitjà de Fisicoesportiu i el superior –TAFAD– a Pollença, alhora que feia feina d'entrenador d'atletisme i de bàsquet al poble. Després de quatre anys de formació professional, va decidir estudiar la carrera de Nutrició Humana i Dietètica a la Universitat de Granada (UGR). Va tornar de la capital andalusa amb esperit emprenedor i es va fer autònom formant el seu propi centre, DIAITA, un espai a través del qual promou els hàbits de vida saludable: la bona alimentació, l'activitat física i els beneficis afegits d'aquesta quan es practica en contacte amb la natura.

Amb la pandèmia de coronavirus, tothom es va preocupar per tenir un sistema immunitari fort i va prendre més consciència de la importància de cuidar la nostra salut. Vàreu notar un augment de preocupació pel paper que juga l’alimentació en aquest aspecte?

— Sí, sobretot durant els mesos de confinament. Ho vaig notar per l’augment de visites i interaccions amb el perfil de nutrició que tenc a Instagram (@pepjoannutricio).

De la mateixa manera, durant el confinament i el posterior desconfinament per fases, moltes persones varen començar a fer exercici físic, tant a casa com a l'aire lliure. Amb l'obertura dels bars i amb la nova normalitat, va tornar a minvar l'interès en l'esport?

— Sí. Certament, durant els mesos de tancament, en què teníem molt de temps lliure i poques coses a fer, molta gent que no tenia l'hàbit de fer esport abans de la pandèmia va començar a fer exercici a casa, a través de vídeos de YouTube i, en general, fora comptar amb la guia de professionals. De fet, estudis indiquen que en aquest temps varen augmentar les lesions. Quan ens varen amollar, durant la fase 1 i la 2, que se'ns permetia practicar activitat física a l'exterior en hores determinades, persones que potser no havien anat a córrer mai, es varen animar a fer-ho. Es pot dir que el running és l'esport de moda avui dia, ja que és barat i no requereix pràcticament recursos. La majoria d'aquestes persones comencen a córrer per posar-se en forma, però jo sempre dic que és totalment al revés: s'han de posar en forma per córrer. Si no, passa que la gent ho deixa, com va succeir una vegada que vàrem arribar devers la fase 3 de la desescalada. Amb la possibilitat de tornar a les formes d'oci d'abans, sobretot aquestes persones amb un estil de vida més sedentari, es varen tornar a desinteressar de l'esport. No obstant això, he de dir que, en el meu cas, les persones que venen a entrenar al meu centre varen continuar fent el mateix que feien abans del confinament.

—

En els darrers anys s'ha vist com les xarxes socials s'omplien de comptes que difonen informació nutricional i esportiva, de vegades sense validació científica. Què en pensau?

— Pens que s'ha d'anar alerta. Com a usuari, s'ha de cercar sempre que la persona que difon aquesta informació tingui, com a mínim, una formació regulada per llei (no un curset de cap de setmana o de segons quines empreses privades). D'aquesta manera, almanco redueixes el risc de patir lesions o malalties, ja que al final el que poses en risc és la teva salut. Una qüestió que no es té prou present i en ment és que, tant amb la nutrició com amb l'esport, els problemes de fer les coses malament en general no surten en el moment, sinó que solen tardar mesos o, fins i tot, anys.

Han augmentat els trastorns de salut mental i concretament els Trastorns de la Conducta Alimentària (TCA), arran del paper de les xarxes socials?

— Jo crec que sí. No sé si ja es reflecteix en les darreres estadístiques sobre aquestes malalties, però és molt probable. El mal ús o la mala comprensió de les xarxes socials poden fer que un individu, sobretot els menors, tingui una pressió social d'autoexigència física molt alta. Això genera que determinades persones desenvolupin conductes que ens acosten a parlar de bulímia, anorèxia i altres trastorns. O, tot el contrari, que les persones sofreixin ansietat i comencin a menjar sense sentit, desenvolupant obesitat o malalties cardiovasculars associades a un excés d'alimentació.

Com a professional, creis que és fiable la informació que es difon sobretot a Instagram o hi ha intrusisme?

— Depèn de qui la difon. Com he dit abans, s'ha de cercar el professional correcte. És evident que hi ha molt d'intrusisme, sobretot del típic influencer que ha anat al nutricionista o va a un entrenador personal i, pel simple fet de fer-ho i adquirir uns coneixements com a usuari, ja es creu que pot fer el mateix que el professional. I, em sap greu dir-ho, però no és així, ja que darrere aquest professional hi ha moltes hores de formació que l'usuari no podrà adquirir només en consulta.

Així, pensau que hi ha un excés d'influenciadors que es fan anomenar entrenadors o nutricionistes i que sovint no tenen cap títol?

— Per desgràcia, sí. I normalment tenen més poder d'influència que la gent que té formació. Però crec que de cada cop s'està girant més la truita. Per altra banda, també hi ha persones que difonen informació nutricional o esportiva amb només un únic títol, que no és oficial, creient-se que tenir-lo ja els autoritza per fer-ho. En aquest sentit, vull dir que un simple títol, encara que sigui oficial, no basta, s'ha d'adquirir experiència.

S'hauria de regular o fins i tot prohibir que persones que no són professionals puguin fer divulgació científica en un àmbit tan delicat com és el de la salut pública?

— Crec que prohibir-ho no, ja que aniríem contra el dret a la llibertat d'expressió. Ara bé, regular-ho de qualque manera, sí. Per exemple, mitjançant una marca o segell que almanco donàs una seguretat al lector.

—

En la nutrició, com en moltes branques de la ciència, hi ha controvèrsia empírica en determinades qüestions i alguns professionals han mostrat públicament el seu desacord amb segons quins punts del corrent 'Realfooding'. Què pensau del moviment de Carlos Ríos?

— Crec que tots els extrems són dolents. La idea del moviment Realfooding la veig molt bona, ja que lluita directament contra els ultraprocessats i tota la maquinària d'aquesta indústria. És la interpretació extremista que en fan alguns dels seus seguidors que no és sana. Les persones hem d'intentar trobar el nostre propi equilibri. Ni és bo per a la salut mental d'una persona pesar tot el que menges, ni obsessionar-se perquè tot sigui saníssim. De fet, és un TCA que s'anomena ortorèxia. Però tampoc és bo per a la salut pública l'altre extrem, el de consumir massa aliments ultraprocessats o alcohol, tan arrelat a la societat contemporània. En efecte, tristament està més normalitzat això darrerr que dur un estil de vida saludable. Avui dia, si dius que no beus alcohol –que no hem d'oblidar que no deixa de ser una droga legalitzada i socialment acceptada– o simplement, en ocasions, no et fa ganes prendre una cervesa en un bar i demanes una aigua, l'estrany del grup ets tu.

Referent als ultraprocessats, en molts països s'ha actualitzat la legislació i ja s'obliga les empreses a etiquetar correctament i amb una marca negra aquests productes insans. Creis que Espanya va endarrerida en aquest aspecte?

— Sí. A Espanya ara mateix tenim el nutriscore (per exemple, el podem veure en molts de productes de la cadena Eroski) i no és una puntuació obligatòria a tots els productes ultraprocessats ni a tots els supermercats. Per altra banda, massa sovint es fa un mal ús d'aquesta etiqueta i s'utilitza per emmascarar productes insans i presentar-los com a sans. Quan un producte du més de cinc ingredients a l'etiqueta, no és gaire saludable per a la nostra salut.

Finalment, pensau que fa falta molta més educació nutricional i potser un plantejament diferent de l'assignatura d'Educació Física a les escoles?

— Totalment! És cert que de cada vegada més professionals de l'educació i les escoles han començat a fer un treball en aquest sentit. Les noves generacions d'estudiants tenen una formació sobre hàbits i estils de vida saludables bastant més àmplia que la que vàrem tenir la gent de la meva edat. Però, així i tot, encara estam molt enfora. L'alimentació i l'activitat física són una cosa que feim cada dia. Per aquest motiu, la gent necessita una educació bàsica de com moure i activar el cos, de com connectar-hi i com alimentar-se per nodrir-se correctament.