“Pas més temps de qualitat amb els infants que les seves famílies, i és trist”

PalmaMargarita Bea (Palma, 1969) és una persona vital, que es conforma amb tot, amiga de les seves amigues i que troba les ganes de viure en comprovar que els altres són feliços. “Som una mare que gaudeix del fet que els seus fills estiguin contents i tranquils. Em basta. M’omple completament”, explica. Des de fa 20 anys treballa al menjador escolar del CEIP Ses Rotes Velles, primer com a monitora i ara com a coordinadora, una feina que li va resoldre un dels principals enigmes de la seva vida. El seu fill, Tomeu, és autista de grau 3. “Ho vaig descobrir perquè a l’escola teníem molts infants que es comportaven de manera semblant i, si no els hagués observat, no hauria vist tan aviat què li passava a ell i no l’hauria duit tan de pressa perquè el diagnosticassin”, exposa.

Per amor. Si va començar a fer feina a una escola no va ser per un desig irrefrenable sinó per amor. “Jo en aquell moment no feia feina i em varen dir que la meva filla no menjava bé, que vomitava i vaig decidir implicar-m’hi”, confessa: “Em vaig enamorar dels infants”. Una de les coses que més l’ha fet sentir realitzada al llarg dels anys és ajudar nins amb dificultats, en una feina que li ha permès tenir una compatibilitat màxima amb la seva vida personal. “He tingut temps d’estar amb els meus fills, atendre Tomeu quan començàvem a aprendre a viure amb la discapacitat, dur-los a tots dos a escola, anar-los a cercar i tenir una bona vida social i de parella”, diu. El seu horari ho permet. Anys enrere feia des de les 13 h a les 17 h i ara de 13 h a 15.30 h.

Aprenentage. Fer feina amb nins li ha aportat pau i molta serenor. “Vaig començar al món laboral molt joveneta, amb gent molt més gran i veia coses que no m’agradaven. En canvi, els nins són innocència, bondat, tenen una mirada completament neta i poder-los ajudar, estar i parlar amb ells en un moment tan delicat com és el del menjador em fa feliç”, assegura.

Segona mare. A la zona de Santa Ponça moltes famílies es dediquen a feines del sector de l’hostaleria i la restauració. Això fa que durant la major part dels mesos que dura el curs escolar no puguin estar amb els fills tot el temps que voldrien. “Pas jo més temps de qualitat amb els infants que les famílies. És una llàstima”, explica. Els seus pares es dedicaven al sector hoteler i a ella mai no li va faltar res material ni tampoc estima i cura emocional, però sí temps d’estar amb la família. “No he volgut que els meus fills passassin pel mateix i intent que els infants de l’escola rebin la màxima estima i companyia possibles, que estiguin bé”, assegura.

Petites coses. Els treballadors dels menjadors escolars no estan ben pagats. Però no passa res, perquè a Margarita li compensa. Ara per ara, gaudeix dels petits detalls del dia a dia. “Estic molt capficada en la jardineria. Per estar contenta em basta aixecar-me i veure que surt una flor al jardí. Em basta que les lletugues creixin i no se les mengin els caragols”, diu entre rialles. “Són molt punyeters. No vull emprar pesticides i cada dia els llev manualment. És una feinada”, assegura. Més enllà d’això, el que ella més estima, la família, gaudeix d’una bona situació. “Tomeu és a un pis tutelat i està content, la nina és infermera i el meu home està bé. I jo també estic bé”, resumeix.