Pato Conde: "Seria molt cretí si només dibuixàs sobre els temes que funcionen a les xarxes"

PalmaPato Conde (1982) va néixer a l'Argentina i va arribar a Mallorca el 1999, quan tenia quasi 18 anys. Va arribar amb l'instint creatiu despert: els còmics que devorava de petit varen deixar-li petjada i ben aviat, cap als 11 anys, ja sentia curiositat pel dibuix. Diplomat en Fotografia i Disseny Multimèdia, és professor del Centre de Formació Audiovisual de Mallorca (CEF). Fa gairebé tres anys que va iniciar el projecte Historias del espacio exterior, que protagonitza un marcià, i en publica diàriament una vinyeta al seu Instagram. El mes de juliol va editar un volum amb el mateix títol que reuneix una selecció d'aquestes vinyetes. Col·labora amb la revista Mongolia, Diario de Mallorca i Gotham Comics. Aquesta setmana arribarà a les llibreries una nova publicació del projecte, aquesta vegada de la mà de West Indies, que ha titulat Íntegro. El seu proper projecte és una novel·la gràfica interactiva.

Quan vàreu arribar a Mallorca?

L'any 1999. El meu oncle és físic i feia feina a la Universitat. Vàrem venir a veure'l unes quantes vegades amb la família. Com que a l'Argentina era molt complicat viure-hi, perquè socialment és un desastre, més enllà de l'economia, els meus pares varen decidir instal·lar-se a Mallorca. Els meus pares, que són metges, varen haver d'esperar alguns anys per tal que els convalidassin els títols universitaris, així que per poder obtenir la nacionalitat vàrem obrir una gelateria a l'Escorxador.

Quan se us va despertar la part creativa?

De petit llegia moltíssims còmics. A 11 o 12 anys varen apuntar-me a una escola de dibuix. A mi no m'agradava la part acadèmica, així que vaig agrair molt que en aquesta escola prioritzassin aprendre a fer dibuixos animats, caricatures... Era molt divertit; aquesta és la part que m'interessa. A més, al meu pare li agradava moltíssim la fotografia. A casa hi havia moltes publicacions sobre fotografia i m'encantava mirar-les. La imatge és una cosa que sempre m'ha cridat l'atenció. De jove, amb els amics, dibuixàvem alguns fanzins o en revistes. La gran diferència entre fer-ho així o fer-ho a les xarxes socials és el públic. Tu pots dibuixar i no tenir més public que el teu entorn, els teus col·legues, la teva família. Abans dibuixàvem sobre el paper, ho escanejàvem i ho compartíem amb els amics. Això era la nostra xarxa. Ara és una bogeria fins on pot arribar una imatge.

Sou professor al CEF, especialitzat en fotografia.

Sí. En l'àmbit laboral m'he dedicat a la fotografia, però sempre he dibuixat. A 18 anys vaig descobrir que m'agradava estudiar, perquè a mi no m'agradava gens, en absolut, anar a classe. De fet, vaig acabar tan aviat com vaig poder precisament perquè volia sortir de l'institut de pressa. Però en començar a estudiar coses que m'agradaven no vaig aturar: primer Cinema, Fotografia i So al CEF, després vaig anar a Barcelona a fer la diplomatura de Fotografia i Disseny Multimèdia. En acabar vaig estudiar filosofia uns quants anys, i ara estic fent un grau sobre arts a la Universitat Oberta de Catalunya. De fotògraf, vaig treballar-ne 15 anys, però el tema de la docència feia temps que em rondava pel cap. Així que quan vaig tornar de Barcelona a Mallorca vaig demanar feina al CEF. Al principi feia poques hores, i fins ara.

Com és la relació amb els alumnes?

El que passa amb els alumnes és que tenen moltes coses a dir i els adults hem de fer un esforç per entendre que volen explicar-nos tot el que tenen al cap. Per mi no és complicat tenir-hi una bona relació perquè m'agrada saber què pensen i què volen dir, conèixer-ne les inquietuds. Pens que si volem conèixer coses noves, ells són una gran font d'informació. Intent entendre'ls i escoltar-los. Si a classe som l'únic que xerra, no hi ha aprenentatge. Tot i això, ser professor és molt complicat, però quan ho gaudeixes és molt satisfactori.

Aquesta avinentesa us estimula i inspira a l'hora de dibuixar les vinyetes?

Sí, però no només això. Aquest projecte l'alimenten les persones. La feina d'un dibuixant que es vol dedicar a les vinyetes implica interpretar la realitat. S'ha d'intentar estar al mateix nivell i utilitzar el mateix llenguatge que la gent que ho veu i ho llegeix. Un dibuixant que m'agrada molt és Tom Gauld, que dibuixa per a The Guardian. Totes són sobre literatura i crec que no podria publicar-les en gaires altres mitjans en què la gent entengués els seus dibuixos, perquè és necessari saber literatura per copsar-los. Els meus personatges són més pop.

Us autocensurau?

No. Tot i ser una persona a qui li encanta l'humor negre, no em surt a l'hora de dibuixar. Justament, el que vull aconseguir amb aquest personatge, que és de cultura pop, és tocar moltíssims temes d'una manera molt blanca, però que a la vegada xerri de coses dures. L'humor pot ser escatològic, blanc, tendre, negre... A mi m'interessa mantenir una línia crítica, més que graciosa. Vull que cadascú s'endugui el personatge al seu terreny, que pugui empatitzar amb algú de 50 anys o de 20. És tot un repte, però funciona bastant. Hi ha dies que una vinyeta té 100 likes i la de l'endemà en pot tenir 2.000. Això és una mostra que no tot el que faig té el mateix èxit, si és que els likes mesuren l'èxit, i que no hi ha autocensura. Seria molt cretí si només dibuixàs sobre els temes que funcionen a les xarxes.

L'amor i les relacions, la destrucció del territori i l'actualitat política són els temes més freqüents de les vinyetes.

Sí. N'hi ha moltes d'amor, de soledat, sobre l'art... La veritat és que és complicat definir alguns eixos principals. Aquest gener farà gairebé tres anys que vaig engegar aquest projecte, publicant una vinyeta diària. Ja n'hi ha més de 1.000. Funcion molt per impulsos: paresc la idea i la deix fugir. De vegades estic dibuixant i pens: això ja ho he fet. Un pic, només un, vaig escriure un diàleg exactament igual que un d'anterior, encara que el dibuix era diferent. És inevitable. Al final, les meves obsessions són sempre les mateixes.

Quines?

El tema del poder m'interessa moltíssim. I no xerr de tenir un poder increïble, sinó també del que s'exerceix a microescala, també dins les relacions. De vegades la vinyeta sembla que parla d'amor i només està plantejant una qüestió de poder. Em té molt obsessionat. La religió també hi és present, perquè és un altre gran tema que em fascina; la fe, la ciència-ficció, el poder. Sempre he pensat que m'hauria agradat viure en un moment en què la religió era inqüestionable. Ara hi ha tanta ciència que és molt complicat creure en Déu.

O sigui que us agradaria tenir fe, o en teniu.

No ho sé. Hauria de fer-me a mi mateix una profunda anàlisi per respondre-ho.