"Tenc vertigen i faig feina a grans altures"

PalmaDe mirada dormilega i somriure perpetu, més que moure’s, Joan Villalonga (Palma, 1996) flueix. Du els cabells curts, però ja se li noten els rínxols en una mata de cabells frondosa de color castany. Una barba de diversos dies perfila uns llavis des dels quals les paraules surten lentes i calmades. D’una manera superficial, es podria dir que el seu to i les formes, tan pausades i senzilles, xoquen de manera frontal amb les seves passions: gran part de la seva feina se la passa enfilat a palmeres amb una serra mecànica. Li agrada l’escalada, el barranquisme, baixar muntanyes amb bicicleta i... enguany ha provat per primera vegada l’snowboard. “No m’ha anat del tot malament, millor de com m’ho esperava, de fet”, reconeix amb una mica de vergonya.

“Som una persona tranquil·la, però, per dir-ho d’alguna manera, m’agrada l’acció”, confessa. Tot va començar al jardí de ca seva. “Érem afortunats”, admet. Els seus pares, ell d’Inca i ella d’Albacete, varen crear una gran família a la capital del Raiguer i ell va créixer amb els seus germans jugant amb espases de fusta. “Amb dos pals ja començava la guerra”, recorda: “De petits ens ho passàvem molt bé fent bregues, jugant a les cabanes, construint arcs i fletxes o anant amb bicicleta... sense ordinadors ni la play”. Quan ho explica, trasllada qui l’escolta a una infància que sembla que va passar fa molts més anys, però en té 28.

A 12 anysva aconseguir els seus primers patins en línia. “Era un roller”, diu entre rialles i no gaire convençut. “Saltàvem, railàvem a les barres i fèiem acrobàcies”. A partir dels 15, va canviar el radi de les rodes. Es va passar a la bicicleta de muntanya. Feia enduro, que, bàsicament, és una modalitat en què baixes la muntanya en bici, força ràpid, mentre fas salts.

Amb l’escalada, una de les seves passions actuals, va començar relativament tard, amb 20 anys, animat pel seu germà gran. Un dia va anar al rocòdrom d’Inca, quan encara era a prop del CP Llevant, i es va enamorar de l’ambient familiar i la disciplina. “No era com un entrenament, era estar amb els teus col·legues”, diu. Amb la mateixa gent, va començar a escalar en roca. Ara ho combina amb el barranquisme, un esport en el qual es baixen torrents, mitjançant cordes o, directament, botant d’un desnivell a un altre, si hi ha prou aigua. Un dels seus preferits és el de Mortitx. “Comença amb un pas complicat –una via ferrada– en què gairebé has d’anar escalant i és divertidíssim”, exclama.

Format com a tècnic superior en Gestió Forestal i del Medi Natural, va fer feina una temporada com a brigadista en una brigada helitransportada antiincendis a Zamora. Ara s’està preparant per accedir a les BRIF, una unitat del govern estatal, també helitransportada que està especialitzada en l’extinció d’incendis. Ara per ara, fa treballs forestals i d’arboricultor, especialitzat, òbviament, en altura. Entre altres tasques, poda arbres i palmeres a gran alçada. El més sorprenent és que ell té vertigen. “Sempre m’ha fastiguejat molt”, explica, “però en el meu cas, quan tenia por, pujava més amunt”, diu. “T’hi acabes acostumant i, com en moltes coses a la vida, perquè se te’n vagi la por, el millor és rodar i rodar i no parar”, comenta. En aquest cas, enfilant-se ben amunt.