“Els personatges dels meus llibres són els meus companys bombers”

PalmaEl bomber i escriptor David Rotger (Palma, 1969) acumula una ràtio d’aventures per any força més elevat que el de la majoria. Rescats, busseig, escalada, viatges... Inclòs el llarg camí de documentació i investigació que requereix dedicar-se a la novel·la basada en fets històrics. Davant l’ordinador on treballa, amb la cusseta fent-li companyia i mentre es col·loca les ulleres, fa una confidència. “Sempre que he publicat quelcom important, ha estat introduint uns personatges que són els meus companys bombers”, explica:“Necessitava un grupet un poc bandarra... Per què me l’he d’inventar si el tenc devora? Empr els seus noms i tot!”.

Amistat. Els companys, a qui va dedicar un dels seus llibres – A les meves males companyies–, s’ho agafen amb alegria. “Després de la primera novel·la férem un dinar, i ara diuen: ‘Compte, que està prenent notes!’”. Entre els títols que ha publicat destaquen Ocurrió durante la Guerra de la Oreja de Jenkins (Adarve, 2023), El secreto de la candelaria (Edicions Alféizar, 2016) i El enigma de la isla de Bouvet (Ediciones Orfeo, 2013). Es va introduir un poc per casualitat en la literatura. “Un company de feina em contava que volia escriure una novel·la”, recorda: “Li vaig recomanar llegir molt –jo això sí que ho tenia, m’agrada molt llegir– i que entràs a pàgines d’internet de relats, d’escriptors, i començàs amb textos menys ambiciosos”. En sortir d’aquella trobada, es va decidir a provar-ho ell també. Des de llavors, no ha sortit d’aquest món.

Aventura. El món literari el va atrapar, tot i que assegura que es va fer bussejador i, després, bomber, per evitar una feina d’oficina: “Volia una vida enfocada a l’aventura”. També, al servei públic: “El cos de Bombers és molt vocacional, hi ha molt poca gent que hi entri just per tenir feina”. La feina és dura, tant físicament com psicològicament. Sobretot, l’atenció a les víctimes d’accidents. “Record l’intent de rescat d’un obrer que havia quedat enterrat dins un pou”, conta: “Els que baixàvem teníem unes pedres que gravitaven damunt nosaltres, pesaven tones i pensàvem que en qualsevol moment ens caurien damunt i ens matarien”. Superar el pànic d’entrar en aquell forat per apuntalar-lo una vegada rere l’altra és molt difícil, explica amb el coneixement de qui també té estudis de Psicologia aplicats a les emergències: “En aquestes situacions, el cervell reptilià només cerca sobreviure. Hi ha persones que han abandonat la família en un naufragi per salvar-se”. La capacitat per raonar, assegura, queda “absolutament tombada”. Com se supera, doncs, aquest impuls de fugir? “Per vèncer l’estrès, el que més ajuda és saber el que has de fer, tenir els coneixements, això et dona la capacitat de sobreposar-te”, respon: “L’experiència també hi acompanya”.

Accident. També ha viscut el rescat des de l’altra banda. “Em vaig rompre un genoll al torrent de la Fosca”, recorda:“Se’m va partir en quatre bocins”. Va trigar vint hores a poder sortir d’allà. “Vaig experimentar la relativitat del temps”, assegura: “Vaig mirar quina hora era, les dotze... I quan pensava que ja havien passat quatre o cinc hores, ho vaig tornar a mirar, i eren les dotze i deu!”. Els seus mateixos companys dels bombers l’anaren a cercar. Després de l’ensurt, els va convidar a sopar.