Pili Espadas: "M'agradaria saber quants d'homes serien capaços de jugar a futbol sense cobrar un duro"

Si hi ha una representant del futbol femení balear probablement és Pili Espadas. Forma part de la família de l'UE Collerense des de fa més de vint anys. Llavors tenia 17 anys i va entrar a formar part del primer equip femení que es creava al club. Actualment és l'eterna capitana de l'equip que juga a la categoria primera nacional i és entrenadora de l'equip de futbol base. Ara bé, en l'aspecte professional també lluita des del costat més difícil ja que és auxiliar d'infermeria a les sales d'operacions de Son Espases.

Com començau a jugar a futbol?

— Vaig començar al Collerense quan es va crear el primer equip femení a la temporada 98-99, fa 22 anys. El club va apostar pel futbol femení i amb un grup de germanes, de jugadores i amigues, el vàrem començar. El meu germà jugava allà des de tota la vida i sempre hi havia voltat. Abans, no m'havia atrevit a jugar a futbol pel tema del masclisme, però llavors vaig decidir que amb les nines m'hi animaria. Vaig començar tard, a 17-18 anys, i precisament per començar tard, ara no veig l'època daurada del futbol femení. Sobretot perquè som major i llavors estava mal vist. De fet, no vaig començar abans per això. Des de llavors, ho he fet tan bé com he pogut i he aconseguit més del que hauria somiat; hem pujat amb el Collerense a totes les categories, des del futbol regional a les categories autonòmiques i, des d'allà, a primera nacional i després a Primera Divisió, on vàrem estar set anys. Després, vàrem anar a Segona Divisió amb 'Reto Iberdrola' que després va passar a dir-se 'Reto', on hem estat les darreres dues temporades. Després, ja vàrem pujar a primera nacional, on som enguany.

Com heu vist l'evolució social del futbol femení durant tots aquests anys?

— El futbol fa vint anys no es veia igual de bé que es veu ara. Tampoc teníem moltes de les coses que tenim ara; en l'àmbit de l'entrenament, com pot ser el material, i en l'àmbit de la projecció, en publicitat i patrocinadors. Avui dia, continua sent un esport masclista, però amb els anys hem millorat. Ho hem fet per l'evolució de la societat, perquè realment és un problema social. El futbol és l'esport rei dels homes i hi continua havent homes i dones que no veuen bé veure jugar dones, però és vera que hem evolucionat. Les pioneres, jo mateixa i les anteriors a mi, són les que hem obert el camí del futbol femení d'avui dia i ens agradaria que se'ns valoràs molt més el que hem aconseguit fins avui. Crec que la joventut d'avui dia no ho valora. Hem obert el camí a totes les joves que avui poden gaudir d'aquest esport i no en són gens conscients.

Què és el que heu hagut de superar?

— Comentaris masclistes, la manca de suport, insults com "ves-te'n a fregar" o "què fas jugant aquí?". Típic. Comentaris de gent masclista que no tolerava que les dones jugàssim a futbol i que a més hi jugàssim, en moltes ocasions, millor que els homes. Crec que els insults i gestos masclistes sempre han existit i continua havent-n'hi. Igualment, avui les condicions d'una jugadora per arribar a l'elit no tenen res a veure amb les que teníem fa vint anys, quan jugàvem a un camp de terra, pràcticament sense material, sense entrenadors formats, sense focus mediàtic ni tampoc patrocinadors.

Encara falta reconeixement dins la mateixa institució del futbol, a les altes esferes?

— Crec que a poc a poc s'estan fent passes. L'acord de professionalització del futbol femení va ser molt important perquè totes les jugadores puguin tenir un contracte laboral o una baixa de maternitat com qualsevol altra persona. Crec que s'han aconseguit coses rellevants, però encara no s'equiparen al que seria normal. Crec que des de les altes esferes, des de la Federació Espanyola, s'està fent un canvi, però mai es podrà comparar al futbol masculí. Els homes generen més publicitat, així i tot nosaltres no demanam que ens equiparin el sou de Cristiano Ronaldo, sinó que la dona tingui el seu valor i les seves assegurances. Que sigui una feina com la d'un futbolista home. Pel que fa als sous, no arribam ni a un quart del dels homes, però hi ha companyes que gràcies al conveni que es va signar i a la publicitat van aconseguint coses importants per a totes.

Fa una setmana vèiem com les jugadores del FC Barcelona animaven la jugadora de l'Atlètic de Madrid, Virginia Torrecilla, que, per cert, va jugar al Collerense. La imatge de la competitivitat sana és més fàcil que es produeixi al futbol femení?

— Primer vull dir que la tornada de Torrecilla al futbol és molt bona notícia. Li vaig fer arribar un missatge d'enhorabona a ella i a la seva família per debutar una altra vegada. És una dona i una jugadora excel·lent. Ja ho era abans com a capitana de la Selecció Espanyola i la seva trajectòria esportiva és espectacular. Ara, en l'àmbit personal ens ha donat una lliçó de vida. Tot això vol dir que ha fet molta feina per tornar al 'verd', com dic jo, a una competició tan maca com és la Primera Divisió femenina. Els homes encara estan ben enfora d'aconseguir els sentiments i valors que demostra el futbol femení. El futbol femení ha lluitat molt per arribar fins on és i aquests valors es duen molt dins i es va demostrar amb l'acció del FC Barcelona. El futbol femení no només són doblers ni negoci, sinó els valors de viure el futbol i l'esport d'una altra manera.

Continuau jugant després de més de vint anys. Confirmau que les dones tenen més resistència?

— El futbol és un esport difícil i hem hagut de sofrir molt per arribar on som i encara som a anys llum del que volem. La dona té resistència, però també amor propi i passió. He jugat tota la meva vida a futbol femení, a Primera Divisió set anys i no he cobrat un duro. M'agradaria saber quants d'homes serien capaços de jugar a una Segona A o una Segona B sense cobrar i perdent el temps a viatjar, entrenar i apostar per jugar a futbol sense rebre res a canvi, simplement per passió. És el que hem fet durant anys sense recompensa i són valors que dubt que els homes poguessin aconseguir.

Sou sanitària. Vàreu enyorar l'entrenament quan no es podia jugar?

— Per a mi el futbol és desconnectar i passar-ho bé amb les companyes, riure, etc. Tot aquest temps que hem estat sense futbol ho he passat malament, l'he enyorat molt. Tornar a la rutina dels entrenaments i dels partits m'ha despertat nervis. Ho hem passat malament i dins l'hospital encara més, a causa de l'ansietat de veure la quantitat de gent que se n'ha anat tota sola. Es fa molt dur suportar tot el mal de la pandèmia quan a sobre et lleven el que més t'agrada.

Com viviu la pandèmia des de l'altre costat?

— Encara malament. La gent no és conscient que el virus no se n'ha anat i que hi ha més variants i més contagis. A Son Espases ara mateix estam bastant malament, amb les UCI saturades i amb manca de llits. És un poc desastrós i se'ns en va de les mans. Estam en un moment molt crític i hi hem de posar tots de la nostra part perquè això encara no ha acabat.