Neus Nadal: "Tot és possible quan feim teatre i això és tan bonic que, quan comences, no hi ha retorn"

PalmaNeus Nadal no sap ben bé si definir-se com a actriu o dramaturga, tot i que reconeix que se sent més còmoda amb el segon terme. En qualsevol cas, el que sí que té clar és que el teatre és la seva passió. Per a ella, no només és un espai on "tot és possible", sinó que també li permet denunciar tot allò que li preocupa, com ara la igualtat de gènere. "Les meves obres sempre tracten de dones", assegura ara, a les portes del 8-M, una bona data per gaudir de la seva darrera obra, Salvatges, que vol ser "un crida perquè ens ajudem les unes a les altres".

Com vàreu començar la carrera al teatre?

— D'ençà que tenc record el teatre sempre ha estat present a la meva vida. No perquè m'hi duguessin molt quan era petita, que no era el cas, sinó perquè la meva manera de jugar era fer teatre. Imitar les pel·lícules que m'agradaven, muntar històries amb les pepes, escriure històries i escenes, representar-les... sempre ha estat la meva curolla. Després, de més gran, amb 14 o 15 anys, ja vaig començar a fer petits papers al grup local d'Esporles, cursos de teatre, curtmetratges, i, com per inèrcia, vaig començar a estudiar a l'ESADIB i allà ja vaig veure que sí, que em volia dedicar al teatre.

Sou actriu i dramaturga. Amb quina de les dues facetes us identificau més?

— Sempre que, per exemple per omplir un formulari, em demanen la professió, m'ho he de pensar una bona estona. Això de dir "actriu" sempre m'ha semblat pretensiós, perquè en realitat mai m'he trobat completament còmoda en el paper d'actriu. M'agrada molt interpretar, però si hagués de triar ara mateix, m'estim més escriure i dirigir les meves obres.

Què és el que més us agrada d'aquesta professió?

— La llibertat que em proporciona. M'apassiona veure com, des de zero, només amb la feina d'un grup de gent, es poden crear coses tan màgiques i intenses com una obra de teatre. Tot és possible quan feim teatre i això és tan bonic, tan intens, que una vegada comences ja no hi ha retorn.

Com és fer teatre a Mallorca?

— Consider que no som la persona més indicada per parlar sobre el funcionament del teatre a Mallorca. Supòs que un productor de teatre diria que és bastant difícil aconseguir que et programin, que hi ha molta oferta i poca demanda, que és molt complicat entrar dins el circuit, etc. El que és cert, però, és que tots els que ens volem dedicar al teatre acabam trobant la manera de fer-ho, o per ventura és que jo som massa conformista, o massa ingènua, no ho sé!

Hi trobau molta competència?

— Depèn del lloc que vulguis ocupar i de si vols competir. Jo ja fa estona que no competesc amb ningú, que vaig fent el meu caminet.

Fins ara, quantes obres heu publicat?

— Tres, i totes tres gràcies a premis de dramatúrgia, perquè, si no, no sabria gens a quina porta tocar perquè em publicassin una obra. Capaltard (Premi Llorenç Moyà d'obres dramàtiques, 2017), Salvatges (Premi Octubre Pere Capellà de València, 2018) i Roja (Premi Joan Guasp de Consell, 2018). I aviat es publicarà la meva darrera obra, Loquis (Premi Jaume Roca de Teatre, 2021).

Com creis que ha evolucionat la vostra obra?

— Molt! I esper que ho continuï fent. Amb cada obra aprenc moltíssim, de mi, dels actors, de la gent que m'ajuda, dels consells, de les crítiques (bones i dolentes, constructives i destructives). L'experiència sempre és un punt afegit i amb cada projecte nou n'aconseguesc una miqueta.

L'obra Salvatges parla de maltractament. Per què us vàreu decidir a tractar-lo?

— Perquè no queda més remei que tractar-lo. Perquè em preocupa. Salvatges tracta sobre el maltractament, però també sobre moltes altres coses... La sororitat, els secrets, les decisions de les dones i la llibertat de prendre-les, d'estils de vida diferents, de respecte. Vol ser una crida perquè ens ajudem les unes a les altres, que estem molt a l'aguait de les dones que tenim a prop: les nostres germanes, amigues, mares, padrines, veïnes... Que juntes som molt més fortes i que no podem competir ni rivalitzar entre nosaltres.

Quines eines dona el teatre per denunciar aquestes qüestions?

— El teatre sempre és un espai de denúncia, d'opinió com a mínim. Hi ha d'haver teatre de tota casta (perquè hi ha públic de tota casta), però jo vull aprofitar aquest espai per mostrar la meva visió del que està passant al nostre voltant, per posar el focus en un punt i dir al públic: "Mira, això és aquí, existeix. T'ho vull mostrar".

És un bon espai per a l'activisme?

— Sí, jo crec que sí. L'art és un espai perfecte per a l'activisme. No puc escriure una obra de teatre si no hi ha una cosa que em puny per dins i que necessit treure i explicar.

Roja tracta de dones i memòria històrica. Amb què us heu enfrontat a l'hora de tractar aquests temes? 

— Les meves obres sempre tracten de dones, no podria ser d'altra manera, crec jo, perquè som una dona i tot ho veig amb ulls de dona. Roja és molt especial perquè gràcies a ella vaig aprendre moltes coses sobre el meu poble, Esporles, i sobre tot l'horror que va ser el cop d'estat i la Guerra Civil a qualsevol indret. Ha estat un procés dur, cru, potent i colpidor. A mi m'interessava contar aquesta part de la història des del punt de vista de les dones que la van patir i del silenci que se'ls va imposar i, humilment, donar-les veu. Roja és molt especial per a mi. De fet, encara ara, quan la representam, no puc evitar emocionar-me. És la nostra manera de retre homenatge a les persones que van patir aquell horror, la nostra petita aportació a aquesta memòria històrica tan necessària i tan important.