Jordi Verdera: "S'ha de fer més feina per conscienciar de la importància de l'educació dins un camp de futbol"

PalmaMestre de Primària de dilluns a divendres i àrbitre de futbol els caps de setmana. Aquest és el dia a dia de Jordi Verdera Escandell (Palma, 1995), un jove mallorquí que assegura que compagina amb tota normalitat les dues professions i que gaudeix igualment de cada una. Destaca que moltes de les virtuts que s'han de tenir com a docent també les aplica dins del terreny de joc: confiança, tranquil·litat i, sobretot, humilitat.

Quan us vàreu iniciar en el món de l'arbitratge?

— Fa sis anys que vaig decidir fer el pas. Des de ben petit sempre he estat molt lligat al futbol i a l'esport en general. L'arbitratge era una cosa que sempre m'havia cridat l'atenció.

Com compaginau el vostre dia a dia com a docent amb l'arbitratge?

— La veritat és que em va molt bé, perquè ho puc compaginar sense cap tipus de problema. De dilluns a divendres a l'escola i els caps de setmana arbitr els partits que em designen.

Què us resulta més complicat: fer classe o arbitrar un partit de futbol?

— Tot té la seva complicació. A més, va per moments, encara que amb la confiança i la tranquil·litat consider que duc bastant bé ambdues coses. Però si he de decidir-me per una de les dues, crec que en l'arbitratge hi ha més pressió, simplement pel fet que el temps per prendre una decisió és instantani. Les accions al futbol són molt ràpides i les decisions es prenen en mil·lèsimes de segon.

Quina és, a parer vostre, la major virtut que ha de tenir un àrbitre?

— És una bona pregunta que, a més, va molt lligada amb la meva feina com a mestre. Consider que la tranquil·litat, la paciència, l'autoconfiança i la justícia són fonamentals. Però sobretot ser humil i saber entendre les diverses situacions que es donen en un partit.

Quin és el partit del qual teniu un pitjor record? Per què?

— No tenc cap mal record dels partits que he xiulat. Per sort, sempre he estat ben rebut a tots els camps on he arbitrat. Si he d'esmentar un cas, fa uns anys, vaig haver de telefonar a la policia per incidents amb el públic (entre ells). No obstant això, recalcaria les situacions desagradables que em solen passar, per desgràcia, setmana rere setmana: les males formes de la gent del públic cap a la meva persona o, millor dit, cap a la meva professió. És sorprenent que actualment, quan entres al camp vestit d'àrbitre, sols rebre algun insult, únicament per la visió que encara es té sobre la nostra funció. La cosa ha canviat molt des de fa uns anys, però encara s'ha de fer més feina per conscienciar de la importància de l'educació dins un camp de futbol.

Haureu viscut moltes anècdotes durant aquests sis anys. En podríeu contar alguna?

— Una vegada vaig sortir del vestuari i els jugadors ja m'esperaven per sortir tots junts al camp. Quan estava a punt de començar el partit, em vaig adonar que em faltava l'element més important: el xiulet. Els futbolistes s'ho varen prendre amb molt bon humor i tot va acabar amb rialles.

Abans de començar un partit, seguiu alguna rutina específica o teniu alguna mania?

— La rutina sempre sol ser la mateixa. Una vegada arribam al vestuari i tenim les llicències entregades pels delegats de cada equip, feim l'acta prèvia. M'agrada posar un poc de música per poder vestir-me amb tranquil·litat, comentar coses dels partits amb els companys o xerrar de temes quotidians.

Quins són els vostres objectius a curt i llarg termini?

— Tot àrbitre vol arribar tan lluny com sigui possible. En el meu cas, vaig any a any. Em pos l'objectiu a curt termini de fer molta feina per poder competir i fer una bona temporada per tal d'optar a l'ascens de categoria. La gent no sap ben bé el treball que això duu: classes teòriques presencials (videoconferència) per fer uns exàmens amb dues convocatòries obligatòries (reglament, vídeos, estatuts, codi disciplinari i actes arbitrals), preparació física per poder ser apte a les proves (dues o tres cada temporada) i superar els informes que durant la temporada et van fent els especialistes per valorar la teva tasca. Per tant, és una feina contínua, en què també competeixes de manera "sana" amb els teus companys de professió per unes places d'ascens.

Us agradaria dedicar-vos de manera professional a l'arbitratge?

— Això seria un somni. És una tasca complicada perquè no tots poden arribar al futbol professional, però consider que la clau de l'èxit és ser constant en la feina diària. De moment, esper poder ascendir de categoria i que la pròxima temporada sigui àrbitre de Tercera Divisió.

Com valorau la situació actual del futbol i l'arbitratge femení?

— És cert que hi ha hagut un canvi important, ja que en els darrers anys s'està potenciant el futbol femení en l'àmbit estatal. Això també ha fet créixer l'arbitratge. S'ha modificat la lliga femenina perquè sigui únicament amb dones àrbitres. A les Illes, aquest fet ja es veu reflectit amb la presència de més dones als terrenys de joc. No obstant això, crec que encara queda molta feina a fer per aconseguir la igualtat entre el futbol masculí i el femení.