Toni Rigo: "La televisió sorprèn perquè és una feina més desconeguda"

Si l'adjectiu 'intrèpid' va unit a la professió de periodista, Toni Rigo (Palma, 1994) n'és la personificació. La mateixa espontaneïtat que va transmetre durant anys a IB3 Televisió va fer que es traslladàs d'un dia per l'altre de ciutat i d'una televisió autonòmica a una altra. En aquests moments treballa al programa Juntos, de Telemadrid, on traspassa la pantalla des del plató d'un dels principals programes d'èxit de la cadena.

Com i quan vau decidir fer el bot de la televisió autonòmica balear cap a la de Madrid?

— Mai va estar en els meus plans. Encara record la telefonada d’ara fa dos anys. Estava fent feina al programa 5 Dies d’IB3 TV quan em va sonar el mòbil; era el director del programa Juntos, de Telemadrid. Em va dir que m’havia vist per la tele i que li encaixava molt el meu perfil. Crec que mai oblidaré el final d’aquella conversa: “Toni, demà m'has de donar una resposta i no pot ser un no". Em vaig llançar a la piscina i vaig dir que sí. Sabia que aquesta tenia aigua i era una bona oportunitat. Tenia por? Molta, però un se l’ha de jugar i, per sort, les coses m’han sortit molt bé. Estic molt content. 

Quines diferències notau entre ambdues televisions autonòmiques?

— En el cas de Telemadrid crec que el repte és doble. A Madrid és on tenen seu totes les cadenes i on passa “tot”. Telemadrid ha de contar allò que és notícia (que veurem a qualsevol informatiu de l'Estat), però, a més, no ha de perdre de vista les preocupacions dels madrilenys, aquelles notícies que difícilment veurem a altres cadenes. I a IB3 el repte és molt semblant. Gens fàcil, però: unir una terra separada i fer-nos sentir part d’un tot. I m’atreviria a dir que, segurament, amb més dificultats perquè cada illa té les seves particularitats. 

Les televisions autonòmiques s'observen mútuament i tenen programacions similars. Què aplicaríeu d'IB3 a Telemadrid i viceversa?

— Les dues cadenes són televisions d’èxit, però tenen plantejaments diferents per la realitat de cada territori. No sempre les bones idees es poden exportar i esperar que funcionin a un altre lloc.

A IB3 us vèiem principalment fent de reporter al carrer. Què treis d'aquesta experiència?

— Ha estat una experiència magnífica. Quan hi pens, se’m posa el cor content, com deia la cançó. Al carrer mai tens una rutina. Pensa que la teva oficina canvia cada dia i afrontes un repte diari diferent. Coneixes molta gent, escoltes, demanes, converses…; és meravellós. Després, quan s’apaga la càmera, no s’ha acabat la teva feina, perquè aquella persona que t’ha contat el seu problema el continua tenint i tu tens la responsabilitat moral de continuar-ne pendent. Quan torn a Mallorca i vaig pel carrer, continuu trobant gent que em diu: “Toni, tu em vares entrevistar”, i aquesta és la millor part d’aquella època.

Ara sou sempre al plató. Què preferiu?

— A plató hi estic molt còmode, com un peix a l’aigua. És la meva segona oficina. Fer feina a la redacció i ser al plató em permet estar més present en l’edició i en la presa de decisions. Feim tele en una franja complicadíssima, de 21.30 a 22.45 h (access time), amb una competència molt forta cada dia. No és què contam, sinó com ho contam per fer atractiu el contingut en aquella hora. Intentam donar una volta a tot.

Per què, en general, la feina a la televisió sorprèn tant la gent?

— Sorprèn perquè és una feina més desconeguda. Els meus amics que segueixen el programa em pregunten sempre moltes coses: com feim feina, quina és la rutina. També em solen demanar si allò que explic m’ho he après de memòria o ho llegesc. Record fa unes setmanes que em vaig trobar amb dues dones seguidores del programa al Palau Reial i em demanaven pels companys del programa… Clar, és que som una família. És normal que generi curiositats.

Quin objectiu professional teniu? Us agradaria treballar en una televisió espanyola generalista?

— Ara mateix no tenc cap objectiu. Som feliç on som amb la feina que faig. M’agrada molt el programa. Sempre dic el mateix: quan deixi d’aprendre o de sentir aquest neguit intern, voldrà dir que el meu temps ha acabat.

Amb quin tipus de contingut us sentiu més còmode?

— La veritat és que a Juntos he contat de tot: des de l’entrada als jutjats d’Isabel Pantoja fins a la crisi del coronavirus o fins al volcà de la Palma. Em sent còmode amb tot, però, com que a mi m’interessa més l’actualitat, m’agrada més contar aquest tipus d’informació. 

Personalment, com viviu en una ciutat com Madrid?

— Pensa que hi vaig arribar fa dos anys, en plena pandèmia… Ara és quan estic començant a gaudir-ne. Madrid té molta vida i això atreu molt. Sempre hi ha gent, molt d'ambient al carrer, a qualsevol hora. Molts som de fora i al final crees família amb els amics i companys de feina perquè poca gent la té allà. Això sí, la vida va molt aviat, a tota velocitat. Fins i tot de vegades espanta. Estreny, però mai ofega. 

Què us agrada fer quan veniu a Mallorca?

Sempre que venc a Mallorca la meva prioritat són la família i els amics. A partir d’aquí, qualsevol cosa em va bé. Si trii jo, a l’hivern m’agrada anar a dinar a qualque poble d’interior, anar al CineCiutat o fer una volta pel Born. A l’estiu sempre som de platja. Em pots trobar al Trenc, a Cala Llombards o a Platja de Muro... Ara anava a dir una cala secreta, però aquesta me la guard. També vaig molt a Cala Figuera, a Santanyí, on tenc família i molt bons amics.