Verónica Relancio: "A l'hora de trobar un patró professional, m'ha costat que em respectin igual que a un home"

PalmaEl paisatge marítim ple de velers del litoral mallorquí va ser una de les coses que més va impactar aquesta saragossana. Verónica Relancio fa 18 anys que viu a l'illa gran de les Balears i té pensat quedar-hi. La seva paradoxal passió per la nàutica -sent una dona "d'interior", com ella mateixa diu - l'ha portada a muntar la seva pròpia escola per formar futurs mariners i marineres, encara que aquestes no siguin tan abundants. Relancio afirma ser l'única dona directora d'una acadèmia d'aquestes característiques a Palma i això, diu, ha fet que se senti discriminada per alguns homes dins el seu sector.

Com neix la vostra relació amb el món de la navegació?

Per començar, me'n vaig treure un títol d'esbarjo. Venc de l'interior d'Espanya i quan vaig arribar a l'illa fa 18 anys i veia els velers em demanava què s'havia de fer per poder conduir-los. Em varen dir que necessitava el PER i me'l vaig acabar traient.

I perquè decidíreu muntar la vostra pròpia escola?

Després d'un temps, un company em va dir que volia muntar una escola i un xàrter, és a dir, lloguer d'embarcacions, i com que jo parlava diversos idiomes em va dir que m'hi unís. Tot i que al principi li vaig dir que no, vaig acabar accedint-hi. Ens vàrem organitzar molt bé: jo portava la part d'oficina i ell, les reparacions. No va fer falta parlar-ne gens, pràcticament. Però va arribar un moment que ell va voler comprar molts vaixells, però jo preferia viure tranquil·la i amortitzar. Ens vàrem acabar separant i ara fa tres anys que vaig posar la meva pròpia escola sense xàrter, Escuela Navega.

Heu notat cap canvi respecte de l'escola anterior?

Estic més contenta. El que passa en tots aquests sectors és que es donava per descomptat que jo era la secretària. M'era igual, no és que hi hagués gaire masclisme, però va haver-hi aquest punt d'inflexió. Jo tenc una personalitat que em fa treballar millor sola. Preferesc no arriscar-me tant, minimitzar els costos i tenir els errors controlats.

Com descriuríeu el món nàutic?

És un món molt masculí. Té molt a veure amb mecànica, grues, ports... És una cosa que potser de primeres no atreu les dones. Jo, per exemple, faig cursos nàutics des de petits fins als més grans, i el 95% són homes en tots els àmbits. Dones només n'hi ha una o cap a cada un que faig.

A què creis que es deu això?

Al cap i a la fi és conduir un vaixell i sol atreure més els al·lots. El vaixell et porta, no té fre, i això fa por a la majoria de dones. Tot i això, crec que hi ha algunes característiques personals fan que els agradi més als homes, com el factor de la velocitat. El que més em xoca és que les dones que venen ho fan soles. Abans veia més com arribaven en parella, però des d'aquest any han començat a venir sense acompanyant.

Deis que sou l'única dona directora d'una escola de navegació a Palma. Com és això?

Sí, escoles nàutiques no n'hi ha tantes. Al final saps com són i el que fa cadascú. Hi ha dones que hi treballen, però no com a directora o propietària. La resta són tot homes o parelles.

Quines passes s'han de seguir per obrir una escola així?

Primerament, és recomanable tenir embarcacions, tot i que n'hi ha que no en tenen. Cal llegir-se bé el que diu el BOE sobre escoles nàutiques i xàrters i entregar la documentació pertinent. Et demanen molts papers tant a Capitania, que és com un govern a part, des d'on es regulen les lleis de la mar; com a Conselleria, que és qui supervisa els aspectes acadèmics, com el nombre d'alumnes, per exemple.

Us heu trobat amb alguna dificultat?

La meva experiència personal ha estat que, a l'hora de trobar un patró professional -l'encarregat de l'ensenyament sobre el meu vaixell- m'ha costat que em respectin igual que a un home. He notat alguns gestos que podria atribuir al fet de ser dona. Per exemple, pots percebre que a un home sembla que li molesti que guanyis diners perquè els costa molt considerar-me una igual.

En quin sentit?

Per exemple, quan treballava amb el meu soci semblava que la meva opinió valia menys. En algun moment em va arribar a dir que "no en tenia ni idea". Aquesta mena de comentaris no els diria a un home, però a una dona sí. Em feia la sensació que em qüestionava i que quan havíem de decidir coses no es tenia en compte la meva opinió.

I treballant sola també us ha passat?

Sí, quan he col·laborat amb altres homes. M'ha passat que he hagut d'enviar un correu posant-los al seu lloc perquè em parlaven com si fos la seva filla, amb massa confiança i sense respecte. Al cap i a la fi, jo som qui paga, la clienta. De vegades els has de donar branca.

En quina mena de situacions us heu trobat amb aquestes actituds?

Passa molt quan té a veure amb els diners, amb decisions de direcció. Tu contractes algú i les negociacions van com toca, però si durant el transcurs els he de dir alguna cosa, not una resistència. Per exemple, m'han passat per damunt per vendre llibres o per oferir classes particulars als meus alumnes. Quan els dic que això no ho poden fer sense consultar-me, la seva reacció és forta i és quan m'he de posar seriosa. Estic segura que a un home que és el seu cap no s'atrevirien a fer-li això.