“Les vibracions de Palma són molt ‘chill’ i et conviden a viure més lent”

PalmaPaula Herrera (Santa Fe, l’Argentina, 1993) té la vista fixa en el pinzell amb el qual dibuixa unes flors a una sabatilla de lona. La seva feina consisteix a personalitzar aquest calçat –també peces de roba o accessoris– amb el disseny que trien els clients. Un retrat del seu ca, una frase motivacional, unes papallones, una calavera, la nit estrellada de Van Gogh i la còpia d’una de les imatges icòniques de Banksy. La mà esquerra de Paula continua pintant i accedeix a contar la seva història quan el periodista l’aborda, sense cita prèvia, a la botiga on fa feina al centre de Palma. “Abans hauria hagut de deixar de pintar per parlar amb tu, però ara puc fer les dues coses alhora”, confessa. Només fa un parell de mesos que fa aquesta feina, però a la seva Argentina natal va aconseguir tirar endavant un negoci de llibretes i agendes personalitzades, pintades una a una. Són aquarel·les botàniques no realistes barrejades amb incrustacions. “M’anava bastant bé, encara que al meu país ser empresari és un desafiament enorme per la inestabilitat que sofrim”, assenyala.

Amolla el pinzell, es neteja les mans en el davantal i prossegueix: “Ara m’autoperceb com a artista: escric, faig fotos, vídeos i pint. No podria dir que només m’agrada dibuixar perquè necessit tota la resta. El que m’agrada d’aquesta feina és que és exclusiu. Cada peça és diferent, no és una producció en sèrie”. I la feina comença per escoltar el client. “No està entre les meves funcions valorar el que ells demanen, però sí advertir-los si les seves expectatives no són realistes. No poden oblidar que parlam de pintar en una superfície de tela petita i que requereix temps”, prossegueix.

De formacióautodidàctica, a dotze anys no tenia previst res més que ser arquitecta. Va deixar la carrera quan li faltaven només unes assignatures i el projecte. “No me’n penedesc perquè em va donar moltes eines i un suport gràfic fonamental per a tot el que he fet després. Simplement, vaig apostar pel que de veritat m’agradava”, assenyala. Una crisi personal, un abisme vital, va ser el detonant perquè ho deixàs tot sense mirar enrere i posàs rumb a Europa. “No podía remar más en dulce de leche”, confessa amb una expressió argentina sobre el cansament enfront de les dificultats. Va passar uns mesos a Itàlia, terra d’una part dels seus ancestres, i es va cercar la vida també a França, on un grup d’amics li va proposar viatjar a Mallorca: “Em van dir que era un paradís, que es podia trobar feina i tenir una vida tranquil·la. Les vibracions de Palma són molt chill i, encara que hi hagi molta gent, et convida a viure més lent. A l’Argentina no em passava”.

La padrina de Paula es va emocionar en saber que ha iniciat una nova vida a Mallorca, l’illa de la qual li va parlar des que era petita perquè aquí va néixer el seu besavi. “Ella resa i li demana al seu pare que em cuidi. Està feliç perquè hagi trobat un lloc que em fa tant de bé i que és la terra del seu pare, una que ella només coneixerà a través de mi”. Els ancestres balears de Paula parteixen de Muro. “Sé que ell era d’aquí, que va emigrar i que el seu cognom era Moragues. Sé fins i tot en quina casa vivia, però et pots creure que encara no hi he anat? Ho faré”, diu, decidida, mentre torna a donar-li textura a les flors.