L’illa que despertà consciències i encetà el camí

Historiador (*)La Dragonera des del 1974 fins al 1995 -quan va ser declarada Parc Natural- va esdevenir l’epicentre del debat polític i social i de la lluita ecologista mallorquina, sobretot a partir de 1977, que fou quan l’illot va erigir-se com a símbol contra l’especulació turisticoimmobiliaria gràcies al fet de ser ocupada per un grup llibertari. Es podria dir que la batalla per la Dragonera fou un punt d’inflexió per l’ecologisme mallorquí, que arran d’aquest conflicte n’encetà molts altres en molts altres indrets.

Tot i això, l’ecologisme a Mallorca no va sorgir el 1977, sinó que des de feia anys hi havia col·lectius com la Societat d’Història Natural, l’Obra Cultural Balear i el GOB que actuaven contra diferents atemptats urbanístics o ecològics. És més, la campanya per salvar la Dragonera no fou la primera campanya ecologista, sinó que ja el 1972 es va posar damunt la taula la necessitat que l’arxipèlag de Cabrera no passés a mans privades, fet que n’hauria suposat la urbanització. El 1975 també es denuncià la companyia Gesa pels abocaments de cendres a l’Albufera. I ja el 1976 s’encetaren campanyes contra la construcció d’una dàrsena petroliera a Palma, contra la urbanització al port de Portals, contra la construcció desmesurada a Cala Montdragó o contra el projecte d’urbanització del port de Sant Elm. Totes aquestes campanyes primerenques no tingueren un suport majoritari de la societat i gran part d’elles no passaren de ser al·legacions i notes de premsa.

Però el 1976 i, sobretot, el 1977 foren anys d’efervescència política i social. Un cop mort el dictador, a tot l’Estat hi hagué una onada de mobilitzacions sense precedents. Foren milers les persones que feren vagues, s’organitzaren en col·lectius i partits polítics o sortiren al carrer a reivindicar una o altra mesura. És amb aquest brou de cultiu que naixeren molts col·lectius que adoptaren l’ecologisme com a part central de la seva ideologia. És el cas de grups anarquistes com Terra i Llibertat o Talaiot Corcat, que, sense ser llibertaris, entenien l’ecologisme com a part essencial de l’anticapitalisme.

El projecte de Pamesa

El 1974 es va crear Patrimonial Mediterrània SA (Pamesa) i aquell mateix any el propietari de la Dragonera, Joan Flexas, va passar a ser accionista de l’empresa a canvi de la cessió de l’illot. A partir d’aquí, i amb l’ajuda d’un Ajuntament d’Andratx que va fer tot el possible per afavorir-los, es varen iniciar els tràmits per urbanitzar la Dragonera. Allà s’hi havien projectat 5 urbanitzacions de diversos estils arquitectònics on hi havien de viure 4.500 persones, una àrea de serveis, una xarxa extensa de carreteres i camins, zones d’aparcament, plantes compactadores de fems i una estació depuradora, entre altres infraestructures. A més, es preveia fer una important xarxa d’aigües residuals i clavegueram.

Primeres al·legacions

Aquest projecte va comptar amb una primera oposició per part d’organitzacions com Foment de Turisme, el GOB, l’OCB, la Societat d’Història Natural i el Col·legi Oficial d’Arquitectes. Aquests feren al·legacions explicant que la urbanització era del tot desmesurada i que calia preservar els valors naturals de l’illot.

Primera ocupació

El projecte d’urbanització de la Dragonera va ser aprovat a mitjan 1977 i la reacció no es feu esperar. La data màgica del 7 del 7 de 1977 el col·lectiu llibertari Terra i Llibertat va planificar i dur a terme l’acció que més enrenou va crear i que va possibilitar que la Dragonera esdevingués un símbol de la lluita ecologista. Aquest dia mig centenar de persones ocuparen l’illot i hi acamparen, mentre que altres es dedicaven a donar difusió de l’ocupació des de l’illa major. Prest es varen omplir les portades dels diaris, els editorials i les pàgines centrals d’opinions a favor i en contra de l’ocupació. L’ocupació era un gest simbòlic que anava directe a la línia de flotació de l’’statu quo’ establert: la propietat privada, el poder de les grans empreses i la connivència dels polítics.

L’ocupació va durar 10 dies d’intensa activitat i de cada cop va tenir més rellevància. Des dels primers dies arribaren suports de moltes de les organitzacions socials, polítiques i sindicals que hi havia a Mallorca. També altres col·lectius de fora (fins i tot de París) s’adheriren a la campanya. El moviment anà agafant força i les seves accions foren cada dia més nombroses: concerts, manifestacions, cercaviles, recollides de firmes i queviures... Dia 17 de juliol la Dragonera ja era l’epicentre del debat públic. L’ocupació havia donat els seus fruits i els ocupants abandonaren l’illot. Havien estat 10 dies de por, d’escassetat de queviures, de tenir la Guàrdia Civil vigilant-los i tallant-ne les comunicacions...

Campanya després de l’ocupació

Els mesos posteriors foren d’una activitat frenètica per part dels col·lectius que defensaven la no urbanització de la Dragonera (Terra i Llibertat, Talaiot Corcat, el grup de la Calatrava...): manifestacions, performances, concerts i tot tipus d’accions imaginatives i reivindicatives que no deixaren minvar la força de la campanya. Potser el fet més transgressor, després de l’ocupació, va ser quan Terra i Llibertat va irrompre al ple de la Diputació i hi va llegir un manifest que titllava de “montón de huesos y basura franquista” els diputats i de “cueva de ladrones” la Diputació. Tota una declaració de principis que no va agradar gens als poders.

Durant tot 1978 es varen succeir les accions al carrer, mentre s’encetaven altres lluites ecologistes i mentre la lluita burocràtica anava fent camí als despatxos i als jutjats. Ja a finals d’any, Talaiot Corcat i el GOB junts promogueren el Comitè de Defensa de la Dragonera, integrat per tots els partits polítics, excepte UCD i AP, sindicats i organitzacions socials. Gairebé ningú amb una mica de sensibilitat ecològica dubtava ja de la necessitat de convertir la Dragonera en un parc natural.

Segona ocupació

El 21 de desembre de 1978 va produir-se una nova ocupació de la Dragonera, aquest cop menys nombrosa i amb menys repercussió, que va durar fins dia 7 de gener de 1979. Els llibertaris demostraven així que no havien anat a estiuejar-hi el juliol de 1977. Però també va quedar clar que la visió anticapitalista de la lluita no era majoritària quan el Comitè de Defensa de la Dragonera no va voler donar suport a l’acció i els va criticar.

Des de la segona ocupació s’encetà una nova onada de mobilitzacions amb assemblees, manifestacions, l’ocupació de la torre del castell de Bellver, marxes fúnebres, exposicions de fotos... Fins i tot un grup ciclista va anar de Barcelona a Madrid per tal de donar difusió a la campanya. Aquest cop, a diferència del que havia passat el 1977, la repressió de la policia va ser molt més dura i hi hagué multes i detencions massives.

La mobilització més gran en nombre d’assistents va ser la convocada per la Comissió de Defensa de la Dragonera el 3 de febrer de 1979. A partir d’aquí el període mobilitzador s’anà relaxant i l’activitat frenètica dels anarquistes deixà pas a la lluita jurídica encapçalada pel GOB.

Les darreres mobilitzacions

A partir d’aquell moment només el GOB va impulsar algunes mobilitzacions. Destaquen la festa a la plaça Major de Ciutat l’abril de 1980 per celebrar la bona marxa del procés. Després de diverses sentència judicials, recursos i més recursos a favor i en contra d’aquestes sentències, la Comissió en Defensa de la Dragonera tornà a agafar impuls i va convocar una nova gran manifestació, a l’estil de la de 1979, el 31 de gener de 1981.

Després d’aquesta nova mostra de força el moviment tornà a quedar a l’espera de les resolucions administratives i judicials. I és que la dissolució dels col·lectius llibertaris com Terra i Llibertat el 1979 feia que les mobilitzacions socials i la lluita al carrer estiguessin supeditades a l’acció dels advocats. Només l’estiu de 1982 es reactivaren les mobilitzacions per tal de salvar la Dragonera. Aquest cop l’escenari principal fou el poble d’Andratx, al qual, el 29 d’agost, hi acudiren unes 6.000 persones.

La mobilització de 1982 fou la darrera coneguda. A principis de 1984, es declararen nuls els plans urbanístics sobre la Dragonera. Ja no hi havia necessitat de més mobilitzacions i els esforços se centraren en altres indrets amenaçats per l’especulació urbanística. Això sí, l’experiència de la Dragonera va servir en gran mesura per afermar les posicions proteccionistes i per marcar un camí a seguir en les futures campanyes. La lluita jurídica i la mobilització constant unides han estat les eines imprescindibles de qualsevol mobilització ecologista de llavors ençà.