Protegir té preu: només el 2,9% del que es reclama

PalmaIndemnitzar les expectatives econòmiques dels negocis frustrats a causa de la protecció territorial en defensa d’uns suposats “drets edificatoris” ja no és una idea emparada pels tribunals. Tenint només en compte les dades del Consell de Mallorca, la quantitat reclamada pels propietaris dels solars afectats per les desclassificacions urbanístiques des de l’aprovació del Pla Territorial Insular del 2004 és de 485,2 milions d’euros. No obstant això, els jutges només han obligat a abonar un total de 14,4 milions, una xifra immensament menor.

Amb tot, els números encara són més cridaners després de la primera modificació del Pla, que va aprovar-se el 2010: la quantitat final que va abonar-se per indemnitzar els qui reclamaven l’anomenat “lucre cessant” és, ni més ni menys, zero. “Els jutjats han desacreditat aquelles expectatives especulatives de moltes empreses”, afirma Mercedes Garrido, consellera insular de Territori i Infraestructures. L’únic que es paga, doncs, són les despeses en les quals els propietaris han incorregut en el passat, però no el que aquests calculen que guanyarien edificant i explotant econòmicament els terrenys. “Per sort -assenyala Garrido-, la majoria de partits que no pensen només en uns quants sinó en la majoria tenen clar que la protecció i la conservació del territori és el camí que cal seguir”.

“Decisions capritxoses”

Va ser l’exconseller de Medi Ambient i Territori, Biel Company, qui va fer saltar les alarmes arran de la protecció derivada de la Llei de mesures urgents de Gabriel Vicens. Company arribà a assegurar, el 2012, que era “lamentable pagar decisions capritxoses” després que una sentència del TSJIB condemnàs el Govern a indemnitzar amb 22,5 milions els propietaris de les parcel·les de Cala Carbó, també desclassificades per la Llei 4/2008, si bé el Suprem tombà finalment les expectatives dels terratinents. L’aleshores conseller del PP va executar una sèrie de modificacions legislatives, servint-se d’un decret llei, emparant-se en condemnes com la de Cala Carbó, al·legant que protegir el territori costaria a Mallorca i a les Balears milers de milions d’euros. Anys després, mitjançant aquell decret s’intentà reclassificar com a urbans Cala Blanca d’Andratx i la Muleta 2 de Sóller, per exemple, per tal de revertir la protecció territorial de la legislatura anterior.

“Protegir el nostre territori no és car, encara que tampoc havia sortit car amb el Pla Territorial del 2004, motiu pel qual val la pena fer-ho”, assegura Garrido. La consellera puntualitza que “cal dirigir-se als espais amb un especial valor o interès ambiental i paisatgístic, la majoria dels quals ja tenim protegits”. A banda d’aquestes xifres del Consell que, en paraules de la portaveu del GOB, són “esperançadores”, els tribunals han dictat un bon grapat de sentències que es deriven de les desclassificacions territorials executades pel Govern, arran de la Llei del 2013, i que s’adhereixen a la mateixa jurisprudència.

Aquest fou el cas de l’emblemàtica Cala Carbó i del Vilà de Pollença. Si bé en un principi el TSJIB va imposar al Govern una indemnització d’1,6 milions d’euros per eliminar els drets edificatoris a tres parcel·les del Vilà pollencí, el Suprem tombà la decisió el novembre del 2014. David Abril, diputat de MÉS per Mallorca, es va afanyar a celebrar-ho: “El Govern ara té eines per defensar la protecció del territori sense témer el xantatge dels especuladors”, va dir.

Cop baix a l’especulació

“Aquesta xifra dona molts arguments en contra del que deia Company quan afirmava que la protecció sortia molt cara”, diu Margalida Ramis, la portaveu del GOB. D’aquesta manera, “aquell suposat blindatge que s’atribuïa a les promotores no existeix”, conclou Ramis. Tanmateix, afegeix que aquest és “un cop baix a l’especulació del territori” i que la xifra és “molt positiva”, perquè “anima a desclassificar terrenys que encara estan intactes, però que en el passat varen plantejar-se com a sòl vacant fruit d’unes polítiques urbanístiques expansionistes i que per això constitueixen bosses de sòl amb les quals s’està especulant”, afirma. “Això passa a molts municipis de l’illa i malgrat que sovint parlam dels mateixos dos o tres terratinents a Mallorca”, lamenta la portaveu de l’ONG. “L’amenaça sempre hi serà”, hi afegeix, “però aquestes xifres avalen la protecció territorial perquè els costos són mínims”.

Exemples

El 2016 el Suprem tornà a demostrar que la primera modificació del Pla Territoral, aprovada el 2010, no comportaria indemnitzacions milionàries davant la protecció territorial, si bé una promotora afectada per la desclassificació del Guix (Escorca) havia intentat demostrar el contrari davant la justícia. Aquella sentència, a més, dictaminà que la indemnització fos nul·la i imposà les despeses judicials a l’empresa que va recórrer al Tribunal Superior de Justícia.

De fet, segons l’inventari del Consell, només abans d’aquest dictamen judicial trobam sentències condemnatòries, subjectes al Pla Territorial del 2004, en què els tribunals obligaren el Consell a indemnitzar amb 14,4 milions d’euros dels 207 que demanaven les empreses que pretenien edificar a diverses parcel·les pròximes a Cala Tuent, construir una urbanització amb un camp de golf a sa Vinyola (Campos) i un hotel i un camp de golf al Pujol (Santanyí).

Les immenses quantitats que eren reclamades provenien dels grans negocis frustrats amb la segona modificació del Pla Territorial. La darrera sentència data del març d’enguany, quan el TSJIB desestimà el recurs d’Hotel Cala Tuent SA, que reclamava la “indemnització corresponent en concepte de responsabilitat patrimonial del Consell Insular de Mallorca pels danys i perjudicis que li ocasionà l’obtenció de la llicència d’obres després que el Pla Territorial Insular desclassificàs el sòl urbà en sòl rústic d’especial protecció” en un polígon pròxim a la mítica platja de Mallorca.

Responsabilitat patrimonial

Molt abans d’aquest cas, abans de les modificacions del pla, trobam que Zarpimi SA reclamava, en concepte de responsabilitat patrimonial, 162 milions d’euros, mentre que el TSJIB, esgrimint els mateixos arguments, determinà que el Consell abonàs tan sols 2,9 milions. La mateixa companyia, uns anys més tard i ja dins del període d’aplicació de la segona modificació (2011), reclamava 85,8 milions d’euros pel mateix concepte, mentre que el Contenciós Administratiu dictaminà que no esqueia que l’ens insular hagués de desembutxacar res.

L’abismal diferència entre la xifra total que inicialment fou reclamada pels promotors i el que finalment va haver d’assumir el Consell indica, per tant, que només es pot fer front al pagament d’allò que realment el propietari va gastar durant els anys en què era possible construir-hi; és a dir, o bé res o, com a molt, alguns pocs milers d’euros, sempre que puguin justificar-se les despeses del projecte.