Rompre amb la violència de gènere: de víctimes a supervivents

Palma"Abans pensava que ni tan sols els meus pares m’estimaven, però m’han donat tot el suport del món; amb el temps veus que l’amor d’una mare és inimitable”. Marta (nom fictici) assegura que encara està treballant per recuperar l’autoestima que va perdre durant el temps que va durar la situació de violència de gènere que li ha tocat viure: quinze anys, gairebé la meitat de la seva vida.

Té el judici contra el seu agressor en breu i, tot i que creu que encara té un llarg camí per recórrer, se sent feliç d’haver refet la seva vida. Ara té una feina, ha estalviat durant uns mesos i recentment ha aconseguit la concessió d’un pis de l’Ibavi, on podrà viure amb els seus dos fills. “Pensava que mai no podria tenir una casa, cuidar sola els meus dos fills i treballar”, conta. Des de fa uns mesos vivia a un pis de l’Ajuntament de Palma per a víctimes de violència de gènere i abans va passar per la casa d’acollida de Cort.

Allà va conèixer Laura (nom també inventat), una dona que, quan va arribar al centre, estava embarassada de vuit mesos: “Vaig arribar fatal, tant físicament com psicològica. He fet un canvi enorme”, assegura. Havia fet feina durant 15 anys i, després de començar la relació amb el seu agressor, va deixar la feina. “Em feia estar amb ell les 24 hores, no em deixava sola en cap moment. Van ser dos anys de relació. Durant aquell temps no em va matar de miracle”.

Des de llavors, s’ha convertit en mare d’una nina, que ara té sis mesos, i està pendent de poder deixar-la a l’escola bressol per començar a cercar de nou una feina que li doni independència econòmica. Ha passat per un judici contra el seu agressor, qui va estar quatre mesos a la presó i de qui té una ordre de protecció. Tot i que assegura que encara sent “una dependència emocional molt forta” respecte de qui va ser la seva parella i maltractador, ha iniciat tot un procés per recuperar la seva vida.

Ambdues expliquen que durant el temps que va durar la violència es van anar aïllant progressivament de les seves amistats i família i que aquesta és una altra de les qüestions que han anat treballant aquests mesos. “Que se’n vagin”, afirmen que dirien, si poguessin, a les dones que actualment estan en la situació on elles es van trobar: “Jo vaig tornar amb ell pensant que canviaria. I no, no canvien. Han de saber que no canvien”.

La casa d’acollida

Les seves entrades a la casa d’acollida van ser per urgència, després d’anar a la policia, i coincideixen a apuntar que no ha estat un període fàcil, sobretot pels problemes de convivència que s’hi han trobat. “Volíem sortir d’aquí tan aviat com fos possible, però surt més a compte viure problemes de convivència aquí amb altres dones que el que jo vivia fora”, explica Marta. De fet, creu que “si no hagués estat pel centre, seria al carrer”.

Per Laura, el principal problema són les diferències culturals entre les usuàries, però assenyala que és un espai “molt obert” del qual “pots entrar i sortir quan vulguis” i on “et donen ajuda psicològica sempre que la necessites”.

Des de la casa d’acollida expliquen que cada dues setmanes es fan assemblees per debatre sobre quines coses s’haurien de canviar o mantenir. Hi participen les dones, ja que els seus fills tenen la seva pròpia assemblea infantil. Reyes González, una treballadora social del centre, conta que “no són tan eficaces com ens agradaria”; tot i així, explica que l’objectiu és donar autonomia i participació a les dones per anar gestionant situacions amb què es trobaran en el moment que surtin de la casa.

En total conviuen al centre una trentena de persones, entre dones i menors, que comparteixen un requisit: haver estat en una situació activa de violència i voler sortir-ne. N’hi ha d’altres, com estar empadronada a Palma. La gran majoria de les usuàries, remarca González, tenen depressió o un trastorn posttraumàtic per la violència viscuda, però estan en tractament psicològic i/o psiquiàtric per superar-lo.

“El centre és una alternativa perquè no totes tenen la possibilitat d’anar a viure amb familiars o xarxes de suport”, afirma, però moltes vegades les dificultats es troben també en elements com el preu de l’habitatge. Cada vegada són més elevats i això fa que si no tenen opcions hagin de recórrer a la casa d’acollida, perquè al carrer no tenen res, però també fa que sigui més difícil anar-se’n i trobar un pis a un preu assequible.

La rebuda és, per González, el moment més important de tot el procés, perquè és una passa “bàsica per evitar que una dona que ha estat víctima recuperi la relació amb l’agressor i perquè respiri”. Durant les primeres setmanes, el personal del centre s’adapta a les necessitats de cada usuària, ja que “algunes treballen i volen intentar seguir amb la seva vida”, d’altres han decidit judicialitzar el procés o canviar d’escola els seus fills, algunes han de demanar ajudes perquè no tenen recursos econòmics propis...

“Es van fent entrevistes per veure quina és exactament la seva situació i, després, plantejam amb ella un projecte”, diu González. Toni Colom, cap de secció de l’àrea d’Igualtat de Cort, comenta que, amb la construcció d’aquest projecte, “les víctimes es converteixen en supervivents perquè agafen les regnes del seu projecte de vida”.

També tenen l’oportunitat, una vegada aconsegueixin una feina, d’anar fent guardiola, ja que el servei és gratuït i durant uns mesos poden estalviar gairebé tot el que guanyen amb vista a la seva sortida. A més, és una eina per aprendre a gestionar i administrar els seus doblers, sobretot si es té en compte que la violència econòmica és la tònica habitual en els casos de violència de gènere i les dones s’han vist privades de prendre decisions que afecten l’economia familiar.

L’autoprotecció, la seguretat i les valoracions de risc són un altre element que al servei d’acollida tenen en compte, però, tot i així tenen clar que, per tal d’afavorir l’augment de l’autonomia d’aquestes persones, han de poder fer moltes activitats fora del centre i, progressivament, ser elles soles qui gestionin els seus tràmits del dia a dia. “És essencial que vinguin”, diu Colom, “que sàpiguen que aquí tenen una alternativa i que podran iniciar un procés cap a una nova vida”.