Albano Dante Fachín: “El dret a la sanitat, en mans dels bancs, acabarà com el de l’habitatge”

PalmaVa saltar a la fama codirigint Cafè amb llet, una modesta publicació gratuïta que va destapar nombroses irregularitats a la sanitat pública catalana. El 2013, va publicar Artur Mas, on són els meus diners? conjuntament amb la seva companya, Marta Sibina. Va obtenir l’escó de diputat i, a finals de juliol, fou elegit secretari general de Podem al Principat. Ha visitat Palma aquesta setmana per fer-hi una xerrada sobre els perills que encara el sistema públic de salut.

Heu vingut per alertar de la privatització encoberta de la sanitat pública a partir de la cessió de la gestió a concessionàries. A Mallorca, en tenim un bon exemple a l’hospital de Son Espases, no sé si l’heu estudiat a fons...

Me’n va parlar na Laura [Camargo, portaveu parlamentària de Podem] aquest estiu. A Catalunya, tenim un model diferent, que es basa més en concerts i no tant en concessionàries. Al final, però, l’impacte que tenen en la prestació dels serveis i la dificultat per fiscalitzar-ho és el mateix. El darrer informe de la Federació d’Associacions per la Defensa de la Sanitat Pública diu que Madrid, Catalunya i les Balears són les tres comunitats on el sistema està més privatizat.

I quin impacte té això en l’usuari?

Moltes vegades he adjectivat el model sanitari català com una “dictadura sanitària”. És a dir, tenim un sistema finançat amb doblers públics que té l’objectiu de fer efectiu un dret, no un servei, i, en canvi, està fora del control democràtic. Com a diputat, tenc veritables dificultats per fer la meva tasca de fiscalització sobre qüestions molt concretes referides a com es gasten els doblers i quines són les prioritats per invertir-los.

Us era més fàcil destapar corrupció com a periodista?

Era més agraït, perquè mai em vaig trobar que entràs a investigar un hospital i no hi trobàs res. I això és així perquè el sistema és així, no perquè hi hagi quatre corruptes escampats. El dret a la salut xoca amb el mandat de maximitzar beneficis que tenen aquestes empreses.

I qui, a parer vostre, es beneficia d’aquest sistema?

A Catalunya, tot el sistema de contractació, de provisió de serveis, etc. sempre acaba en mans dels gestors o de gent propera als gestors que, conscients de la manca de fiscalització, saben que muntant una empreseta guanyaran un munt de doblers. Això, per una banda. I, després, la banca. A la mínima que rasques una mica, hi ha bancs inversors o companyies d’assegurances participades amb bancs.

I això repercuteix en la qualitat dels serveis prestats?

Vam deixar un dret fonamental com és el de l’habitatge en mans de la banca, i va passar el que va passar. Els vam deixar, fins i tot, el dret a la propietat privada; recordau el robatori de les preferents, mirau com estan les pensions. Si deixam la salut en mans de la banca, acabarà passant el mateix. I com acabarà? Amb el rescat de les concessionàries, sempre ho fan. Siguin autopistes, hospitals o els mateixos bancs... al final, sempre hi ha un rescat públic.

I els polítics, quin paper hi juguen?

A Catalunya, el cas de l’hospital Moisés Broggi és un dels més bèsties de malbaratament i desaparició dels doblers públics. L’obra havia de costar 50 milions d’euros i va acabar valent-ne 220. Això és deute que té computat la Generalitat i que ha aprovat la Sindicatura de Comptes. Clar, quan veus qui participava la UTE, hi trobes la Caixa, EMTE i Teyco. Les dues darreres, les empreses més implicades en el 3% de Pujol. Però, alerta, es va construir en temps del Tripartit, quan la consellera de Salut era del PSC. Clar, el sistema no es pot desenvolupar si no hi ha un consens polític, i el PSC va arribar a fer coses que fins i tot Pujol no s’havia atrevit a fer.

Però vosaltres heu fet coalició amb gent que estava dins el Tripartit...

Iniciativa per Catalunya (ICV) ha fet la seva autocrítica i el que no va veure en el seu moment ara ho veu intolerable i aposta per un model diferent. Al PSC, això li costa més. Nosaltres, des del nostre racó del Parlament, intentam retornar certs valors i que cadascú faci l’autocrítica que vulgui. El que no podem tornar a permetre, d’ara endavant, és continuar anomenant-nos d’esquerres i mantenir models com aquest.

A les Balears, Podem ja ha posat damunt la taula la desprivatització d’hospitals com Son Espases. A la pràctica, com es pot revertir aquest sistema?

És la gran pregunta. En el cas concret del Broggi, per exemple, es van signar alguns contractes a 40 anys i les indemnitzacions sortirien caríssimes. No conec el cas concret de Son Espases, però és cert que hi ha un marc general que ho fa complicat. I aquí cal citar, també, la normativa europea. Ara, quan es demana fer aquestes passes, el primer per al que serveix és per deixar en evidència que qualcú, fa cinc anys, va signar qualque cosa que és un desastre. I no oblidem que tenim la capacitat de vigilar que es compleixin les clàusules i que podem pressionar la concessionària fins que cregui que és millor deixar el servei. A Catalunya, tenim un conseller a qui critic molt, però que ha sabut esperar que acabin certs contractes per reassumir-ne la gestió. S’ha d’analitzar cas per cas, perquè en un mateix hospital tenim infinitat de serveis externalitzats i cadascun pot tenir el seu procés.

El treballador en surt més perjudicat que l’usuari amb aquest model? Bé, els treballadors són també usuaris. Ara, aquests models externalitzats requereixen guanyar doblers. I com es guanyen? Retallant drets laborals. Veim infermeres fent la feina que abans en feien tres. Allà on hi ha un guany del gestor, hi ha una pèrdua de drets per al treballador, que va de cul tot el dia i hi ha una pèrdua de qualitat del servei, i el pacient, l’usuari, ho nota. A Catalunya, per exemple, no fa tant hi havia una reivindicació per assegurar un mínim de 10 minuts per a cada pacient a l’atenció primària. Si ara ens en deixassin cinc, n’estaríem contents.

Com a societat, no hem de fer autocrítica? De ben petit, he sentit crítiques sobre el mal funcionament de la Seguretat Social. Potser no vam saber valorar el que teníem... Venim d’on venim. Els anys 90, la tercera via de Blair... Ningú es va preocupar de l’afebliment dels mecanismes de negociació col·lectiva perquè hi havia feina. Ningú es va preocupar dels controls democràtics per evitar la corrupció perquè s’arribava a final de mes. Ningú es va preocupar per les primeres privatitzacions d’hospitals perquè el metge els atenia de totes maneres. Ara, no tenim feina, no arribam a final de mes i el metge no ens atén. És evident que com a societat hauríem d’haver estat més atents, perquè hi havia gent que ho advertia. A Catalunya, el 1984 ja hi va haver vagues a l’hospital Josep Trueta en contra d’aquest sistema que s’ha acabat implantant. Ens hem deixat robar la cartera, però era difícil veure-ho quan hi havia doblers. La gent anava a l’hospital i li robaven a la bugaderia, però si a la vegada l’atenien, què havia de saber? L’autocrítica està bé, però ara allò que importa és entendre que la sanitat no és un servei, és un dret i hem de tenir eines perquè no ens torni a passar. I això requereix la implicació de tots.

Quins efectes pot tenir l’aprovació del TTIP o el CETA a la sanitat? Podríem parlar de quins efectes tindrà en general. Si s’aproven, ja podem tancar el Parlament. Els tribunals d’arbitratge del TTIP passen per sobre del poder judicial Quin govern s’atrevirà a legislar sabent que s’hi juga una demanda milionària d’una multinaciona? Si fa cinc anys vam demanar democràcia real, ens acabarem trobant defensant la poca democràcia que teníem fa cinc anys.