Antonio Vidal-Puig: “Els nostres gens són estalviadors i això fa que lluitar contra ells sigui molt difícil”

PalmaLlicenciat en Medicina per la Universitat de València i doctor en Endocrinologia per la Universitat de Granada, Antonio Vidal-Puig va desenvolupar la carrera investigadora al Harvard Medical School de Boston en el camp de l’obesitat i la diabetis. Actualment és catedràtic de Nutrició Molecular i Metabolisme a la Universitat de Cambridge i director adjunt del Centre d’Obesitat i Malalties Associades. Convidat per l’Institut d’Investigació Sanitària de les Illes Balears (IdISBa), ha estat a Palma per explicar la seva línia d’investigació centrada en la lipotoxicitat com a principal vincle entre l’obesitat i les complicacions metabòliques.

Per què creis que l’obesitat s’ha convertit en una pandèmia?

Fa 60 anys el problema de l’obesitat no existia. Els gens són els mateixos que fa 60 anys, però l’ambient ha canviat d’alguna manera i, combinat amb els gens antics, fa que aparegui el problema de l’obesitat. Els gens són importants, però cal pensar també en una sèrie de factors que han canviat. El que passa és que la gent no té clar quins són aquests factors.

I quins són?

La dieta és important i l’activitat física també. Després hi ha altres coses a les quals es dona més rellevància ara, com els microbis que tenim als intestins, que poden haver canviat. N’hi ha que pensen que l’escalfament global també pot contribuir-hi i hi ha un altre factor que la gent no considera, que és l’envelliment de la població. El factor de l’edat també hi influeix perquè a mesura que la gent es fa gran es pot fer més obesa i canvia la composició corporal: tens manco múscul i quan tens manco múscul t’augmenta la quantitat de greix. Nosaltres estam interessats en els gens, és clar, però també en quins són els factors que fan que en el context d’aquests gens sigui diferent, els factors que puguin desenvolupar el problema de l’obesitat. I tan important com el problema de l’obesitat és que es relaciona amb la diabetis, malalties cardiovasculars, càncer i demència.

Es pot lluitar contra els gens?

Perdre pes és molt difícil, perquè tradicionalment el nostre cos considera que tenir menjar és important perquè en el passat el problema era que no hi havia menjar. El nostre cos està entrenat per poder estalviar i si ara dones al cos molt de menjar, com que està preparat per estalviar, t’estalvia en excés, i l’excés és el que causa el problema. Els nostres gens són estalviadors i això fa que lluitar contra ells sigui molt difícil. Per això, les idees simplistes de la gent que pensa que l’obesitat és un problema de voluntat humana no són apropiades. Ser obès no s’escull, hi ha una determinació genètica important que fa que ser obès sigui més fàcil per a una persona que per a una altra. Això no vol dir que no hi hagi gent que amb esforços heroics puguin controlar-ho, però no és fàcil i a aquesta gent se li ha de donar suport, no només des del punt de vista mèdic sinó també social.

Per què l’excés de greix és tan tòxic per a la salut?

El problema de l’excés de greix és important, però no és tan important la quantitat de greix que es té sinó on s’acumula. Si està localitzat al teixit adipós, que és on ha d’estar, és més favorable que si s’acumula al fetge, al cor o a les artèries. El greix es pot utilitzar per fer energia, però si se n’acumula massa als òrgans, aquests no estan preparats per a aquesta sobrecàrrega i s’intoxiquen per excés de nutrients. Per això, l’obesitat abdominal és la que causa més problemes. I, si em pregunten quin és el teixit adipós que no funciona bé, diria que és el que està davall la pell: com que aquest no funciona, l’altre creix, és a dir, el greix no es pot acumular als llocs normals i tendeix a acumular-se al que està dins l’abdomen.

E l teixit adipós és precisament un dels vostres objectes d’estudi...

La gent no es mor per ser obesa, la gent es mor per les complicacions de ser obesa. Nosaltres pensam que si entenem com funciona el teixit adipós, i sabem que la gent obesa que té problemes té un teixit adipós que no funciona bé, aleshores, si feim que funcioni bé i que el greix quedi allà on ha de quedar, d’alguna manera feim que algú potser sigui obès però no tingui diabetis o malalties del cor o complicacions, és a dir, no cures l’obesitat però sí que cures o prevens les seves complicacions. Aquesta és una de les estratègies que tenim. També en tenim una altra que és augmentar la quantitat de greix que es crema perquè, si el problema és que el greix està en òrgans que no ha d’estar, aleshores, si aconsegueixes cremar-lo, l’elimines. I la tercera aproximació és que no tot el greix és igual, per exemple, el greix del peix és manco tòxic que el greix del porc consumit en excés. Aquests són els tres determinants bàsics i, si els combines, aconsegueixes que al final el greix no s’acumuli on no ha d’estar i que el greix que es pugui acumular sigui de la millor qualitat perquè no causi problemes.

I quins són els resultats fins ara?

Els resultats que s’han anat veient han confirmat la importància d’aquestes tres estratègies. Hem passat d’investigació amb animals o amb cèl·lules a programes europeus d’alt nivell en què estan focalitzant-se en humans i demostrant que el problema de l’obesitat en els humans no són només els quilos sinó l’acumulació de greix en aquests llocs. Podríem dir que està canviant un poc l’aproximació, de manera que tan important és el pes com els efectes metabòlics.

Com s’hauria d’abordar la prevenció?

L’educació és clau. És important que des de ben petits se’ls eduqui per saber quin tipus de menjar és saludable i quin no, com també els beneficis de l’activitat i l’exercici, i que se’ls expliqui que els individus que són obesos no són uns perdedors, sinó simplement un component més de la diversitat, i no se’ls ha d’estigmatitzar. Hi ha estigma social. De fet, els que treballam en obesitat podem plantejar tenir més èxit a l’hora d’aconseguir doblers si ens focalitzam en les malalties que venen després i això, d’alguna manera, consolida la percepció que l’obesitat no és un problema sinó que només ho són les complicacions. Allò cert, però, és que, si tu controlassis o minimitzassis les complicacions de l’obesitat des d’un principi, els infarts disminuirien, les demenciacions s’endarreririen i es reduirien els càncers (als Estats Units s’ha plantejat que gairebé el 40% dels càncers estan relacionats amb l’obesitat). La focalització en l’obesitat pot tenir un impacte socioeconòmic molt potent.

La cirurgia bariàtrica és el millor tractament?

És el tractament que funciona millor, però és trist que en el segle XXI hàgim de recórrer a un tractament mutilador per aconseguir uns resultats. La cirurgia ens ha de fer pensar en què és el que fa que la cirurgia funcioni. De fet, molta gent investiga quins són aquests mecanismes que fan, per exemple, que es produeixin canvis en els bacteris de l’intestí després de la cirurgia o que perdin la gana. Si pots entendre aquesta relació, pots actuar directament en la falta de gana sense necessitat de fer la cirurgia. Pens que la cirurgia funciona i s’ha de fer a qui s’hagi de fer ara perquè no hi ha una alternativa, però això t’indica que pot haver-hi tractaments que funcionen.

La genètica es podria utilitzar en tractaments futurs?

El problema és que hi ha molts gens que contribueixen una mica a tenir obesitat. Quan tens molts factors, és molt difícil fer un tractament. No és un, són molts. La conclusió és que la genètica és tan complexa que és molt difícil d’usar per tractar. Així resulta que després d’entendre la genètica has de tornar a sistemes ambientals per, independentment de la genètica, poder intervenir en una cosa que sigui manejable. La genètica és important per justificar que els individus no són obesos perquè els manca autoestima. L’obesitat és un problema seriós genètic. Ara bé, les estratègies per aproximar-s’hi és difícil que trobin una solució que s’ajusti a tots aquests factors genètics.