Entre 2 i 4 anys per adoptar a l’estranger

PalmaMoltes són les persones que abans de recórrer a la gestió subrogada es plantegen o intenten adoptar. Els terminis, que en ocasions s’allarguen més del que s’esperava, i els entrebancs que es troben determinats perfils (parelles homosexuals o persones sense parella, per exemple) finalment els fan decantar-se per l’opció del ventre de lloguer. En aquest sentit, convé recordar quin és el procés habitual que han de fer les parelles o els individus que volen adoptar, tant a Espanya com a fora.

L’Institut Mallorquí d’Afers Socials (IMAS) és l’organisme que gestiona les adopcions a l’illa, tant les estatals com les internacionals.

La presidenta de la institució, Margalida Puigserver, assenyala que la durada mitjana d’un procés d’adopció internacional és d’entre 2 i 4 anys, mentre que en el cas de les d’àmbit estatal l’espera pot durar entre 7 i 9 anys.

El programa d’adopció espanyol té com a objectiu oferir una família definitiva als menors en situació de desemparament. En aquests menors, hi concorren en alguns casos condicions especials, com ara que es tracti d’infants de més de 7 anys, de grups de dos germans o més o que tinguin alguna discapacitat o malaltia crònica. L’IMAS ofereix als potencials pares i mares adoptius informació, formació, assessorament, valoració i suport durant tot el procés, i suport en l’acollida familiar preadoptiva. L’adopció a l’Estat s’adreça a nins i nines que han estat abandonats, que han estat declarats en situació de desemparament i que l’entitat pública competent en matèria de menors ha resolt que es troben en situació d’adoptabilitat, després d’haver constatat que les seves circumstàncies sociofamiliars no aconsellen la reintegració en la família biològica. Els pares i mares biològics han de donar la conformitat per a l’adopció; en el cas dels nounats, és necessari que hagin transcorregut un mínim de 40 dies des del naixement.

Per la seva banda, l’adopció internacional és un recurs per a menors que no poden ser mantinguts per les seves famílies d’origen ni en el seu país, i s’emmarca normativament en la legislació dels seus països i en el Conveni de la Haia –relatiu a la protecció de l’infant i a la cooperació–, que vetla per la protecció de menors que pateixen circumstàncies socials, polítiques i econòmiques adverses. En aquest cas, el Consell ofereix als demandants informació, formació, assessorament, valoració i suport, l’emissió de la declaració d’idoneïtat de les famílies i el seguiment dels processos d’adaptació dels menors estrangers. Puigserver recorda que cap país permet l’adopció per part d’homosexuals i només Hondures i l’Índia les tramiten a monoparentals, sempre que siguin dones. També adverteix que els darrers anys hi ha hagut països que han tancat les portes o han endurit els requisits, i posa d’exemple la Xina.

Cost

Pel que fa al cost de l’adopció internacional, varia en funció de les vegades que s’ha de visitar el país o el temps que s’hi ha d’estar. Rússia, per exemple, obliga a anar-hi tres pics: un per la preassignació, un pel judici i l’altre per anar a cercar el nin o la nina. A la República Dominicana, els pares i mares adoptius han de viure al país durant sis mesos. També s’han de tenir en compte els costos de traducció de la documentació en cas de no ser països de parla hispana. La despesa global pot oscil·lar entre els 10.000 i els 40.000 euros.

Quant a les passes que s’han de fer per adoptar, el primer que han de fer els demandants és assistir a les sessions informatives que organitza l’IMAS el segon i quart dilluns de cada mes. El 2016, hi assistiren 136 persones. Posteriorment, es fa un curs de formació: n’hi ha cinc cada any i l’any passat 86 persones en prengueren part. Els cursos duren entre 3 i 4 setmanes i són impartits per psicòlegs, pedagogs i juristes. Les entrevistes d’idoneïtat són la tercera passa. En aquest cas, se n’encarreguen psicòlegs i treballadors socials. Una vegada s’han complert aquests tràmits, es demana als sol·licitants documents que tenen a veure amb l’historial laboral i mèdic, els ingressos o la situació familiar. Posteriorment, un equip de tècnics valora tota la informació i atorga o denega el certificat d’idoneïtat. Si s’obté, transcorren uns sis mesos abans de fer el primer viatge per conèixer l’infant. Amb la nova normativa internacional, també és possible organitzar trobades entre els pares naturals i els adoptius; de fet, el 2016 se’n varen fer 14. Després de la primera visita, normalment passa mig any més abans que els adoptants tornin a viatjar per anar a cercar el seu fill o filla.