PalmaL’aldarull mediàtic produït com a conseqüència d’un projecte d’aula en format videoclip d’un al·lot de setze anys –alumne de l’IES Josep M. Llompart– és del tot extraordinari. Hi ha moltes coses a dir sobre aquest fet, però ens preocupa la que fa referència a l’educació reglada d’ara i d’aquí, especialment al Batxillerat Artístic. Una modalitat que l’actual govern en funcions –responsable de les reformes ideològiques que l’educació d’aquest país ha rebut els darrers quatre anys– qüestiona i posa en perill ja en els (im)possibles itineraris de matèries vinculades des de primer cicle de l’ESO.
Per una banda, arriben veus que alguns professors aconsellen als seus alumnes de quart d’ESO que no triïn el Batxillerat Artístic, argumentant que “tanca portes” i, si es tracta d’un alumne que treu bones notes, donant a entendre que “s’està tudant”. No deixa de ser sorprenent que aquest paternal i penós missatge vingui dels mateixos professors (o caps d’estudis o orientadors), el qual secunda el d’alguns pares que pateixen pel futur dels seus fills. I és que professionalitzar-se en les arts visuals (i en d’altres) continua estant mal vist per molta que sigui la demanda d’indústria audiovisual i, sobretot, per molta necessitat que hi hagi de projectes que reflexionin sobre la realitat.
El problema és que el batxillerat artístic està dissenyat amb la finalitat única de formar individus que, sota determinades destreses i coneixements tècnics, acabin reproduint la realitat sense cap tipus de consciència ni saber gaire ben bé per què. Hem avançat? Víctimes d’una hiperestetificació, ensenyem als adolescents a consumir, produir i reproduir sense fer cap tipus de procés ni filtre. Creim que educam i, immersos en la societat de la informació, gran part dels nostres alumnes arriben a la Universitat sent analfabets visualment parlant.
Però anem a l’assumpte del document audiovisual del Llompart. Un projecte de l’assignatura de Cultura Audiovisual (1r Batxillerat) en què es demana l’elaboració d’un videoclip. L’alumne I.G. decideix resoldre el treball amb un vídeo en què –segons l’autor– “le canto al Señor para reconcilarme con él”. Una crítica intencionadament grollera i irreverent a l’Església Catòlica des de la seva decepció com a creient i sota la perspectiva d’un al·lot que té dret a ser acceptat tal com és en una fe que això predica i en la qual fins ara ha cregut. El document en si no tan sols ha format part d’un projecte d’aula, sinó que l’autor el va voler compartir simultàniament al seu propi canal de Youtube sota el títol 'Soy Maricón' i signat com a Samantha Hudson. Un vídeo que ja té 166.360 visites i que també es pot veure lliurement signat com a Iván Vagina al mateix canal i sota el mateix títol (a dia d’avui amb 50.973 visites). En qualsevol cas, una producció pròpia que va decidir compartir i difondre com a 'Manifiesto a la santa sede de la homosexualidad cristiana!' (el tema es pot també escoltar a soundcloud.com/ivanvaginag/maricon com a single de la seva futura producció musical). Com diu en la seva pàgina de Facebook, Samantha Hudson és avui, i més que mai, un personatge públic.
El vídeo comença amb l’autor assegut en un banc de Palma rebent una cridada telefònica que diu: “Samantha, soy yo, Dios. Y he venido a decirte que a pesar de tu devoción y tu admiración por la Iglesia, no puedo incluirte en mi rebaño porque eres maricón”. Una sincera revelació que provoca en Samantha la lògica reacció d’una persona que no se sent acceptada per una religió que diu que tots som igual de benvinguts mentre intenta gestionar com pot els casos de pederàstia i de relacions heterosexuals consentides. Sense anar més lluny, les del mateix bisbe de Mallorca amb la senyora Sonia Valenzuela (exdirectora d’Educació en la legislatura anterior, en què el Partit Popular governava). Una indignació més que justificada que, més enllà del llenguatge, el to i la iconografia utilitzada en la narració audiovisual, Samantha Hudson té dret a expressar i a expressar-se. Justament l’aldarull mediàtic fou tal perquè el professor de Religió del centre –una figura que continua sent gestionada i col·locada pel Bisbat abans esmentat, tot i que finançada amb diners publics– va denunciar l’existència del vídeo i de la seva indignació perquè la professora titular de l’assignatura l’havia qualificat amb un excel·lent.
Qui és aquest professor per jutjar i, sobretot, des d’on s’està pronunciant? Estam parlant d’un centre públic que pertany a un estat democràtic i aconfessional, del projecte creatiu d’un al·lot de Batxillerat Artístic, i de la llibertat de càtedra d’una professional d’un centre de poder generar projectes i avaluar-los de la manera més adequada. I estam parlant d’educació i d’adolescència, és a dir, de conflictes que acompanyen reflexions, pensament, posicionaments… necessitats de fer, de dir i de ser. És clar que hem de posar límits i aprendre a respectar. Però, s’han tingut en compte els atacs mediàtics envers aquest menor d’edat i la seva família? Algú ha considerat l’impacte personal i professional de tot plegat per a la professora del Llompart? Ens sembla increïble i paradoxal que aquells que volen donar lliçons i exemple parlin de valors i siguin els mateixos que no respecten ni toleren que tothom sigui com vulgui ser. Aquells que exerceixen, a més a més, la doble moral de predicar unes coses i fer-ne, d’amagades, unes altres. No tan sols, doncs, creim que no s’havia de censurar aquest document, sinó que la seva existència és fonamental per caminar cap a un model educatiu diferent. Parafrasejant la directora d’aquest diari, nosaltres no sabem si li posaríem un excel·lent. En qualsevol cas, no qüestionaríem la decisió de la professora. Com qualsevol espectador, tots tenim el nostre gust i els nostres criteris, i podríem posar-nos d’acord o no respecte d'aspectes tècnics i estètics. Però en aquest cas ens interessa el discurs reivindicatiu i crític que aquest jove creador vol transmetre mitjançant el gènere del videoclip. I és que els adolescents han de poder ser rebels, provocadors i transgressors. I assignatures com Cultura Audiovisual han de permetre justament això. Quin espai, si no, tenen els joves en l’educació reglada per poder produir i reflexionar sobre documents com aquest? Ara que LOMCE i LOMQE s’estan debatent, i reprenent els pressupòsits d’una educació integradora i transversal que permeti als nostres alumnes ser capaços de decidir per ells mateixos i amb criteri, són precisament les arts visuals i les noves tecnologies les que millor permeten reflexionar sobre la realitat (la de cadascú i la que ens envolta), alhora que són també poderosos recursos per adoctrinar i generar por entre els ciutadans. El llenguatge audiovisual és així d’agraït i perillós. És per això que, més enllà de superar unes proves-filtre, un dels objectius principals dels alumnes de batxillerat (els de l’artístic i els de la resta de modalitats) hauria de ser el de formar-se com a ciutadans i professionals capaços de transformar la societat per fer-la més lliure i democràtica, investigant i generant projectes que millorin la nostra qualitat de vida sense anul·lar la nostra identitat com a individus, i fent-nos més responsables i respectuosos amb els altres i amb el nostre propi entorn. Malgrat el penós paper d’alguns mitjans de comunicació, nosaltres ho tenim molt clar: és necessari fomentar el pensament crític individual i no abandonar-se en la comoditat d’una massa que, poruga d’allò políticament incorrecte, acaba reproduint models d’opinió i comportament d’obsolets estereotips de dretes i d’esquerres.
Just acabada de passar la festa pagana del Carnaval, Samantha Hudson escriu al seu Facebook com a peu d’una foto en la qual apareix vestida com a estudiant amb uniforme: “Este Carnaval me disfracé de colegiala lesbiana que decide hacer una masacre en su instituto porque sus compañeras le hacen bullying por ser bollera”. #masacre #lesbiana #colegiala #putona.