Ariadna

Els finestrals de l’habitació de Son Dureta donaven al mar dels pins de Bellver, que gairebé no es movien, aliens a la meva revolució interior. Estava incòmoda, insomne després de 20 hores de part, el batec del pubis recosit i els pits que començaven a omplir-se, inclements. Estava feliç, immensament feliç. L’Ariadna, només un bri de carn bruna i nova, em mirava escrutadora, concentrada a esbrinar si li agradava aquella mare que li havia tocat en sort. Va decidir que sí i fou... un ‘coup de foudre’ que ha durat 18 anys i encara dura. Però les passions són sempre tempestuoses, devastadores a vegades. Hi ha dies en què hom desespera, que tornes, que tornem injustes i cruels, agressives. Una dona i una adolescent mesurant-se, reptant-se, a mig camí entre l’amor absolut i la ràbia davant del mirall que et torna una versió de tu que a estones odies. Hi ha dies que és una dona, n’hi ha d’altres que és aquella nina d’ulls bicolors que em mirava fascinada quan jo inventava històries i cançons només per a ella. Hi ha altres dies, com avui, que em fa sentir que la vida val la pena només perquè ella existeix. Avui, que, com deia la Rodoreda, fa ja tants anys que la meva mare està morta i enterrada, 24 anys concretament, avui, sí, no penso en la mare morta ni en els amors mediocres. Només hi ha aquella íntima però intensa satisfacció davant la filla que et supera, que corre alegre per la vida, tan ambiciosa i tan lliure com jo sempre l’he volguda, la filla a qui posares un nom tràgic de dona forta i intel·ligent, un nom mític, sabent que les paraules i els noms tenen poder, sabent que aquell nom era alhora una càrrega i una maledicció, però també un repte i una exigència. I l’Ariadna es perd, sempre sorollosa i exuberant, sempre encuriosida i àvida, pels laberints de la vida. I els supera. L’Ariadna, tan i tan intensa, tan sensible que encisa els teseus de la Ciutadella santjoanera amb fragments de Rayuela, l’Ariadna que estima i pateix, que respira la vida, desitjosa. L’Ariadna que viu. I la meva mare, que ja fa 24 anys que està morta i enterrada, la meva mare, una altra dona bella i forta i brillant, tan sola en aquell cementiri als peus del Moncayo. Però tant és, tot ha valgut la pena, tot, encara que només sigui per l’Ariadna.