Arnau Matas: “Els moviments socials, quan neixen, ho fan de manera molt sorollosa”

Arnau Matas Morell (Esporles, 1982) es va llicenciar en Filosofia a la UIB l’any 2007, i després va fer un Màster Internacional en Estudis de Pau, Conflictes i Desenvolupament a la Universitat Jaume I de Castelló. Fa tot just un any, va obtenir el títol de Doctor en Filosofia amb una tesi sobre el moviment antiglobalització. Durant aquests anys ha anat alternant la recerca amb la participació en col·lectius i moviments socials com Memòria de Mallorca, l’Assemblea de la UIB o el mitjà de comunicació alternatiu Contrainfo.cat. A l’actualitat, es dedica professionalment al disseny gràfic. Amb Arnau Matas parlam de la seva tesi, L’articulació de resistències emancipadores al capitalisme neoliberal. El cas de l’Acció Global dels Pobles, i feim un repàs dels orígens i l’evolució del moviment antiglobalització, amb la intenció de valorar les seves principals aportacions i limitacions.

A la vostra investigació heu pogut observar alguna mena de continuïtat històrica o ideològica entre els nous moviments socials, com el feminisme, l’ecologisme, el pacifisme, i els moviments d’acció global?

Sí. Històricament, observam que existeixen períodes de mobilització més intensos, que els moviments socials tenen un cicle vital i passen per diferents etapes: neixen, creixen i finalment arriben a una fase de declivi i extinció. Gairebé sempre, quan neixen, ho fan de manera molt sorollosa, a través d’una acció o un petit acte de desobediència i rebel·lia. Qualsevol moviment social té continuïtats i ruptures respecte dels moviments que l’han precedit, encara que sigui només pel fet que hi ha persones que participen en el nou cicle de mobilitzacions que ja venen d’una experiència passada. Aquestes persones fan de vincle històric entre els nous moviments i els anteriors. També hi ha moviments socials que es reivindiquen com a absolutament nous i que ni tan sols volen reconèixer les herències amb el passat. En qualsevol cas, jo destacaria el gran interès existent en els moviments de finals del segle XX i en els moviments més actuals, perquè es respectin les diferents veus i lluites. Segurament, el repte més important que tenen els moviments socials és com s’han d’articular per mantenir la seva diversitat. L’altra herència prové del maig del 68 i té a veure amb el rebuig dels moviments a funcionar de manera massa institucionalitzada, jeràrquica i vertical.

Una de les tesis principals que defensau a la vostra investigació és que el moviment antiglobalització acompleix una funció històrica.

Sí, és així. En el context en què apareix el moviment antiglobalització, les lluites es desenvolupaven dins un àmbit molt local i s’ocupaven d’una gran diversitat de temàtiques, ambientals, laborals, etc. La virtut d’aquest moviment és haver pres consciència que les lluites sectorialitzades tenien una causa comuna i responien a una mateixa problemàtica: el capitalisme en general, i de manera més concreta el capitalisme en la seva fase neoliberal. Així, una de les grans aportacions d’aquest moviment és identificar el capitalisme neoliberal com l’enemic de totes aquestes lluites.

Quins són els principals actors en conflicte en el capitalisme neoliberal?

A vegades, els que venim d’una tradició filosòfica parlam amb uns termes massa abstractes i, quan deim capitalisme global o capitalisme a la seva fase neoliberal, no ens feim entendre prou bé. Amb aquesta reflexió el que vull dir és que és imprescindible posar nom i rostre als actors que apliquen les polítiques que condemnen a la pobresa, la fam i l’exclusió milions i milions de persones, perquè així donam eines per actuar i som molt més a prop de convèncer més i més persones perquè s’uneixin a la lluita. I precisament en aquest context del qual parlam, de finals dels anys 90, el moviment antiglobalització va saber posar nom i rostre a la problemàtica provocada per les polítiques neoliberals i va ser capaç d’identificar i desafiar els seus responsables, el Fons Monetari Internacional, l’Organització Mundial del Comerç i el Banc Mundial.

Parlem dels orígens del moviment antiglobalització, de com es va fer visible per primera vegada a Mèxic amb l’alçament zapatista de mitjan anys 90.

Sí. L’1 de gener de 1994 els zapatistes mexicans varen fer una alçament, coincidint amb l’entrada en vigor del tractat de lliure comerç promogut pels Estats Units, Mèxic i el Canadà. Va ser un moment molt simbòlic i mediàtic perquè no deixava de ser estrany que uns indígenes i camperols de Mèxic s’alçassin i reivindicassin qüestions que no només tenien a veure amb les seves problemàtiques concretes, sinó que enllaçaven directament amb les reivindicacions de molts altres moviments i de lluites situades als antípodes, no només geogràfics i físics, sinó també polítics i ideològics. La principal virtut d’aquest aixecament, que després es va convertir en moviment, va ser l’intent d’aglutinar totes les lluites simultànies, i sovint desconnectades, que s’estaven produint a escala global. I precisament una de les herències més importants del moviment zapatista és que es va internacionalitzar, va construir una xarxa de solidaritat global, i va convocar una sèrie de trobades, a les quals assistien no només activistes, sinó també pensadors i intel·lectuals d’arreu del món, i en què compartien una anàlisi de quina era la problemàtica política, social i ambiental en aquells moments i, també, posaven en comú quines metodologies de lluita, d’activisme podríem dir, utilitzaven cadascun dels grups a diferents llocs del món. Aquestes reunions varen estimular que molts de moviments es posassin en contacte i impulsassin iniciatives conjuntes.

El moviment zapatista va exercir un fort encís sobre les forces emancipadores i progressistes. Per què creis que el zapatisme es va convertir en un referent per a l’esquerra més radical?

Segurament hi ha molts d’elements que ho expliquen. D’entrada, no cal oblidar el context en què emergeix el zapatisme, que és el d’una profunda derrota de l’esquerra. Si la segona meitat del segle XX es caracteritzava, dit d’una manera molt simplificada, per un esquema binari, un conflicte entre dos mons, el món del comunisme i el del capitalisme, quan cau el mur de Berlín, i acaba aquesta fase històrica l’esquerra es troba sense referents històrics i moltes lluites que havien agafat una gran força a partir del maig del 68 es trobaren amb un escenari de derrota important. Què representava el zapatisme, em demanes? Segurament simbolitzava un intent innovador d’enfrontar la transformació social en el nou context de finals del segle XX. La imatge que transmeten els zapatistes és molt cridanera, també visualment, perquè mesclen elements indígenes i tradicionals amb internet. En aquest sentit, pens que els zapatistes varen ser pioners a utilitzar la lluita digital i electrònica, en un moment en què l’ús d’internet no estava tan estès com avui. L’element comunicatiu va fer que fossin durant un temps una onada d’esperança i un referent de noves formes revolucionàries per als moviments emancipadors, tant del nord com del sud.

Fins a quin punt podria ser útil, per comprendre el conflicte entre partidaris i opositors de la globalització, elaborar una geografia de la globalització i de l’antiglobalització?

Certament, en el conflicte entorn de la globalització, la dimensió espacial adquireix una gran importància, és un dels primers moments en què els moviments socials reconeixen que hi ha una gran diferència entre ser activista al nord o al sud. No hem d’oblidar que normalment manifestar-se al nord no suposa cap conseqüència greu; en canvi, als països del sud, els activistes es juguen la vida. El moviment antiglobalització constata l’existència d’aquesta diferència entre activistes del nord i del sud i arriba a ser conscient també que moltes de les propostes transformadores més innovadores i radicals provenen precisament del sud, en contraposició amb el fet que la majoria d’activistes que assisteixen a les cimeres antiglobalització són del nord. Per què es dona aquesta situació? Senzillament perquè els activistes del nord tenen més mitjans i recursos econòmics per desplaçar-se. D’aquesta manera, els col·lectius i els grups que poden aportar majors novetats a la transformació social estan infrarepresentats als fòrums socials. Per contrarestar aquesta dinàmica injusta i mirar de garantir una representativitat més proporcional, s’estableixen mecanismes de quotes, de manera que s’arriba a acordar que el 70% dels activistes ha de ser de països del sud. La toponímia de la globalització s’observa amb més claredat a la primera fase del moviment, quan els grans poders corporatius globals es reuneixen a diferents ciutats del nord i l’activisme organitza contracimeres al sud, accentuant així la seva pressió popular i mediàtica. A poc a poc el conflicte social va fent un ‘tour’ mundial i deixa una empremta geogràfica que avui dia es pot resseguir.

Quines varen ser les principals reivindicacions i propostes que va plantejar el moviment antiglobalització?

Cal tenir en compte que la fase de propostes del moviment antiglobalització s’inaugura el 2001 amb el primer Fòrum Social Mundial i que, després d’una primera etapa caracteritzada per les protestes, comença un procés nou que té la virtut de recollir els models socials alternatius, i que es pot resumir en l’intent de democratitzar els espais sotmesos a dinàmiques de mercantilització. El moviment contraglobalització no va tenir gaire temps ni voluntat per formular un programa emancipador, perquè existia el convenciment entre una part important dels seus integrants que la creació d’un programa alternatiu posaria en risc la diversitat de veus.

L’atemptat de les Torres Bessones de l’11-S va suposar un punt d’inflexió que assenyala el declivi de les mobilitzacions contra la globalització?

Efectivament, l’11 de setembre canvia l’agenda política i mediàtica global i és una de les causes principals del declivi del moviment. Abans dels atemptats, l’agenda política estava marcada per l’economia i l’activisme; el moviment antiglobalització havia aconseguit polititzar aquesta qüestió. Després dels atemptats, les coses canvien, ja només es parla de terrorisme i de guerra. La nova conjuntura afavoreix que a les elits interessades a criminalitzar aquests moviments els sigui molt fàcil establir l’equació ‘activista igual a terrorista’. Hi ha altres causes que expliquen la crisi del moviment i són de caire més intern, com el cansament de l’activisme o el fet que tots els moviments socials, com he dit al principi de l’entrevista, passen per les seves fases i mantenir un nivell de mobilització tan intens és molt difícil, per no dir impossible. És evident que el nivell de mobilització del carrer avui ja no és el mateix que el del 2011 i està bé que sigui així, perquè indica que el moviment ha entrat en altres fases més subterrànies i pausades, d’impuls de projectes de transformació a més llarg termini.

El declivi de les accions globals ha suposat que els moviments emancipadors hagin traslladat les seves lluites a escenaris més locals?

Sí, qualsevol moviment social que pretengui tenir cert èxit en el seu intent de transformació necessita, no només no descuidar, sinó parar especial atenció a l’àmbit local. Però la localització de les lluites sempre ha de ser acompanyada de lligams amb altres lluites a escala superior, perquè molts dels problemes tenen conseqüències locals, però un origen global i estructural.

Veus contra la globalització

Contra la globalització s’han alçat infinitat de veus crítiques. Aquí destacam aquelles que han tingut més impacte i capacitat d’agitació. Ens referim a autèntics referents del moviment contra la globalització: escriptors de la talla d’Eduardo Galeano (1940-2015), José Saramago (1922-2010) o Arundhati Roy (1961); periodistes com Naomi Klein (1970) o Ignacio Ramonet (1943); intel·lectuals i pensadors com Susan George (1934), Noam Chomsky (1928), Zygmunt Bauman (1925-2017), Francisco Fernández Buey (1943-2012) o Ramon Fernández Durán (1947-2011) i economistes com José Luis Sampedro (1917-2013). Alguns dels seus llibres que més han contribuït a la formació del moviment alterglobalitzador i a la comprensió crítica del fenomen de la globalització són: Las venas abiertas de América Latina (Siglo XXI, 1980), de Galeano; La caverna (Edicions 62, 2001), de Saramago; El álgebra de la justicia infinita (Anagrama, 2000), de Roy; No logo (La Butxaca, 2008), de Klein; Abecedario (subjetivo) de la globalización (Seix Barral, 2004), de Ramonet; Informe Lugano (2000), de George; El beneficio es lo que cuenta: neoliberalismo y orden global (Crítica, 2001), de Chomsky; La globalització, les conseqüències humanes (Pòrtic-UOC, 2001), de Bauman; Guía para una globalización alternativa (Ediciones B, 2004), de Fernández Buey; Globalización capitalista. Luchas y resistencias (Virus, 2001), de Fernández Durán, i El mercado y la globalización (Destino, 2002), de Sampedro. Per pensar la globalització és convenient també llegir els textos col·lectius produïts pel mateix moviment antiglobalització, que estan a l’abast del públic a través de recopilacions. És el cas dels Documentos y comunicados (Editorial Era, 2000) de l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional (EZLN) o del llibre Porto Alegre. Otro mundo es posible (El viejo Topo, 2001) i del conjunt de publicacions dels Fòrums Socials Mundials. Completam les recomanacions amb la sèrie documental de TVE Voces contra la globalización, de Carlos Estévez, un recull de 50 entrevistes a intel·lectuals antiglobalització.