La llei Barceló permet ampliar hotels eludint les normes territorials

PalmaMentre els grups polítics posaven el focus en el lloguer vacacional, altres preceptes, rellevants, de la modificació de la Llei turística aprovada aquest estiu passaven desapercebuts. Els més significatius són aquells que es recullen a la disposició addicional tercera, que preveu exoneracions urbanístiques per als establiments turístics que justifiquin ampliacions i reformes -“quedaran excepcionalment exclosos del compliment dels paràmetres de planejament territorial, urbanístics i turístics que impedissin la seva execució...”-. L’objectiu de les actuacions ha de ser millorar l’oferta hotelera i d’aquesta manera combatre l’estacionalitat.

Sota el títol Incentius per a la millora dels establiments turístics, l’esmentada disposició detalla una sèrie de condicions perquè aquests projectes puguin estar exemptes de les regles urbanístiques. Per començar, marca un termini per presentar-los, tres anys, i concreta els locals potencialment afectats per aquests privilegis: “Establiments d’allotjament, turístic-residencial, de restauració, entreteniment, esbarjo, esportiu, cultural o lúdic. I tots han d’estar en situació legal”. També estableix que aquestes modernitzacions podran dur-se a terme encara que això suposi un increment de les superfícies edificades i d’ocupació, respectivament, sempre que no excedeixin en un 10% les legalment construïdes. Tampoc no podran suposar un augment de consum d’aigua potable ni d’energia d’origen no renovable i han d’anar precedides d’un informe de l’administració turística competent i el vistiplau del municipi corresponent. Els projectes, continua assenyalant la disposició, podran preveure la reordenació o la reubicació de volums existents, l’aprofitament del subsòl -és a dir, instal·lacions, spas, gimnasos etc...- i la redistribució del nombre de places autoritzades, però “en cap cas podrà implicar un augment del nombre de places”.

D’altra banda, s’especifica que “les actuacions realitzades a l’empara d’aquesta disposició en edificis que siguin Béns d’Interès Cultural o catalogats hauran d’observar en tot cas la normativa de patrimoni històric que els sigui aplicable i obtenir un informe favorable de l’administració competent insular o municipal.

Llei Delgado

Aquesta disposició addicional tercera en substitueix una de l’anterior Llei turística, la coneguda llei Delgado, que, segons apunten des de la Conselleria de Turisme, “donava barra lliure” als hotelers per dur a terme qualsevol construcció que servís per millorar l’oferta de l’establiment, pràcticament sense condicions. Des del departament liderat pel vicepresident Biel Barceló han volgut subratllar que només es permet créixer un màxim d’un 10% sobre la superfície legalment construïda i posen dos exemples: 1) El d’un establiment que vulgui instal·lar plaques solars i per fer-ho hagi d’ocupar un metre més de l’edifici. Si el pla general urbanístic corresponent no ho permet, aquesta disposició avala que es faci. 2) La instal·lació d’ascensors a l’exterior dels hotels o d’altres elements que millorin l’accessibilitat.

També destaquen des de Turisme que “els ajuntaments poden denegar la llicència, mentre que la llei Delgado ignorava la competència municipal urbanística”.

El GOB

En canvi, els responsables del GOB, que són molt crítics amb el conjunt de la llei Barceló, no són del mateix parer. La portaveu de l’entitat ecologista, Margalida Ramis, assegura que la disposició en qüestió “suposa incidir en els privilegis del sector hoteler” i que, en el fons, “no és més que una exoneració general cap als empresaris que, a més, inclou criteris molt subjectius a l’hora de determinar quins projectes es beneficien de la norma”. Ramis lamenta que aquestes exempcions van en la mateixa línia que la política de better in winter -la campanya de Turisme per atreure turistes en temporada baixa.

Pel que fa als hotelers, i en virtut de les propostes que van fer durant la fase d’al·legacions de la llei -a les quals ha tingut accés aquest diari-, combreguen amb l’esperit de la disposició addicional tercera. Tot i això, encara demanaven més flexibilitat a l’hora de poder evitar les normes territorials i urbanístiques. Per exemple, propugnaven que el termini per presentar els projectes d’ampliació fos de cinc anys en lloc de tres -“És un termini que supera una sola legislatura i, per tant, configurarien un marc normatiu estable”-. També eren partidaris d’ampliar el límit del 10% quant a l’increment de superfície dels projectes, perquè consideraven que “aquest percentatge pot ser insuficient per a l’èxit o la viabilitat de la modernització”, i en aquest sentit apostaven perquè es permetés un augment del 15%.