Bel Fullana: “De vegades no faig feina perquè no tenc per comprar les pintures”

PalmaUrbanea Prepara un nou projecte. Al setembre presentarà ‘Joie de vivre’ al festival biennal Urbanea d’Inca. Per a l’ocasió farà duet amb l’artista Juan Carlos Martínez i tornarà a l’essència d’un treball que ja va fer, inspirat en les experipències dels joves que visiten Magaluf cercant ‘aventura’.

Fuma i somriu i divaga, com si no tingués gaire clar el que ha de fer amb la seva vida ni com expressar els seus dubtes; tot i que en realitat sí que ho té. És artista en estat pur i basta parlar-hi un parell de minuts per notar-ho. Estudià Belles Arts a Barcelona i fa sis anys que tornà a Mallorca. Fitxà per la galeria Louis 21 després d’una exposició a Manacor i de seguida les seves creacions varen pujar com l’escuma en aquesta escala tan abstracta, i de vegades aleatòria, que marquen les estranyes regles del mercat de l’art. El seu treball arrenca del llenguatge infantil, naïf, per acabar vessant una subtil provocació en què res és del tot innocent.

Quan estudiàveu ja teníeu clar quin seria el vostre camí?

No. Jo som una fulla i depenc de cap on bufa el vent. No crec que això estigui bé. Segurament és millor tenir un criteri, saber quines galeries o quina mena de mercat t’interessen, però és que això em resulta tan pedant... Sembla que el món de l’art està fet de capes, i si estàs en aquesta capa es veu que ja no pots davallar. Però a mi tot això m’interessa molt poc. Intent viure del que faig i ja està, tanmateix sé que no sortiré als llibres d’art.

Per què? Com ho sabeu?

Perquè és molt difícil. A més, no sé si ni tan sols m’interessa.

Però en poc temps us heu situat en una ‘capa’ que està bastant amunt... per la cotització de les vostres obres, per la vostra presència en esdeveniments com ara Arco i en galeries de Madrid, per exemple. Teniu un estatus. Una altra qüestió és que no us importi mantenir-lo.

I no m’importa, però em fa por decebre la gent que ha apostat per mi, aquells que han comprat les meves obres, per exemple. Crec que els dec alguna cosa i és una sensació que no m’agrada.

Us genera pressió?

Sí, molta. Jo som molt senzilla. No és que vulgui o no vulgui formar part de tot aquest món. El que vingui m’anirà bé... perquè, per una banda, jo també necessit els doblers. De vegades ve gent que em proposa formar part de projectes que no tenen pressupost i tampoc es tracta de fer feina de franc.

Qui us demana això?

Idò de vegades polítics, per exemple del Consell de Mallorca, que proposen exposicions que després no es paguen. Com a mínim ara els artistes s’han posat d’acord i forts a l’hora de reivindicar que tota feina s’ha de remunerar. A mi el material em costa molt. De vegades no puc fer feina perquè no tenc doblers per comprar les pintures. I ara estic en una fase en què tot s’ha estancat... Aquest estiu faig feina d’una altra cosa. Fa dos mesos que no pint.

Reconeixeu Basquiat i Bacon com a referents i mirant la vostra obra ho entenc; però no hi trob Miró, que també he llegit que el citau com a influència...

Cit Miró perquè jo també tenc una manera de fer feina molt desordenada. I també perquè, tot i que puc pintar unes monstres que recorden Basquiat, en realitat allò que més m’interessa és expressar-me a través d’un llenguatge infantil, naïf, com feia ell. No ho sé; fa cinc anys pintava retrats d’infants bastant realistes i aleshores em vaig témer que el que volia no era plasmar-los, sinó el llenguatge plàstic que utilitzen. I vaig començar a imitar-los. Al principi fins i tot pintava amb la mà esquerra per aconseguir traços més irregulars...

També veig Henri Rousseau a la vostra obra...

M’encanta. És brutal. [Em mostra el seu instagram i allà trobam dibuixos amb elements que, efectivament, poden evocar l’obra de Rousseau: molt de color, selves tropicals...]

Dins els codis del llenguatge infantil, naïf, que feis servir, hi ha una certa provocació...

Sí. De fet, vull aconseguir això. Vull provocar a través d’elements presumptament innocents però que en realitat no ho són gaire. No vull arribar al punt de la grolleria, però sí fer coses que siguin en certa mesura ‘coents’.

De vegades us replantejau el vostre futur en el món de l’art?

Sí. Tenc la pressió de complir expectatives i la permanent sensació que l’estic cagant. Aquestes dones que pint a la selva en realitat són jo mateixa. Hi ha moments que vull deixar l’art i fugir cap a la selva. Si pogués sobreviure pintant i venent jo mateixa els dibuixos per 50 euros, no parlaria amb un galerista mai més