Raúl Camargo: “Cal construir un Podem més vivible i on la competició interna no estigui a l'ordre del dia”

PalmaÉs una de les cares visibles de la cara menys visible de Podem. Raúl Camargo (Madrid, 1978) és el secretari polític de Podem a la comunitat de Madrid i membre d'Anticapitalistes, un dels corrents que hi ha dins del partit i que integra Podem en moviment, la tercera de les candidatures que es presenten al congrés de Vistalegre II, els dies 11 i 12 de febrer. Ha visitat Palma aquest dimarts per presentar el projecte de la mà de la seva germana Laura, portaveu parlamentària i secretària política de Podem Balears.

Sempre es parla de vosaltres com una espècie de tercera via, tot i que formau part de Podem des del mateix moment de la seva creació.

En efecte, és una pena que no siguem més coneguts perquè fa més temps que som a política que molts dels qui es consideren fundadors del partit. Anticapitalistes, abans Esquerra Anticapitalista (partit que neix el 2008), està dins Podem des del minut -2, quan el partit no era més que una idea dins del cap de Pablo Iglesias, Miguel Urbán i de tres o quatre persones més.

Vam ser decisius en tota l'etapa de formació dels cercles o del primer manifest. És cert que no hem sigut tan protagonistes des del punt de vista de la imatge pública. Després del primer Vistalegre, vam ser apartats de la primera línia i, de fet, es van intentar aprovar clàusules perquè partíssim, però no van poder perquè hi estàvem molt implantats. Un cop ha passat tot aquest temps, continuam aquí i creiem que les nostres idees cada vegada són més influents.

Quina és la vostra proposta a Vistalegre II?

En el terreny polític, bàsicament defensam el retorn a un programa de ruptura, una proposta política que clarament marqui l'horitzó d'una alternativa no només de govern sinó també de societat. Que no sigui que per voler accedir al Govern ens acabem transformant en tot allò que criticam, com ha estat el cas de Syriza a Grècia, que és un exemple, en la meva opinió, del que no s'ha de fer.

Nosaltres som els únics que analitzam, en el nostre document, el que ha succeït a Grècia i entenem que aquest exemple és importantíssim i ens ha de marcar cap on no hem d'anar. I ens ha de fer entendre els riscos que comporta tenir una estratègia que només es basa en el triomf electoral, a guanyar, guanyar, guanyar.

Alguna proposta més concreta?

Recuperam propostes que dúiem a les europees, com la renda bàsica, l'auditoria del deute o l'expropiació de sectors estratègics com l'energètic. I creiem que fa falta una organització democràtica o federalista o confederalista on les regions o nacions que integren l'estat espanyol puguin prendre les decisions que hagin de prendre. I, sobretot, acabar amb el model d'organització vertical que va sortir de Vistalegre I i que, tot i que va servir, diuen, per obtenir grans resultats electorals, ha deixat moltes esquerdes internes que han de ser superades posant fi a aquest model.

De tota maneres, aquest model de partit centralitzat sembla haver fracassat. S'ha vist en la dificultat de mantenir la marca del partit en distintes eleccions autonòmiques

No sé si la paraula és fracàs perquè s'han obtingut resultats electorals inèdits, però, segons la meva opinió, hi ha un fracàs que va més enllà dels resultats, és un fracàs polític i organitzatiu. Hi ha un exemple molt clar. Per Podem han passat desenes de milers de persones, però d'aquestes, jo diria que menys d'un 20 o 25% hi han quedat. I aquest és el gran dèficit que tenim. I ens hem de demanar per què ha succeït això.

A primera vista, sembleu mas allunyats de les tesis d'Errejón, qui aposta per una imatge més amable o "digerible" del partit...

Si, en el terreny polític estam molt allunyats de les tesis d'Errejón, sobretot perquè aquestes intenten difuminar el conflicte. Per a nosaltres, la política és conflicte. Nosaltres feim política per als qui tenen menys, que són l'amplíssima majoria de la societat, perquè conquereixin un benestar major del que disposen ara. Per a això, no basta amb una política en què el discurs és el que acaba modelant el bloc del canvi. Entenem que el discurs és important, hem de fer que la gent l'entengui, però l'important són les propostes polítiques.

Això de fiar-ho tot a un discurs que arribi a tothom... t'has d'organitzar. No basta d'obtenir resultats electorals. Has de tenir gent lluitant al carrer per aconseguir conquestes bàsiques, com per exemple que no es privatitzi la sanitat. Això a la comunitat de Madrid ho vam aconseguir sense diputats. Es va aconseguir amb un moviment social potentíssim, la Marea blanca, que es va imposar a un govern del PP amb majoria absoluta. Jo crec que en les tesis d'Errejón hi ha una sobreestimació de les capacitats de la institució i una consideració del conflicte com una etapa a superar i que no és fonamental en política.

I del programa d'Iglesias, què en criticau?

Pablo, òbviament, ha fet un gir polític, però hi ha diferències sobre el tipus de Govern que caldria construir en cas d'aconseguir una majoria, tal com va passar entre desembre de 2015 i juny de l'any passat. Pablo aposta per un tipus de govern de tipus "compromís històric" (teoria política liderada pel secretari general del Partit Comunista italià, Enrico Berlinguer, durant els 70 del s. XX), que implica un pacte amb un sector de les elits i considerar que es poden recuperar les condicions que hi havia a l'inici de la crisi. Nosaltres creiem que no, que cal anar cap a un govern amb propostes polítiques rupturistes que obrin una escletxa per aconseguir un nou tipus de societat. I això caldrà fer-ho en altres països d'Europa, no només a Espanya, perquè ja sabem com funciona la Unió Europea.

A més, el document polític de Pablo té una concepció massa electoralista. Posa més èmfasi en la lluita social, i això està bé. Podem coincidir en el que cal fer mentre som a l'oposició, però crec que ho confia tot a arribar al poder i canviar-ho tot. Això no és així. Qui té el govern no té el poder. Necessites tenir molts contrapoders que contrapesin els altres poders que no es presenten a les eleccions i que, tot i així, manen.

Creieu que cal tornar al carrer doncs...

Cal combinar-ho. Hem de ser a les institucions, però cal donar molt més pes al carrer. Els dos darrers anys gairebé no hem fet res més que campanyes. Cal privilegiar molt més el factor de l'autoorganització.

Existeix el risc que els personalismes s'imposin a la lleialtat a la marca, és a dir, que hi hagi una escissió?

No, no ho crec. Hi ha un debat fort, i hi ha la tensió prèvia a un congrés típica a qualsevol partit, però no hi ha risc d'escissió a Podem perquè tots som conscients que qui se'n vagi no anirà gaire lluny.

Tothom és conscient que l'escissió no és el camí, però el que sí que cal fer és construir una força política més vivible, en què la competició interna no estigui a l'ordre del dia i travessi tots els poders. Una forca política més col·laborativa, més participativa, en què fugim del personalisme extrem que hem tingut aquest temps, del verticalisme, de la presa de decisions per part d'un nucli molt petit, i que el poder es reparteixi més. En aquest sentit, pel que fa a la proposta organitzativa, podem estar més propers a la que proposa d'Errejón que a la de Pablo, que continua apostant per un poder centralitzat.

I una vegada es prengui una decisió, ens hem de posar a treballar. Nosaltres, per exemple, en vam donar exemple a Vistalegre I. Hi havia unes tesis que no ens satisfeien en absolut, fins i tot una norma que ens va obligar a dissoldre'ns com a partit i passar a ser una associació. Ho vam complir, tot i que no ho compartíem. Ara és el moment del balanç i aquest no pot ser positiu. Cal canviar el model organitzatiu de dalt a baix.

No em puc resistir a demanar-vos per la vostra germana... De petits ja jugàveu a fer la revolució?

[Riu] No, nosaltres venim d'una família on la política s'ha mamat de ben petits. Els nostres pares eren militants, sindicalistes... Hem tingut una escola de militància bastant bona i al final hem acabat tots dos de polítics professionals... a temps parcial. Tenim els nostres treballs i sempre hi podrem tornar. I sempre hem tingut clar que això era una fase temporal a les nostres vides. Per mi és un orgull estar en una família que m'ha educat en aquests valors i que tots dos hàgim acabat en primera línia de la política.