Una cala sota un far

MaóQuan vaig néixer, el meu pare era el faroner del far del port de Maó.

Un any i mig més tard, em va fer una foto davant la mar, just al peu d’una de les runes més llegendàries de Menorca, les del castell de Sant Felip. Jo portava un vestidet de tela de tovallola, unes sandàlies de goma i el cap cobert per un capell. La instantània em va sorprendre amb la mirada absorta, contemplant quelcom a terra.

Aquella imatge presagiava el que serien els estius de la meva infància, en una cala sota un far: roques, cocons amb aigua i sal, sal a la boca i a la pell, borms, pegellides, vogamarins, esgarrapades als genolls, algues seques entre els dits dels peus i la pell de color xocolata, cremada per un sol ardent sense protecció. Uns maniguets, les sandàlies de goma i unes ulleres de bussejar em feien sentir la reina de la mar.

Després d’aquell primer far, el seguiren d’altres. Record especialment el del cap d’Artrutx, al sud de Ciutadella, on una costa suau i encara verge preservava tot un seguit de petites cales amables per al bany.

Un dia, el meu pare, que era un nadador destre i home de mar, perquè s’havia criat a les roques dels fars -com ho havien fet els seus avantpassats i, posteriorment, ho feren els seus fills-, em mirava com em llançava a la mar des del llenegall on ell pescava, una vegada, i una altra, i una altra... Podia estar-me així hores i hores, entrant i sortint de la mar, que mai no em cansava i sempre me n’havien de treure arrossegant-me cap a la vorera. “Surt d’una vegada o agafaràs fred”, cridava sovint la meva mare, cosa que mai vaig entendre perquè no en tenia, de fred, i no em cansava d’estar dins la mar. Aquell dia, al pare se li va acudir de demanar a la mare, amb el seu xerrar mallorquí:

-Mem, aquesta nina, com és que encara no sap nedar?

Llavors jo devia tenir devers quatre anys i la meva mare se’l mirà amb estranyesa, sense saber què dir. Ell esperà pacientment que sortís de la mar. “Vine aquí”, em va dir amb el seu to de veu baix i tranquil. Deixà la canya a terra quan jo m’hi acostava, lentament i amb recel, sospitant que en duia alguna de cap. Sense temps per reaccionar ni remugar, em va treure els maniguets, m’enlairà i, tan sols amb les aletes de nedar als peus, em llançà a la mar d’una revolada, davant de la mirada atònita de la meva mare que, a sobre, no sabia nedar i, per tant, no m’hauria pogut rescatar de les profunditats de la cala.

Tal com estava previst, vaig treure el cap, vaig alenar i vaig arribar a la vorera, nedant com un ca, com fan les criatures, exultant d’haver superat la prova. El pare feia unes riallades com mai les hi havia sentides, mentre m’eixugava i m’estrenyia fortament contra el seu pit. La mare, encara esblanqueïda, remugava que quin regiró s’havia endut.

Aquell dia vaig aprendre a nedar i la meva passió per la mar es va refermar encara més.

*****

Si no fos per les fotos, em costaria d’ubicar l’època que vaig passar a l’Illa de l’Aire. Llavors era com un animalet salvatge, corrent entre les sargantanes negres que poblaven aquell territori reduït -l’illa minúscula d’una illa petita-, nedant i pescant amb el pare i agafant tàperes i fonoll marí per a conserva amb ma mare.

Tots els capvespres, a l’hora en què el sol descendia sobre l’horitzó i la xafogor es feia més suportable, baixàvem a l’embarcador amb la senalla de llata que havia fet el pare i que tenia la mida justa per portar-hi la llauna de la coca. Després de fer una calamullada, la mare treia la coca de sobrassada o de trempó -segons el dia-, embolicada amb un pedaç. Una olor intensa de massa i sobrassada o de verdures cuites se sentia amb tanta intensitat que era l’única cosa que ens feia sortir de l’aigua, per tornar a capbussar-nos-hi tan bon punt ens ho havíem cruspit tot.

Ja se sap que la felicitat és finita i la meva s’esvaí quan, de cop i volta, l’Illa de l’Aire va esdevenir un territori massa petit i isolat per a una adolescent.

Ser faroner és una manera de viure, però la família no la tria, aquesta vida; si bé és cert que l’acompanya. Els fills són els que pateixen més la solitud, l’aïllament i els embats de la natura. Per açò, els millors fars, sens dubte, són els habitats per dues famílies. El meu germà i jo convivíem tot l’estiu amb els fills de l’altre faroner. Era una xalada quan nedàvem plegats i competíem per veure qui es llançava de la roca més alta o qui agafava més pegellides i corns. Trescàvem pel camp, esgarrapant-nos les cames i passàvem els vespres contemplant absorts les llàgrimes de Sant Llorenç, en un cel pur i lluminós.

Per Sant Bartomeu armàvem una bona festa. Era el sant i l’aniversari de mon pare i per açò ens hi ajuntàvem una bona colla. Hi havia menjar en abundància i a les llargues vetlades mai no hi mancaven les cançons d’anar a romandre, acompanyades de les guitarres. Tonades encisadores com Escolta es vent, Ets com una altra Menorca, La bella Lola, Na Cecília, Si fóssim gavines, Roseret, i tantes altres, d’Els Parranderos, Traginada... es repetien any rere any.

Tanmateix, aquella data anunciava l’acabament imminent de l’estiu. Aleshores, ens preparàvem per tornar a Maó, abans de les festes de Gràcia.

*****

Un bon dia, el meu pare ens va dir que es jubilava.

-Com pot ser, Tomeu, tant com t’agrada açò! -exclamà atordida la meva mare, sense acabar-s’ho de creure.

No he conegut mai ningú tan feliç amb el seu ofici com ell. Dedicava els matins al manteniment del far i durant els llargs capvespres d’hivern, solia fer estris de llata, com senalles i estores, o arranjava tot allò que li queia a les mans, reciclant i transformant el que ja no es podia fer servir. Si hi havia de romandre sol durant dies, no li feia vessa ni aprensió; fins i tot en nits de tempesta en què la maquinària s’avariava, mai no li envaïa el desànim. Ben segur que Confuci es referia a ell quan pronuncià la seva màxima: “Tria una feina que t’agradi i no hauràs de treballar ni un sol dia de la teva vida”.

Per açò, ningú de la família no es podia avenir que volgués deixar voluntàriament aquella vida que havia viscut des que va néixer. Aleshores, vam entendre’n els motius: la tecnologia estava substituint els hàbits dels faroners i els reemplaçaria a mesura que s’anassin jubilant, per acabar, finalment, automatitzant completament els fars. Llavors mon pare, com tants altres, va decidir deixar l’ofici que tant estimava, ara que en tenia l’oportunitat.

-És ver -respongué-. He treballat un grapat d’anys en una feina que estim, però ja en tenc prou.

Seguidament, donà per finalitzada la conversa i mai no va dir res més respecte d’aquest tema. Sabíem que no volia ser còmplice de l’agonia d’un ofici que havia heretat de son pare, dels concos, de l’avi, del besavi..., i s’extingia irremeiablement amb ell.

Tal com va passar amb els carboners, els calciners, els nevaters, els moliners i tants altres oficis desapareguts, els faroners prest formaren part d’una realitat pretèrita: la d’uns homes que van viure en simbiosi amb la naturalesa i hi deixaren la seva peuada.

Quan som a la vora de la mar i veig un far, amb la torre imponent, dominant la costa i il·luminant-la amb els centelleigs, em reconforta saber que és el seu llegat.