Camilo José Cela Conde : “La computadora i el cervell són dues màquines molt diferents entre si”
És catedràtic de filosofia moral i un dels promotors, juntament amb Albert Saoner, de la creació del departament de Filosofia de la Universitat de les Illes Balears
Camilo José Cela Conde (Madrid, 1946) és catedràtic de filosofia moral i un dels promotors, juntament amb Albert Saoner, de la creació del departament de Filosofia de la Universitat de les Illes Balears. Actualment alterna la investigació amb la docència, imparteix classes d’antropologia a la vegada que dirigeix el Laboratori de Sistemàtica Humana de la UIB i forma part del grup d’investigació Evolució i Cognició Humana, també de la UIB. És especialista en evolució humana, filosofia de la biologia, processos cognitius, percepció estètica i comportament moral. La preocupació que unifica les seves investigacions és clarificar quins són els trets que ens fan humans i ens diferencien de les altres espècies vivents, i més concretament quins són els processos cerebrals que intervenen a l’hora de prendre decisions i fer judicis morals. És membre del comitè de redacció de diverses revistes científiques. També és columnista del Diario de Mallorca i autor de nombrosos llibres i articles sobre evolució, però també de llibres sobre viatges. De fet, a més de ser un apassionat de l’estudi de la naturalesa humana, és un gran viatger i navegant. Dels seus llibres més científics, en destaquem tres, escrits conjuntament amb el seu gran amic, el professor Francisco Ayala: Evolución humana. El camino hacia nuestra especie (Alianza, 2013), La piedra que se volvió palabra (Alianza, 2006) i Senderos de la evolución humana (Alianza, 2001). Dels seus llibre de viatges destacam El origen de la idea. Gálapagos tras Darwin (Pourquoipas, 2011) i Hielos eternos: un antropólogo en la Antártida (Pourquoipas, 2009). El seu llibre més recent és Cela, piel adentro (Destino, 2016), una versió actualitzada sobre la vida i l’obra del seu pare, el premi Nobel de literatura Camilo José Cela, que tot just acaba de presentar coincidint amb el centenari del seu naixement. Al llarg d’aquesta entrevista abordam un dels temes centrals de la filosofia de la ment, com és la relació existent entre ment i cervell i també com afecten els darrers descobriments antropològics a la visió sobre l’origen i l’evolució de l’espècie humana.
Què ens fa realment humans: el llenguatge, la sociabilitat, l’amistat o el cervell?
La meva elecció preferida seria el cervell i la ment. Un paleontòleg diria que no, que som humans perquè som bípedes. Per mi, sens dubte, la manera com pensam és la clau per comprendre’ns i a més és l’objectiu d’estudi científic que s’han marcat tant els Estats Units com la Unió Europea per a aquest segle. El segle XXI serà el segle del cervell.
Com hem d’entendre aleshores la relació entre ment i cervell? Quina és la vostra posició en aquest debat, és favorable a identificar ment i cervell o no?
Per poder entendre la relació entre ment i cervell des d’una posició contemporània hauríem de partir de les teories de Noam Chomsky. En el seu moment Chomsky havia de prendre partit per una de les dues maneres oposades d’entendre la relació entre ment i cervell. D’una banda havia de tenir present el dualisme cartesià, un marc teòric en el qual la ment representava una entitat que estava en un entorn distint al del cervell; d’altra banda, podia identificar-se amb el reduccionisme absolut que plantejava que la ment no existeix, sinó únicament el cervell. Chomsky es decantà per una definició funcional de la ment com un estat del cervell. Això implica negar el reduccionisme. Per Chomsky, la ment és un estat emergent del cervell. El nostre cervell funciona i ens condueix a entitats mentals que provenen del cervell, però que van més enllà d’aquest i que es converteixen en elements completament personals. La meva major glòria acadèmica que record va ser quan Chomsky, en un congrés a Tarragona, em qualificà d’optimista patològic per haver afirmat que alguna vegada seríem capaços de dir quins són els correlats cerebrals que es corresponen amb determinades impressions mentals. Malgrat el que pugui pensar Chomsky, em reafirm en la idea que en un futur serem capaços de dir quin és el correlat cerebral que es correspon amb la sensació que ens produeix una música com una polonesa, una poesia i una pintura. Fa deu anys, mai ens haguessin publicat un article que sostingués una idea semblant, però fa dos anys ens publicaren un article al Process National Academic of Sciencies, en el qual identificàvem per primera vegada quines arrels cerebrals s’activen en el moment precís en què es percep la bellesa i es fa un judici estètic sobre un objecte que ens resulta bell o no. Així i tot, encara ens quedarà fer una darrera passa, la que ens durà a conèixer no només quines zones del cervell hi intervenen, sinó a descobrir tot allò que el cervell ha anat rebent al llarg de la seva vida i que ens explicaria per què dos bessons idèntics procedents del mateix òvul i espermatozoide es converteixen al llarg del temps en dues persones completament diferents.
Si he entès bé les vostres paraules, voleu dir que ja estam en disposició de descodificar pensaments concrets, d’entendre com es produeixen?
Sí. Podem entendre com es produeixen els pensaments, però no els seus continguts concrets. De fet, hi ha dos programes importantíssims relacionats amb aquesta qüestió en els quals s’estan invertint més doblers que en el propi Projecte del Genoma Humà, i que són el Human Brain Project, de la Unió Europea, i el Human Connectome Project, impulsat pels Estats Units.
Seria útil per entendre la diferència entre ment i cervell recórrer a la metàfora de l’ordinador, i referir-nos a la ment com a software i al cervell com a hardware?
Aquesta va ser precisament la metàfora formulada per Hilary Putnam i després per Noam Chomsky, i que donà lloc al funcionalisme computacional. És clar que és útil, però només ho és fins a cert punt, perquè, en realitat, la computadora i el cervell són dues màquines molt diferents entre si. Posaré un exemple perquè es pugui entendre bé la magnitud de la diferència. En el marc del Human Brain Project que s’està desenvolupant al centre de tecnologia biomèdica de la Universitat Politècnica de Madrid, s’està treballant en l’intent de modelar des del punt de vista computacional una columna de neurones piramidals. Cal tenir en compte que existeixen bilions de columnes piramidals al cervell. El cas és que, al laboratori, per modelar com funciona una d’aquestes columnes, necessiten tota la potència de càlcul d’IBM de Madrid durant 4 dies. Crec que és bastant evident que si el cervell és una computadora no és la que estam manejant ara mateix.
Parlem ara de l’evolució humana... Quins pensau que són els grans mites que hauríem de desterrar de la teoria de l’evolució?
En primer lloc hauríem de desterrar la nostra relació amb els animals. Nosaltres estam acostumats a considerar-nos els primers de tots els primats, els superprimers, els simis més peculiars, però això no és correcte perquè tots els simis són igualment particulars. Probablement, el mite que hauríem de desterrar de la ment humana és el de veure’ns com uns elegits, com l’espècie que arribà necessàriament a aquest planeta per fer qualque cosa especial. Probablement som més producte de l’atzar que de cap altra circumstància i, per descomptat, som producte de l’evolució, com a qualsevol altre simi.
A la llum dels darrers descobriments fòssils, l’homo floresiensis, trobat a l’Illa de Flors (Indonèsia), i l’homo naledi, trobat a Sud-àfrica, veieu alguna necessitat de revisar la filogènesi humana, la taxonomia del gènere homo?
El descobriment de l’homo floresiensis ha estat una autèntica sorpresa, perquè s’extingí fa 18.000 anys, és a dir, quasi en època històrica, gairebé en el moment en què l’ésser humà, l’homo sapiens, descobrí l’escriptura i el càlcul. L’homo floresiensis és un ésser que feia menys d’un metre, era tan petit com els primers membres del llinatge humà, com els primers ardipitecins i austrolopitecins que visqueren al Riff entre els 7 i 3 milions d’anys enrere. Com fou possible que mantingués aquestes dimensions? Es pensà si era un pigmeu o si era el resultat d’alguna malaltia cranial que l’hagués impedit créixer. A mi em sembla que l’explicació és molt més senzilla, i té a veure amb el fet que l’homo floresiensis visqué en una illa sense depredadors, on la pressió selectiva el dugué a la reducció de la talla, el mateix fenomen que va passar a Mallorca amb el myotragus balearicus. És, per tant, un llinatge final, que no té cap relació amb els homo sapiens ni amb els neandertals, els seus cosins més propers. Ben diferent és el descobriment de l’homo naledi que s’inscriu dins un tipus de morfologia que es correspon amb el moment en el qual sorgeix el gènere homo. Sembla que es podria interpretar l’homo naledi com un predecessor del gènere homo, però, en qualsevol cas, hauríem de tenir datacions millors per arribar a una bona conclusió.
Disposam d’alguns criteris generals que ens ajudin a integrar aquests nous descobriments en la història evolutiva de la nostra espècie?
Aquesta pretensió, que científicament seria plausible, xoca amb la naturalesa humana. Si jo trob un fòssil i és un poc diferent de tot el que es coneix, l’anomenaré com a nova espècie amb total seguretat. El problema essencial de la qüestió té a veure amb el fet que estam manejant el concepte fonamental de la biologia com a ciència, el concepte d’espècie, per qualificar éssers fòssils. I com els biòlegs saben de sobres, el concepte d’espècie té a veure amb l’aïllament reproductiu, i és impossible de contrastar en els fòssils, perquè, com podem saber si un fòssil es podia hibridar amb un altre o no? Ara bé, el fet que haguem pogut recuperar el genoma del neandertal, un ADN fòssil d’una qualitat molt alta provinent d’exemplars de les muntanyes de Sibèria, i que l’haguem comparat amb el dels humans actuals i anteriors, ens ha permès pensar que certament podien hibridar-se i que de fet ho feren. A vegades els mecanismes d’aïllament fallen, com en el cas dels humans i els neandertals. Tenim evidències que demostren, per tant, que els neandertals i els humans es creuaren, la qual cosa planteja també una altra qüestió interessant: es creuaren a la força, és a dir, hi hagué violacions? O es creuaren en la mesura que eren capaços d’entendre’s i dialogar? Les diferències i les proximitats mentals entre neandertals i humans moderns són probablement un dels temes d’estudi més fascinants per a la paleontologia dels propers anys.
Acabam la conversa parlant del poder de l’evolució cultural. Creieu que els avenços científics, i especialment els de les ciències de la vida, com la genètica, situen la humanitat més a prop d’un horitzó de transhumanisme, a les portes d’anar més enllà del que som avui?
Des del moment en què l’enginyeria genètica s’ha convertit en una realitat, la resposta és que sí. L’evolució cultural sempre ha tingut una acceleració i una velocitat molt superiors a les de les capacitats de canvi biològic. Però ara estam fins i tot en condicions de forçar el canvi biològic. Per exemple, ja podem detectar determinades anomalies genètiques en un fetus en el moment en què s’està formant i saber que pot desenvolupar algunes malalties importants. I què podem fer més? Probablement, en un futur es podrà intervenir des d’un punt de vista mèdic i canviar aquells elements defectius que podrien dur a aquestes malalties. Això és lícit o no ho és? Aquesta ja és una qüestió ètica i no científica, en la qual el meu criteri val tant com el de qualsevol altra persona. Però encara hi ha un aspecte més interessant per a la reflexió i té a veure amb la qüestió dels límits de la ciència. L’enginyeria genètica hauria de servir per decidir com vull que el meu fill tingui el color dels ulls o dels cabells, el to de pell o el sexe? A mi em sembla una barbaritat utilitzar mètodes genètics per decidir com ha de ser el teu fill.