Comandos autònoms santamariers

Sempre he associat Santa Maria del Camí amb cultura popular de base. Grollers, Factoria de So. I en Gori Negre en òrbita i a l’avantguarda. Sense ell no s’expliquen les Colles. Un dia, havent tornat d’Arbúcies, on ell havia tocat amb els mítics Coanegra, proposa fer una diada de jocs populars inspirant-se en el que es feia en aquell poble de la comarca de la Selva. L’Ajuntament agafa la idea i la transforma, l’adapta. L’estiu del 2000 s’organitza, en una setmana, la primera edició. La idea era unir petits i grans cedint tot el protagonisme al poble. El Consistori posa les bases, la gent s’organitza i es fa la festa seva. Això no es pot entendre sense una idea molt clara de com ha de ‘gestionar’ el poder polític la cultura popular: encenent la metxa i acompanyant, sense cap tutela. Si ha estat un èxit, és per això.

Dissabte de mitjan juliol. Falta una estona per a les 18.00 h i grups de joves amb camiseta blanca ronden per la zona dels hostals. Hi haurà trull. Crits clànics i corals van in crescendo alhora que arriben rodant trastos de tota casta quan encara el trànsit no està tallat. Des de carretons de Mercadona fins a bastides amb rodetes, tot amb la pertinent decoració i càrrega de begudes, es van apoderant de la MA-13a, l’antiga carretera d’Inca. La cosa agafa força. Amb la calma, Protecció Civil i la Policia Local barren el pas. Petards. Globus d’aigua sobrevolant l’skyline santamarier. La cosa ja va grossa quan arriba un camió cisterna i comença a ruixar tothom qui ho vol; també qui no ho vol. Sana picaresca entre les colles, grups d’afinitat militaritzats per a l’ocasió. Porkots, Arreplegats, Llet d’ametla, Esturmiats, Quedamcuits... Gairebé totes les colles tenen nom de grup local de punk dels 90. La mitjana d’edat va creixent amb l’arribada de les quadrilles més veteranes. Cada any se n’hi solen afegir un parell de noves, però n’hi ha que hi són des del principi, amb membres que ronden les cinquanta primaveres.

La batalla d’aigua, introduïda per les colles, precedeix una animada cercavila cap a la plaça Nova. Allà hi ha muntades unes graderies i un tancat per als jocs populars que se celebraran a mode de concurs entre les penyes, sota l’arbitratge d’un jurat –normalment format per externs–. Pal ensabonat, la baldufa, estirar corda... Més enllà, la festa ha suposat la reunió d’una gran part del poble que sanament competeix i que s’identifica amb la diada. També ha aportat elements importants com el pregó de totes les festes –que s’havia perdut–, que serà escrit i pronunciat per la colla guanyadora de l’any anterior.

I això és la festa. Una idea senzilla, impulsada per un parell de persones però que el poble es fa seva i que, a hores d’ara, és una fita imprescindible en el programa de festes. És també la valoració dels grups d’amics i del fet de trobar-se amb altres quadrilles amb les quals, potser, se subverteixen tensions. Val a dir que de juny a agost és quan es fa present el sentiment de colla, tot i que el picapunt –sa i necessari– és latent tot any. Però la festa de les colles no és només una gimcana. És autoorganització basada en grups d’afinitat, una idea molt potent en termes polítics. És tallar la carretera i fer que les persones conquereixin aquest lloc tan cèntric però de privilegi del trànsit rodat. És una sana competició d’enginys i imaginació; carretons, noms, elements identificatius... És, com moltes altres festes que visitam, l’espai més important en termes d’intergeneracionalitat que segurament viu el poble durant el curs de l’any.