Les conseqüències d’una gestió a curt termini dels recursos hídrics

PalmaLes Balears afronten l’inici d’un període sec amb les reserves hídriques minvades. El darrer trimestre de 2015 va ploure un 71% menys de la mitjana dels darrers trenta anys i l’estat de les reserves és un 11% inferior a l’habitual en aquestes dates. Siguin els efectes del canvi climàtic o un episodi cíclic (habitual, d’altra banda, en el clima mediterrani) el cert és que hi ha preocupació al Govern per una situació que empitjorarà quan comenci una temporada turística que es preveu molt exitosa, però difícilment sostenible. Experts consultats per l’ARA Balears asseguren que la situació és preocupant i s’hagués pogut evitar amb una millor gestió dels recursos.

El desgavell de les dessaladores

Una de les principals apostes del Govern per prevenir la crisi serà fer augmentar, al màxim possible, la producció de les dessaladores. Es tracta d’un recurs car, però que ara mateix es considera inevitable davant l’estat actual dels aqüífers. L’exdirector general de Recursos Hídrics, Antonio Rodriguez Perea, afirma que el problema s’origina en la gestió política

“curtterminista” que s’ha fet de l’abundància d’aigua que hi va haver després dels anys 2008-10, un període molt plujós. “Es gestiona d’hivern a estiu quan s’hauria de pensar en el trànsit d’anys humits a anys secs”, afirma. En la mateixa línia va l’anàlisi d’Alfredo Barón, un dels més grans coneixedors de la xarxa hídrica a la Comunitat: “Sortim d’uns anys extraordinàriament plujosos. Era el moment ideal per prendre mesures preventives. No es va fer”. Aquest geòleg va treballar durant 45 anys als serveis hidràulics de Mallorca. El seu diagnòstic és contundent: “Els quatre anys de l’exconseller d’Agricultura, Medi Ambient i Territori, Biel Company, van ser un desastre en el tema de la gestió de l’aigua”.

Rodriguez Perea coincideix en les crítiques a l’anterior Govern per infrautilitzar les dessaladores, considera, per estalviar costos en la pitjor època de la crisi. Tots dos experts, però, consideren que l’argument del cost més baix no és del tot correcte. “No té sentit tenir les dessaladores aturades i posar-les en marxa quan hi ha una emergència” diu l’exdirector general. Barón coincideix que l’ideal hauria estat combinar la producció d’aigua dessalada amb l’extracció dels aqüífers: “la directiva marc europea indica que el cost ambiental s’ha d’internalitzar dins les previsions econòmiques. No val dir que treure l’aigua dels pous és més econòmic sense tenir en compte les conseqüències”. “Les dessaladores aturades també costen diners”, afegeix Rodríguez Perea avançant un altre dels problemes: el manteniment deficient de les instal·lacions.

Xarxa ineficaç i mal planificada

Les dessaladores són gestionades per empreses concessionàries que cobren un cànon anual del Govern. La resta dels beneficis els obtenen comercialitzant l’aigua produïda. L’escassa demanda dels darrers anys ha provocat, però, que disminuïssin els guanys i el manteniment de les instal·lacions no fos l’adequat. La dessaladora de Palma, per exemple, disposa de nou línies però darrerament només n’ha utilitzades dues. El Govern vol fer-la funcionar a ple rendiment aquest estiu, però els tècnics han recomanat que dues de les set línies aturades no s’emprin a causa de l’estat en què es troben.

Altres mancances que presenten les dessaladores tenen relació amb la seva distribució, en opinió de Rodriguez Perea. El cas més flagrant, diu, és el d’Eivissa. “Enlloc hi ha tres dessaladores en un radi de 10 kilòmetres. No té sentit. La de Sant Antoni

podria abastir tota l’illa amb canonades. Però, és clar, cada batle va voler tenir la seva”. El Govern ha reactivat recentment les obres per connectar les tres plantes.

La situació de Mallorca no és molt millor. “Tenia sentit fer-ne una a Santanyí? De ben segur que sí. Però la van fer a Andratx que està al final d’una tuberia a la qual arriba l’aigua de la dessaladora de Palma, deu vegades més grossa”, es lamenta. Aquesta infraestructura es va inaugurar el 2009, però encara no està connectada a la xarxa, una anomalia que el Govern pretén corregir immediatament. “El primer metre cúbic que produeixi aquesta dessaladora serà el més car de l’univers”, considera Rodriguez Perea, qui recorda que el cànon anual que paga l’administració per la planta és d’uns tres milions d’euros.

Un cas semblant és el de la planta de Ciutadella. La construcció de la infraestructura va finalitzar fa quatre anys. Avui en dia, encara no ha donat una gota d’aigua per què “a algun geni no se li va ocórrer que perquè funcionés i pogués donar aigua, calia que es connectés a la xarxa de distribució”, afirma Barón, que afegeix que el que falta és una tuberia d’uns dos quilòmetres. En aquest cas, s’està pagant un cànon similar a la instal·lació d’Andratx.

A Mallorca, hi ha una tercera dessaladora, la d’Alcúdia. Rodriguez afirma que “produeix una misèria” mentre que Barón lamenta que no estigui connectada a zones d’alt risc com Sa Pobla o Platja de Muro.

“No sé si es poden fer les coses pitjor, però no més cares”, sentencia Rodriguez Perea mentre recorda que alguna d’aquestes instal·lacions, planificades pel llavors ministre de Medi Ambient Jaume Matas, han costat de mitjana 70 milions d’euros. “Això és tan greu com allò de l’aeroport de Castelló”, assegura.

El pitjor encara ha venir

Tot i els mals auguris, Barón creu que, enguany, no cal témer al desabastiment. “Es poden produir problemes puntuals, especialment si falla alguna dessaladora, però res generalitzat”. Això sí, adverteix, “si la tardor vinent no plou, el problema serà gros”. En aquest sentit, el climatòleg Miquel Tomàs recalca que “fer pronòstics a llarg termini és difícil, però el que

veiem és que cada vegada tenim anys més calorosos”. Tomàs, que actualment prepara la tesi doctoral al Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) de Saragossa, explica que el problema no es redueix a la manca de pluges, sinó que també cal estar pendents de factors com la humitat o el vent per entendre la magnitud de què implica el canvi climàtic. “Les projeccions indiquen que les sequeres són més recurrents”, assegura.

Davant el panorama que s’apropa, Tomás recorda que l’aigua és un recurs de tots i, per tant, considera que cal fer una gran campanya de conscienciació. Als governs els hem de recomanar aplicar mesures d’estalvi hídric i energètic. I, afegeix, un “punt molt important: el 25% de l’aigua de la xarxa es perd en les canonades”. Invertir en la millora de les infraestructures pot ajudar a pal·liar la set en un futur.

L’etern debat pendent

L’arribada massiva de turistes, aquest estiu, és un altre dels factors que enfosqueixen les perspectives. Un “panorama excel·lent”, diu Barón de manera irònica si bé subratlla que el problema no són els turistes en si que, calcula, consumeixen un 20% del total que s’utilitza anualment a l’illa, sinó el fet que “consumeixen en el pitjor moment, l’estiu, i en el pitjor lloc: la costa”.

Els experts consultats consideren que els polítics s’haurien de plantejar seriosament el problema de l’ordenació del territori en un territori finit com és el de l’arxipèlag. També reclamen més responsabilitat en la gestió dels recursos naturals, “El dia que vaig escoltar un conseller dient que l’aigua ja no seria un factor limitat perquè la podem fabricar se’m van posar els pèls de punta. El concepte de fabricar aigua és una animalada”, diu Barón.