Cristina Avilés Marí: “El fi de la filosofia consisteix a conèixer i aspirar a la veritat”

Cristina Avilés Marí (Eivissa, 1966) és professora de Filosofia a l’institut Llorenç Garcías i Font d’Artà. Avilés combina el seu treball com a docent amb l’assessorament filosòfic i els tallers i cursos d’autoconeixement per a adults. Es va iniciar en la filosofia aplicada seguint el mestratge de Mònica Cavallé i el seu enfocament sapiencial. Avilés ha posat en funcionament Slow thinking, una assessoria filosòfica privada enfocada a l’autoconeixement que ofereix serveis a clients de tot el món a través d’internet. Amb Cristina Avilés parlam d’assessorament filosòfic, i ens aproximam al sentit formatiu d’aquesta activitat a partir dels seus referents teòrics i la seva experiència.

Heu anomenat el vostre projecte filosòfic Slow thinking. És un nom que remet a la necessitat d’aturar-se i anar més a poc a poc. Per recuperar el plaer de pensar és imprescindible adoptar un estil de vida més lent i pausat?

Sí, Slow thinking és una iniciativa d’assessorament filosòfic que convida a aturar-se a pensar i reflexionar, a fer una pausa en la vida agitada en què estam immersos i mirar d’establir unes condicions més favorables per tornar a connectar amb nosaltres mateixos. Slow thinking és un projecte inspirat en l’amor cap al coneixement i la vida que pretén recuperar l’actitud filosòfica caracteritzada pel qüestionament de la realitat i l’esperit crític. Ja ho deia Sòcrates: “una vida sense examinar no paga la pena ser viscuda”.

L’assessorament filosòfic és compatible amb l’ensenyament de la filosofia?

Sí, des de la meva època d’estudiant he pensat que és necessari que la filosofia pràctica entri a les aules. Si tan sols feim una filosofia especulativa, elaboram un discurs filosòfic desconnectat de la vida i convertim la filosofia en una disciplina acadèmica, buida i estèril. Afortunadament, cada vegada hi ha més iniciatives encaminades a fer que els alumnes visquin la filosofia i no només l’estudiïn, com ara el projecte Filosofia per a infants.

Què enteneu per filosofia aplicada i per assessorament filosòfic?

La filosofia aplicada va més enllà de l’acadèmia i l’escola. Marina Garcés ho explica molt bé al seu llibre Fora de classe, posant com a exemple l’analogia de la filosofia i l’arbre que ja havia desenvolupat Descartes en el seu moment. Si pensam en la filosofia com si fos un arbre, la soca i les branques corresponen a les teories i els conceptes filosòfics, mentre que les arrels de l’arbre són les preguntes que ens inquieten i que sorgeixen a partir de l’experiència adquirida durant la vida. La filosofia aplicada també és una filosofia sapiencial, en tant que es basa en la figura del mestre de vida, com un savi, en la idea de savi de l’antiguitat, entès com aquell que no tan sols sap viure bé, sinó que sobretot sap ensenyar com viure bé als altres.

La vostra manera d’entendre la filosofia recupera el mètode socràtic com a via per arribar a l’autoconeixement?

Així és. L’objectiu dels tallers i de l’assessorament filosòfic és l’autoconeixement, un intent de posar en pràctica el tòpic socràtic ‘coneix-te a tu mateix’. El meu treball filosòfic es basa en el diàleg. El punt de partida és un tema o una situació que planteja un consultant a un consultor, a partir del qual s’estableix un diàleg. El diàleg amb el consultant pot ser lògic i argumentatiu o bé ontològic. El diàleg lògic sol utilitzar-se per trobar fal·làcies i contradiccions, mentre que el diàleg ontològic té com a finalitat la transformació de l’individu a través del coneixement profund d’un mateix. Jo preferesc fer un diàleg ontològic amb el consultant. Des de la filosofia, tractam la subjectivitat, però de manera diferent que la psicologia. L’enfocament sapiencial recupera la concepció de la filosofia com a discurs i com a activitat contemplativa que cerca, sobretot, descobrir qui som.

Una persona que vulgui dedicar-se a l’assessorament filosòfic ha d’haver experimentat anteriorment un procés d’autoconeixement?

No tots els assessors filosòfics s’han format seguint un procés d’autoconeixement, però la meva opinió és que per dedicar-se a l’assessorament filosòfic és convenient passar per un procés d’autoconeixement, per diversos motius: principalment, perquè si hem de proposar una manera de viure que sigui autènticament filosòfica és més coherent fer-ho des de la nostra pròpia experiència vital. Aquest procés també és valuós perquè desperta una certa sensibilitat per comprendre els altres.

Podríeu posar alguns exemples de temes o problemes que tracteu a través de tècniques d’assessorament filosòfic?

Els problemes que tractam habitualment en una consulta filosòfica són molt diversos. En alguns casos, tenen a veure amb la preocupació pel sentit de la vida i amb la pèrdua de l’interès per viure. També faig feina amb persones que cerquen consell a l’hora de prendre decisions difícils o que necessiten resoldre dilemes ètics i conflictes de valors i, amb persones que volen superar la pèrdua d’algun ésser estimat. És freqüent assessorar persones que tenen males relacions personals i familiars a qui costa acceptar determinades situacions vitals. Fins i tot, tenc consultants que no tenen cap conflicte personal, sinó que s’apunten als meus cursos i tallers per conèixer-se millor.

Quina utilitat tenen les ensenyances de les escoles hel·lenístiques per fer front als problemes de la vida quotidiana?

Les escoles hel·lenístiques són escoles de vida, que proposen principis vigents encara a l’actualitat, que no passen de moda. Un dels principis que aplicam en l’assessoria filosòfica és l’aforisme d’Epictet, segons el qual no són pas els fets allò que torba les persones, sinó els judicis sobre els fets. Hi ha fets com l’amor, que semblen causar algun tipus de pertorbació en l’ànima, però si ho analitzam bé, descobrim que realment allò que ens regira i ens causa intranquilitat no és pas l’amor, sinó la interpretació que en feim. La interpretació dels nostres sentiments ens duu a sentir-nos més o menys lliures o esclaus.

Segons Ciceró la filosofia és la medicina de l’ànima. Creis en el poder curador de la filosofia?

Ciceró entén que la filosofia és una teràpia per a l’ànima, una via per intervenir sobre determinades creences amb la finalitat d’assolir una vida millor. Actualment, la curació s’entén des d’un paradigma mèdic i clínic. I és un concepte que pot dur a una certa confusió. Els assessors filosòfics no aspiram a ser metges. Nosaltres no curam res. Estic en contra d’instrumentalitzar la filosofia, de convertir-la en esclava d’uns fins. La filosofia ja és un fi en si mateixa. Per a mi, el fi de la filosofia consisteix a conèixer i aspirar a la veritat.

Però la vostra orientació filosòfica pot entrar en conflicte amb el desig de la gent que sol·licita els vostres serveis, amb els consultants que cerquen algun tipus de cura o de solució als mals físics o psicològics que sofreixen?

M’he trobat amb persones que m’han demanat fórmules, que m’han demanat alguna mena de remei perquè la gent els estimi. Però tenc molt clar que no don ni receptes ni fórmules per assolir la felicitat i ho dic així mateix als meus consultants. La meva proposta filosòfica es fonamenta en el diàleg com a instrument que ajuda a fer un examen interior. Amb aquest examen, el consultant extraurà la seva filosofia personal i assolirà un determinat grau d’autocomprensió.

De les vostres paraules es pot interpretar u na crítica a la proposta que fan alguns filòsofs contemporanis, com Lou Marinoff, de substituir els antidepressius per textos de Plató?

Jo no sé si són millors els antidepressius o els textos de Plató, per combatre una depressió. El que sí que puc dir és que preferesc deixar-me guiar per la filosofia davant una situació existencial problemàtica. Som crítica amb el plantejament de Marinoff perquè suposa adoptar una actitud molt antifilosòfica. La filosofia no cerca oferir solucions als problemes, sinó qüestionar, criticar i aprofundir en les qüestions. No estic gens d’acord amb els filòsofs assessors que venen la filosofia com una teràpia o un manual d’autoajuda, perquè solen oferir falses promeses de felicitat. Jo concep l’assessoria filosòfica com una activitat formativa que respecta l’autonomia de les persones i la seva capacitat de pensar per si mateixes. La meva concepció de la filosofia intenta aplicar el sapere aude kantià, l’atreviment a pensar de manera autònoma i lliure.

No creis que és molt difícil assessorar adequadament a través d’internet, sense tenir les persones físicament presents?

Al principi de la meva dedicació a l’assessorament pensava com tu, que era una feina que havia de ser presencial, que era impossible fer-la a distància. De fet, vaig començar fent consultes en un despatx. Però a poc a poc, a mesura que vaig anar fent assessorament, els mateixos consultants em demanaven de fer consultes a distància perquè els resultava més còmode fer-ho d’aquesta manera. Al llarg d’aquests anys he anat comprovant amb la pràctica que les consultes a distància funcionen bé, en bona part, gràcies a l’existència de plataformes virtuals que afavoreixen molt la comunicació. Tot són avantatges: es poden enregistrar les sessions i, alhora, establir diàlegs amb consultants de tot el món.

Quins coneixements i habilitats ha de tenir un filòsof per treballar en l’àmbit de l’assessorament filosòfic?

Qualsevol persona que hagi estudiat filosofia pot exercir com a consultor filosòfic. Pel que fa a les habilitats, un bon consultor hauria de saber escoltar i practicar una escolta activa, hauria de tenir una mirada atenta i lúcida, i sobretot, neta de prejudicis, una mirada fenomenològica capaç d’arribar a les coses mateixes.

La filosofia com a manera de viure

L’assessorament filosòfic té les arrels en les escoles hel·lenístiques de l’antiguitat, en les propostes de vida filosòfica formulades per l’estoicisme, l’epicureisme, el pitagorisme, l’escepticisme o el cinisme. A l’antiguitat, l’ensenyament de la filosofia unia mestres i deixebles entorn d’una comunitat que aplica uns principis de vida. Els antics filòsofs s’esforcen per articular un discurs convincent que desperti l’interès per adoptar unes normes de conducta. Cada individu ha de viure i experimentar amb la seva filosofia. Aquesta tradició pràctica de la filosofia perviurà en el temps a través d’una sèrie d’autors com Montaigne, Descartes, Kant o Thoreau, malgrat el domini sobre la vida dels individus que exerciran el cristianisme i els seus valors durant segles. Per a Montaigne, es filosofa per aprendre a viure de manera sàvia i feliç. Per a Descartes, el saber pràctic ha de ser útil, i el bé més útil per a la vida és conservar la salut. D’això se n’ocupa la medicina. Descartes considera que un altre requisit per gaudir dels plaers de la vida és governar les passions a través de la moral. I finalment, completa la seva visió pràctica de la vida amb optimisme, confiant que els avenços científics alliberaran l’home dels treballs més feixucs. Kant s’identifica amb els filòsofs que viuen segons les seves ensenyances, amb els filòsofs que s’interessen sobretot per la dimensió pràctica de la raó. Thoreau es lamenta de la desaparició dels filòsofs transformats en professors de filosofia. A les societats neoliberals d’avui dia, es considera aquell que viu d’acord amb allò que ensenya un fanàtic i un exaltat. Però existeixen importants excepcions en aquest estil de vida individual que rebutja qualsevol compromís ètic. Tal vegada un dels intents més reeixits d’això sigui el del filòsof francès Michel Onfray (1959) amb la Universitat Popular de Caen. La Universitat Popular d’Onfray representa una experiència democràtica de comunitat filosòfica, oberta a tothom. Onfray articula la pràctica filosòfica al voltant de l’individu i la seva capacitat per desenvolupar una existència filosòfica. Pensa les accions orientades de manera utilitarista i pragmàtica, tindran efectes beneficiosos sobre la seva vida quotidiana. Onfray explica el seu projecte hedonista de vida filosòfica a La comunidad filosófica (Gedisa, 2008). Un altre filòsof representatiu de la concepció de la filosofia com a manera de viure és sens dubte, Pierre Hadot (1922-2010). Hadot reivindica la recuperació de la dimensió pràctica que tenia la filosofia a l’antiguitat com a medicina per a l’esperit, una filosofia vinculada a la vida i capaç d’ajudar a viure millor. Segons Hadot, les escoles filosòfiques de l’antiguitat eren escoles de vida, comunitats compromeses amb determinades maneres de viure. Segons Hadot, filosofar no consisteix a construir un discurs nou, ordenat i sistemàtic, ni tampoc a dir a la gent què ha de fer per ser feliç, sinó a compartir experiències de vida. Dur una vida filosòfica vol dir esforçar-se a seguir una vida conscient, coherent i racional. Per assolir una visió general sobre la seva filosofia de vida, recomanam llegir La filosofía como forma de vida (Alpha Decay, 2009. Dins la tradició cultural espanyola, destaca l’enfocament pràctic de Mónica Cavallé (1967), exposat principalment a La sabiduría recobrada (Kairós, 2011). Cavallé defensa una concepció terapèutica de la filosofia, una filosofia sapiencial i de vida, identificada amb la saviesa i indissociable de l’experiència quotidiana. Cavallé no ofereix receptes per a l’acció, sinó que proporciona un art de viure en harmonia amb un mateix i amb l’entorn, útil per a l’autorrealització i el perfeccionament interior. Un altre llibre molt adequat per iniciar-se en l’assessorament filosòfic és Arte de vivir, arte de pensar (Desclée, 2007), de Mónica Cavallé i Julián Domingo Machado.