Cristina de la Cruz: “La banca ètica és, sobretot, una eina política de transformació”

PalmaEls jardins de la Misericòrdia, a Palma, acullen fins avui la III Fira del mercat social de Mallorca, on empreses, entitats, federacions i xarxes compromeses amb el consum responsable mostren la seva manera de fer. La banca ètica és un element imprescindible per a l’economia solidària. Banca Popolare Etica és, en aquest sentit, la primera cooperativa de finances ètiques d’Europa. Cristina de la Cruz, doctora en Filosofia i professora titular del departament de Relacions Internacionals i Humanitats de la Facultat de Ciències Socials i Humanes de la Universitat de Deusto, és la presidenta del Comitè d’Ètica de Banca Popolare Etica. Ahir va tancar la primera jornada de la fira amb una xerrada.

Quin paper té la banca ètica en l’economia solidària?

Els bancs, és a dir la intermediació financera, són un element nuclear molt important per al conjunt de la ciutadania. El que fan iniciatives com la nostra és posar els bancs al servei de la ciutadania. Ja pràcticament no ens recordam de la funció social que té un banc.

És cert. Jo pensava que aquesta funció només la tenien les caixes...

Un banc és una institució que, sobretot, ha d’estar al servei de regular alguns elements de la vida econòmica de les persones, les institucions i les societats. I en això hi ha una sèrie de qüestions que tenen a veure amb criteris ètics, amb com operen aquests bancs.

I en què es diferencia un banc, diguem-ne, tradicional d’un d’ètic?

Xerram d’entitats en què es garanteix la participació, en condició d’igualtat, de tots els socis i que financen projectes que no només tindran un impacte positiu sinó que tenen voluntat de transformació social, és a dir un impacte que transformi l’estructura d’injustícia en la nostra societat.

Com es prenen les decisions en aquestes entitats? Qui decideix que un projecte és transformador?

Tots els projectes han de superar dues avaluacions: l’econòmica i l’ètica. Hi ha un comitè d’ètica que analitza si el projecte que sol·licita el crèdit compleix determinats tipus de qüestions que tenen a veure amb el model de participació, de creixement, de presa de decisions, amb qüestions d’igualtat de gènere, equitat, etc.

I qui marca els barems?

Estan guiats, en general, pels sis principis de la Carta de l’Economia Solidària: feina, equitat, sostenibilitat ambiental, cooperació, la no lucrativitat i el compromís amb l’entorn. Però a cada territori hi ha necessitats diferents, així que els criteris s’han d’adaptar una mica a la realitat social. No és el mateix puntuar un projecte que cerca promoure una quantitat important de llocs de feina a Andalusia que al País Basc, per exemple.

La banca tradicional també ofereix productes “solidaris”. Són de fiar?

Cal saber educar la ciutadania perquè sàpiga distingir. Per exemple, iniciatives com els bons solidaris que promouen algunes banques tradicionals tenen un caràcter estrictament mercantil, són un producte més. És cert que els inverteixen, d’alguna manera, però darrere la seva motivació hi ha arguments estrictament mercantils. Els mateixos microcrèdits, en alguns àmbits, poden haver tingut un caràcter transformador, però en el nostre context són reparadors. Cobreixen alguns dèficits, però no ajuden a transfomar la societat.

Llavors, tots els projectes que financi una banca pròpiament ètica han de tenir un caire transformador?

La banca ètica és, sobretot, una eina política. El que volem promoure són institucions que regeixin la nostra vida econòmica. Des del punt de vista ètic, un banc no és necessàriament dolent, el que passa és que estam tan obsessionats amb la idea d’especulació que, directament, feim un judici de valor a partir d’això, probablement amb raó.

La banca tradicional, curiosament, intenta separar la política de les finances, tendeix a demanar desregulació...

L’economia solidària intenta reivindicar el caràcter polític que té la nostra activitat econòmica. Fins i tot una persona que sobreviu d’ajudes socials ha de tenir un compte bancari per poder accedir a aquestes ajudes. Les iniciatives de banca ètica volen ser eines polítiques que operen en l’àmbit econòmic i que posen els doblers en una determinada direcció, que no té res a veure amb l’especulació, que no cerca lucrar-se amb aquests doblers i que vol orientar la societat cap a un model més just. I això és possible.

Quantes vegades us han titllat d’utòpica?

Em solen dir més que tinc una visió romàntica, però allò cert és que l’economia solidària creix i es renova constantment. És una alternativa sòlida i estable. En aquests moments l’economia solidària genera el 10% del PIB d’Espanya, dona feina a 2,2 milions de persones. L’aposta per posar les persones en el centre ha generat més de 190.000 contractes els darrers anys, el 80% dels quals són indefinits. Són dades oficials, de principis d’enguany. Parlam d’un àmbit molt potent.

Per què, després de la crisi, la ciutadania no ha anat en massa als bancs ètics?

La ciutadania sol queixar-se molt i sospita molt. Hem estat víctimes del comportament de les entitats financeres, d’aquest llenguate tan complicat que utilitzen i que forma part d’un complot per allunyar-se, precisament, de la ciutadania. L’únic que hem fet és confiar en ells. Però mai ens hem plantejat una reflexió crítica sobre què fan els bancs amb els nostres doblers. Mai. Cobram la nòmina, pagam els rebuts, interactuam amb ells molt més del que pensam. La banca ètica converteix aquesta estructura de poder que és una entitat financera en una de simètrica i que esdevingui una eina útil per a la ciutadania.

Al capdavall, la gent no prefereix un caixer a cada cap de cantó?

Un dels efectes que té aquesta cultura capitalista que està tan arrelada són una sèrie de valors. El fet de voler tenir un caixer molt a prop forma part del “ràpid, aviat, ja!”, el valor per excel·lència del capitalisme. Tot forma part d’una mateixa estratègia: valoram molt més la comoditat de no haver-nos de moure gaire perquè tampoc no volem pensar gaire què suposa tot això: què fan els bancs amb els nostres doblers. La revolució no ha de ser econòmica, sinó també cultural.

Revolució cultural o mental?

Sí, no em referesc a sortir al carrer. La revolució es fa amb poques coses, amb petits gestos. Com? Sent responsables i fent el que es pot esperar de nosaltres, accions que potser són molt petites i que poden tenir poc impacte individualment però que si acabam sumant el conjunt de la ciutadania poden tenir una rellevància significativa. D’aquesta responsabilitat no ens eximeix ningú, més enllà de la nostra ciutadania. I si ets dels que pensen “que ho facin els altres”, després no et queixis. Cal dir-ho alt, clar i moltes vegades: hi ha alternativa al sistema capitalista.

Apel·lau molt a la responsabilitat individual, però que em deis del paper de les institucions?

Tenen un paper fonamental: sensibilitzar, visibilitzar i donar suport a aquest tipus d’iniciatives. Pensa que avui dia les entitats financeres tradicionals formen un dels àmbits que generen més exclusió social. Fins i tot el Parlament Europeu va aprovar el 2014 una directiva que instava, precisament, a lluitar contra l’exclusió financera. El que comentàvem abans: per cobrar una ajuda social necessites un compte bancari, però les entitats exigeixen una sèrie de requisits que moltes persones no poden complir. Les administracions no poden ser còmplices d’aquest tipus d’entitats. També s’han de responsabilitzar donant suport a un altre tipus d’entitats.

Ara, per exemple, està molt de moda xerrar de “clàusules socials”, però no record que es puntuï el fet d’estar finançat per una banca ètica...

Al capdavall, es tracta de generar xarxes d’intercooperació. Les clàusules socials podrien ser una eina, però potser és més important la reserva de contractes. Que es fomenti que hi hagi una sèrie de contractes del quals es beneficiaran empreses d’inclusió. Aquestes, a la vegada, fàcilment faran feina amb banca ètica. Entre tots plegats, es crea un entramat cooperatiu d’entitats que disposa d’un instrument de finançament.

Vosaltres feis feina amb moltes administracions?

Sí, amb molts ajuntaments del País Basc, com el de Donosti, o el de Madrid. El de Barcelona, fins i tot, n’és soci. També amb les diputacions. Cada vegada hi ha més administracions, especialment locals, que mostren interès per fer feina amb nosaltres.