El debat del cànnabis ja treu fum al Parlament

PalmaLa desconfiança del PSIB vers els beneficis del consum de cànnabis per a certs malalts crònics i la insistència del PP a separar la regulació d’aquest ús pal·liatiu del recreatiu marquen les primeres jornades de la ponència d’estudi sobre la regulació d’aquesta planta i derivats.

Aquesta setmana s’ha duit a terme la segona ronda de compareixences d’experts davant la Comissió de Salut. Els quatre experts que han donat el seu parer, fins ara, són professionals vinculats a la salut.

La coordinadora del programa balear de cures pal·liatives, Mercè Llagostera, va ser la primera a comparèixer, dia 5 d’abril. “Hi ha una forta evidència, basada en estudis aleatoritzats ben fets, que el cànnabis és efectiu en el tractament del dolor crònic a adults i els seus derivats ho serien per als vòmits, la quimioteràpia i l’espasticitat de l’esclerosi múltiple”, va afirmar.

El farmacòleg clínic Fernando Campoamor va afegir que “no hi ha cap motiu per escollir el cannabinoide com a fàrmac de primera línia en les nàusees i els vòmits produïts per la quimioteràpia, però sí que hi ha evidències que permeten afirmar que pot ser una opció de segona línia que es pot afegir a un tractament concret quan el pacient no respon adequadament”.

El bioquímic Manuel Guzmán coincidí a dir que “el cànnabis no és la panacea, però té utilitats terapèutiques”, i en confirmà els beneficis en pacients que pateixen vòmits i malestars relacionats amb tractaments de quimioteràpia.

Finalment, el metge Fernando Caudevilla va assenyalar com a “raonables” els possibles efectes positius en altres malaties a banda de les ja esmentades, com puguin ser l’artritis reumatoide, la malaltia de Chron, les úlceres i, fins i tot, l’alzhèimer.

Llagostera, per part seva, havia citat “una moderada evidència” en l’ús dels cannabinoides orals en la millora del son de curta durada en la síndrome de l’apnea obstructiva del son. En canvi, citava “una fluixa evidència” en la millora de la gana i la pèrdua de pes associades a la sida.

Durant les compareixences, els diputats demanaren sobre els possibles efectes i beneficis en malalties com el pàrkinson i la síndrome de Tourette. Aquests suposats efectes són imprecisos, perquè la investigació es troba en fase molt germinal. Una de les claus que va apuntar el doctor Caudevilla en aquest retrocés respecte d’altres teràpies és que “l’ONU diu des de 1961 que el cànnabis no té usos terapèutics”. “En canvi”, va afegir, “ni un sol article a les revistes científiques dels darrers deu anys ha aplaudit les polítiques actuals sobre drogues”.

La fi del tabú polític

El trencament del tabú científic, els darrers anys, contribueix a posar fi als recels, molt més arrelats, de la classe política. Aquests vents de canvi venen sobretot dels Estats Units, on ja hi ha una vintena llarga d’estats que han regulat, d’alguna manera, l’ús terapèutic i recreatiu del cànnabis. A les Balears, les conclusions de la ponència han de revelar si serà possible regular una substància criminalitzada històricament. De moment, MÉS i Podem es posicionen clarament a favor de regular els dos usos en estudi (el terapèutic i el recreatiu), mentre que el PP es mostra molt reticent respecte dels anomenats clubs socials de fumadors de cànnabis. En canvi, a priori, no posarà impediment que es permeti el consum de la planta o els seus derivats en malalts crònics.

“Pens que no hi ha cap problema en l’ús terapèutic”, afirmà el diputat Vicent Serra en una de les compareixences d’aquesta setmana. “Si és útil i està contrastat, no hi ha cap problema”, afegí. “La disquisició”, matisà, “és el vincle que s’està intentant establir amb els clubs de fumadors. Si els hem de legalitzar, facem-ho, però amb arguments que no mencionin l’ús terapèutic”.

El PSIB manté una posició radicalment contrària en aquesta qüestió. “No estic en contra de l’ús del cànnabis. Una altra cosa n’és l’ús terapèutic”, afirmà el diputat Vicenç Thomàs, qui ha insistit en les intervencions, i sempre apel·lant a la seva condició de metge, a les nul·les capacitats curatives de la planta i remarcant que mai ningú l’ha recomanat com a primera opció en els tractaments pal·liatius. Thomàs posa molt en dubte el concepte de “cànnabis medicinal”, importat des dels EUA dins aquesta onada de nova tolerància cap a la planta.

Clubs de cànnabis

Els propers ponents, dimecres, seran el director general de la Clínica Juaneda, Fernando Barturén, i David Rabé, responsable del Col·lectiu d’Autocultiu Responsable de les Balears. En la segona compareixença es tractarà la qüestió més espinosa que va inclosa en la ponència: la regulació dels anomenats clubs socials de cànnabis.

Amb tot, alguns dels primers quatre ponents ja s’hi han manifestat. El bioquímic Manuel Guzmán, per exemple, admeté que hi ha efectes “no desitjats” com “els psicosomàtics: descoordinació, pèrdua de memòria o desubicació”. Tanmateix, indicà que diverses enquestes assenyalen que només entre un 5% o un 10% dels usuaris hi tornen addictes, una xifra similar al 9% que aportà Campoamor. Unes dades, hi insistiren tots, molt menors que les que presenten altres substàncies legals com l’alcohol i el tabac, “que no tenen cap efecte terapèutic”, segons va remarcar Guzmán.

Des de MÉS i Podem apunten que els clubs socials de cànnabis poden ser una eina útil per permetre l’ús responsable d’una substància que s’ha demostrat menys maligna que altres que són legals. En aquest sentit, les formacions insistiran que la regulació no permeti la irrupció de ‘supermercats de la droga’, especialment adreçats a turistes com s’ha detectat a Barcelona, on aquest tipus de locals patí una autèntica febre fa tres anys.

Un dels punts que generarà més debat serà l’accés dels malalts crònics al cànnabis. Alguns ponents han defensat que els clubs privats són una eina útil per garantir la qualitat de la substància que se subministra; d’altres admeteren que preferirien que, en el cas dels pacients, l’accés estigués més regulat a través del sistema públic de salut. Una de les claus del debat, coincideixen, és que el cànnabis és una planta de composició complexa, amb una setantena de components que poden donar uns efectes o altres depenent del percentatge. Una planta, efectivament, tan complexa com el debat que l’envolta.