El dimoni ‘youtuber’ que criticava a Bauzá

"Hi ha molts de mites sobre l’origen de sa Revolta”. Aquesta frase és totalment necessària per gestar el mite originari. Però ni tot és tan incert, ni res és tan enfora. Fi de festes de Vilafranca, any 1990. Acaben els focs i un grup d’irreductibles, joves i gats, freqüentadors del pub Sa Nit, decideix que la festa ha de continuar. Se’n van a la paradeta de cacauets i compren tots els tambors i les trompetes de plàstic. Fets així deuen estar inserits en l’ADN vilafranquer perquè l’any passat, a un concert estiuenc a Manacor, vaig gaudir d’una de les cent cerveses que el jovent revolter havia comprat quan la barra ja tancava. Altruisme etílic. Tornam als noranta. Després de l’adquisició dels instruments, s’improvisa una cercavila -una re-volta-. L’any següent seran més, necessitats d’un espai per als joves en el programa de festes. Hi ajuda el fet que el rector de llavors els deixàs el local parroquial, emprat com a centre d’operacions i dinamització del jovent del poble. Passen els anys i la cosa va creixent.

Actualitat i afegits

L’actualitat i la incorporació de nous elements van nodrint, edició rere edició, la festa, que sol adoptar una temàtica. Així per exemple, amb la construcció del desdoblament Palma-Manacor, apareix Maria Antònia Munar com a protagonista. Quan els cossiers de Montuïri actuals agafen el relleu, a sa Revolta apareixen els ‘cossiolers’ tot fent-ne befa. A partir del 1995 es fan camisetes. Més endavant, comencen a incorporar-s’hi caparrots. Però no volien que fossin com els oficials. Els personatges són gent estimada del poble: l’amo en Pep de Son Bats -el de l’anunci de Coca-Cola-, en Guillem del restaurant Es Cruce, en Tomeu Penya, en Pedro el municipal o na Maciana -la de la cançó i qui ‘donava permís’ per fer el dinar revol- ter-. Un altre any s’afegeix a la comparsa un camió-cisterna que ruixa a tothom. S’ocupa una carretera que, en aquell moment, era una artèria molt important a Mallorca. Quan la Ma-15 passava per dins la vila, els revolters aturaven els autocars turístics per emprenyar un poc. Ja no era una carretera, era una via revoltera on apareixien guàrdies civils postissos. DGT versus sa Revolta. Anys enrere també hi participava una xaranga que fou substituïda per música enllaunada. Instruments i aigua no acabaven de casar. I el dimoni. Al principi, utilitzaven la careta del dimoni de la Beata. Però es produeix un robatori per part d’uns sineuers, fet que dona origen al Much. La història mai contada la revelarem en un altre moment. El cas és que el furt fa agafar consciència del valor de la màscara i, a principis dels 2000, es crea el dimoni de sa Revolta. Un individu amb vida pròpia que piula a Twitter i que, per celebrar el 25è aniversari de la festa, llençà un revolucionari missatge en vídeo. Precisament, a partir de la commemoració del primer quart de segle, sa Revolta creix. Es fa present a les xarxes socials, es publiquen vídeos, es perpetua el dinar revolter, es fa un acte de presentació i es deixa la porta oberta a impregnar més les festes de revoltisme duent a terme convocatòries esbojarrades. Un exemple d’això han estat les ‘noces en blanc i negre’, una boda entre el caparrot d’en Guillem des Cruce i en Tomeu Penya. La cosa no ha estat exempta de polèmica ja que la cerimònia s’oficià davant l’església, amb capellà i escolanets revolters.

Una revolta revolucionària

L’ampliació de sa Revolta a altres dies del programa sorgeix amb la idea d’anar generant unes festes alternatives a les oficials. Això s’entén per la poca sintonia amb el color del govern municipal: un blau destenyit i adulterat. Amb el règim Bauzá, es percep més la politització. Nogensmenys, la crítica i la sàtira sempre han acompanyat sa Revolta. Ara bé, el grup de joves que actualment l’organitza, que és la tercera generació revoltera, és qui ha desenvolupat un nivell d’autoconsciència més gran -per “patriotisme vilafranquer”, diuen- i qui hi ha inserit més elements discursius, especialment aquells relacionats amb el terreny polític. També es crea l’associació i es democratitza i tecnifica l’organització. No debades, “no feim res seriós, són tot pardalades”, matisen. Hi hauria dues facetes de la festa: allò que passa de matinada, amb un caràcter eminentment jocós i espontani, i allò que envolta la marca, que és molt més polític i discursiu.