La disparitat en les taxes de residus no amaga la manca de criteris ambientals

PalmaLes taxes de residus a les Balears són sensiblement més altes que a la resta de l’Estat, segons es desprèn de l’estudi més complet que s’ha realitzat fins ara sobre aquests tributs. Però encara queda molt per investigar i, sobretot, per millorar. Una de les principals conclusions que en fan els autors, Ignasi Puig i Sergio Sastre, de la Fundació ENT, és que el denominador comú d’aquests impostos és l’heterogeneïtat, fruit de la flexibilitat del marc legal, que permet infinites fórmules per dissenyar-los. Tot i constatar una manca generalitzada de patró, els autors sí que detecten una absència general de criteris ambientals en l’articulació i un retard evident respecte del tipus de model que s’està implantant a Europa, que tendeix a fer pagar pel que es genera. En aquest sentit, cal destacar que la Directiva Marc de Residus i la Directiva de Vessaments europea consagren el principi ‘qui contamina paga’, però en els ajuntaments espanyols analitzats encara predominen les taxes fixes, un mètode que no incentiva el reciclatge sinó tot al contrari, perquè dóna el missatge que qui més s’esforça per reciclar, tanmateix, pagarà el mateix que qui no mogui un dit. Amb tot, els autors demanen prudència respecte de les dades que han obtingut perquè, tot i ser l’anàlisi més acurada que s’ha fet mai a l’Estat sobre aquesta matèria, també és cert que és la primera i la mostra encara és curta.

La mostra balear

Dels 125 municipis escrutats arreu de l’Estat, cinc es troben a les Balears. L’elecció ha estat semialeatòria, a partir de les ordenances fiscals vigents l’any 2013. S’hi han inclòs totes les capitals de província i, per tant, òbviament, Palma hi figura. Els altres quatre pertanyen a quatre categories establides segons la població. Escorca, entre els municipis de menys de 1.000 habitants; Campanet (1.000-5.000); es Castell (5.000-20.000) i Inca (20.000-50.000) completen la selecció. En el cas del Castell, no s’ha pogut calcular el que paguen els ciutadans per la recollida i el tractament dels residus perquè l’impost com a tal no existia en el període estudiat, sinó que s’extragué d’altres tributs, una fórmula emparada per la llei però que un dels autors, Sergio Sastre, considera “cridanera” en un municipi de la seva mida. Els altres quatre municipis superen sobradament la mitjana espanyola.

L’estudi compara el que paga un habitatge tipus de 75 metres quadrats i un valor cadastral de 60.000 euros, i estipula que la taxa de residus mitjana arreu de l’Estat seria d’uns 82,2 euros anuals. Escorca, en canvi, en paga 100; Campanet, 209; Inca, 168, i Palma, 126,7. Però no només això: dos dels municipis balears analitzats marquen el màxim de la seva categoria per nombre de població. Capdepera, per exemple, paga 209,2 euros, mentre que la mitjana dels municipis d’entre 1.000 i 5.000 habitants és de 79,9 euros. Així doncs, és bastant més que el doble. L’altre cas és Inca, que, dels 20 municipis d’entre 20.000 i 50.000 habitants analitzats, és el que paga més: 168,1 euros. La mitjana, en la seva categoria, és de 74,2.

El cost de la insularitat

En conversa amb l’ARA Balears, Sastre assegura que no vol valorar en profunditat els motius de les xifres balears perquè considera que no és el propòsit de l’estudi, però sí que assenyala que “es veu que hi ha un element que fa que el cost del servei és molt més elevat que a la resta de les comunitats autònomes”. Hi ha un factor irremeiable que és la insularitat, però fent un cop d’ull als resultats que s’obtenen a les Canàries, el desequilibri és manifest. D’aquesta manera, per exemple, en la categoria de municipis de menys de mil habitants, la taxa mitjana d’un habitatge tipus seria de 37 euros, malgrat que a Escorca és de gairebé el triple. Pel que fa a les capitals de província, Las Palmas paga 54 euros anuals, mentre que Santa Cruz de Tenerife supera Palma amb un import mitjà de 97 euros. “De totes maneres, Canàries tampoc no és un exemple pel que fa a la gestió dels residus”, assenyala.

La llosa de TIRME

El model d’eliminació de residus a través de la incineració seria un altre factor determinant per explicar aquesta disparitat en el que pagam per impostos. “És la segona opció menys desitjable després del vessament i els costos són alts perquè una incineradora té un funcionament molt concret: si hi entren coses, és car; si no n’hi entren, és més car”, explica l’investigador. Amb tot, lloa algunes iniciatives que s’estan començant a implantar en municipis com Esporles, Binissalem i Maria de la Salut, els dos darrers molt recents. “És un sistema pel qual pagues segons el que generes. Hi ha una part fixa i una de variable en funció del que s’hagi reciclat”, explica. Sastre subratlla que l’incentiu fiscal és clau amb vista a una major implantació dels sistemes de tractament de residus que estan funcionant a Europa, tot i que no és suficient. “Ha de ser una mesura complementària a la conscienciació. Hi ha municipis a Catalunya i al País Basc, per exemple, on existeix la recollida porta per porta sense un incentiu fiscal i funciona”, explica. A Mallorca, posa l’exemple de Lloseta, on “tampoc hi ha un incentiu i s’estan aconseguint unes xifres de reciclatge enormes”. Amb tot, reconeix que en una societat com l’espanyola la introducció del pagament per generació seria clau per assolir el canvi de mentalitat que requereix la gestió dels residus a l’Estat. “Em trob molta gent que em diu: ‘M’és igual; jo ho pos tot a rebuig perquè pag el mateix’. La voluntat a Alemanya funciona però, aquí, al cap i a la fi qui recicla molt està subvencionant qui no recicla gens”, conclou.

Al capdavall, la ciutadania

Sastre esmenta un tercer element a afegir a la conscienciació i a l’incentiu fiscal: la voluntat política per fer arribar el missatge que cal un canvi de model en la gestió de residus, tant perquè és una eina indispensable per millorar la qualitat del Medi Ambient com perquè és una imposició de la Unió Europea, que obliga, a partir de l’any 2020, a assolir el 50% de reciclatge i reutilització dels residus. Però assolir aquesta fita no és només una responsabilitat dels poders públics. Sastre fa també una crida a la ciutadania perquè guanyi interès a conèixer què paga pels residus i quin servei rep a canvi. En aquest sentit, apunta al desconeixement que tenen la majoria d’usuaris. “Qui viu de lloguer, generalment, no sap ni què paga, perquè la factura arriba al propietari. Ningú sap quins serveis abona, si disposa de l’oportunitat de rebre bonificacions per anar a la deixalleria, etc”. Aquesta desinformació i falta d’interès és un altre dels factors que causen rebuig quan s’intenten introduir mètodes novedosos, més eficients i que no necessàriament són més cars, encara que requereixin una major implicació ciutadana. I és que molts consistoris redueixen la taxa pròpiament de residus i paguen el servei, en canvi, amb part del que recapten de l’IBI. “La desinformació provoca que qualsevol mesura sigui rebutjada, perquè sembla que et vulguin cobrar més”, diu Sastre.