Sense les dones, no hi ha celebració

Fira de la patata, sa Pobla. Un grupet de gent –tot dones– es troba de festa quan ja fa fosca. Parlen del decaïment de les festes d’estiu i de les ganes de fer xerinola i de fer poble. “Per què no n’organitzam una?”. Després d’aquesta trobada fortuïta entre grups d’amigues, es crea un grup de WhatsaApp i comencen a fer-hi feina, amb un sopar setmanal de rigor. Pensen en possibles temàtiques que puguin despertar interès en el poble. Aquesta primavera s’havia publicat un llibre de Josep Obrador que parlava d’una figureta de l’època talaiòtica. Es tractava d’un cap de bou trobat el 1952 a la finca de Talapi. No només havien trobat la idea, sinó que a més sabien qui n’havia fet un caparrot: Andreu Company i Toni Torrens, mallorquí imprescindible, pobler elemental. A tot això, hi afegeixen el color groc, com el del grif de la bandera de sa Pobla. “Si tothom va igual, agermana”. I convoquen la festa. “Vine de groc”, diu un cartell penjat pel poble i que suscita intriga. Els bars de plaça també fan la seva convocatòria i ajuden a tintar de groc les xarxes socials.

La resposta com a símptoma

Centenars de persones, expectants i vestides de groc, es congreguen un migdia de dissabte de juliol a la plaça de sa Pobla. A les 12.00 h passarà qualque cosa. Comença a sentir-se música i arriba a plaça una comitiva. Són joves del col·lectiu Sa Tau vestits de marjalers, un 4L groc amb el bou de Talapi –el caparrot és duit per una al·lota– i la banda municipal interpretant temes contemporanis. Des de The Final Countdown fins a Sofía. Venen de la finca on es trobà el bou en una processó íntima que l’organització té la idea de popularitzar amb vista a properes edicions. Paperí i banderoles amb el logotip engalanen l’ambient. Se’n van darrere l’Ajuntament, on es rebrà el seguici. La gent està contenta i fa moltes fotos. Arriben i agafa el micròfon el batle. Això no oficialitza res; potser només hi ha bona voluntat per donar una empenta a la festa, de reconèixer-la. L’organització té clar que l’Ajuntament hi ha d’ajudar, però que això no va de política. Després en Toni Gost Curro es deixa la veu i l’emoció amb el pregó. Lliurament d’obsequis i sessions de fotos. Tothom vol retratar-se amb el pregoner, amb Toni Torrens, amb Josep Obrador i també amb el caparrot del cap de bou de Talapi. A partir d’aquí, un correbars amb la banda i la gent es va dispersant per plaça. L’horabaixa hi haurà ‘gala d’horabaixa’ amb punxadiscos locals.

Dones, festa i patrimoni

Sens dubte, qui hi ha darrere una festa és allò que la impregna del caràcter. Aquí hi trobam un grup de dones d’entre trenta i quaranta anys. Petites heroïnes de la quotidianitat poblera. Ho duien en secret i no volen figurar enlloc. No havien organitzat mai una festa, però això no és cap limitació quan hi ha ganes i gens de personalisme. No es plantegen fer una festa tancada, saben que ha de créixer si vol anar consolidant-se. De fet, no descarten convidar-hi els bugerrons, ja que la figura talaiòtica es troba a mig camí entre sa Pobla i Búger. Volen, a la vegada i com a fita central, posar en valor el patrimoni pobler, encarnat en aquest cas en la troballa que és el bou de Talapi. Molts poblers, diuen, el desconeixen. Per tant, s’ha de “gaudir però també reivindicar les nostres arrels”. Tot i la novetat, la utilització d’un caparrot, jovent vestit de marjaler, l’aparició de la banda i l’aprofitament de la plaça –marca d’identitat poblera–, aquesta festa no desentona gens. Que visca, els anys que es vulga