La Dragonera, una història complexa
La dècada dels 70 va ser la més important per als fonaments de la conservació dels espais naturals de les Balears, ja que s’hi posaren les bases que culminaren amb l’aprovació de la Llei d’Espais Naturals (LEN) de 1991. Sense les campanyes i les actuacions d’aquells anys, la protecció hauria estat impossible.
La Dragonera era objecte d’un projecte d’urbanització controvertit des de la seva presentació. El juliol de 1973, un article a Diario de Mallorca denuncià el perill en què l’urbanisme posava la Dragonera i Formentor. La importància dels impactes que suposaria permetre habitatges per a 4.500 persones a l’illot, dos ports esportius, un heliport i altres infraestructures haurien anul·lat fins al darrer dels seus valors naturals. Al desembre d’aquell any, es fundà el GOB, que va incloure la defensa de l’illa entre els seus objectius des del primer moment. El GOB va tenir el gran encert, com va fer més endavant amb altres conflictes, de mostrar la seva oposició mitjançant la manifestació pública i, al mateix temps, usant totes les eines jurídiques de què podia disposar. En aquest cas, l’actuació desinteressada de l’advocada Lina Riera va esser fonamental per arribar a un final feliç contra els projectes d’urbanització, objecte de polèmiques decisions de la Comissió d’Urbanisme i l’Ajuntament d’Andratx, contra les quals es va recórrer formalment.
En l’aspecte d’oposició pública, el GOB va tenir l’ajut inesperat del grup Talaiot Corcat, gràcies al qual el dia 7-7-77 es va produir l’ocupació de l’illa, el quarantè aniversari de la qual es vol celebrar aquests dies. Va esser la primera i probablement més important acció ecologista directa al país. Els seus protagonistes no tenien lligams amb el moviment d’arrels naturalistes que representava el GOB, des d’on l’ocupació es va veure amb simpatia i sense implicar-s’hi. El fet va ser importantíssim, va tenir un ressò internacional, i va contribuir decisivament a extremar la prudència dels polítics -encara franquistes- que tenien els plans urbanístics sobre la taula. Recordem que aquell any s’havia legalitzat el PC, i la democràcia es veia pròxima i il·lusionant.
Després de l’ocupació vendrien i es repetirien manifestacions multitudinàries, a Palma i Andratx, i sobretot es mantendria el contenciós jurídic, impulsat pel GOB i el Col·legi d’Arquitectes, durant deu anys més, fins arribar al desenllaç final, que invalidaria definitivament els plans i projectes de la urbanitzadora. La societat civil mallorquina havia assumit de forma massiva el desig de conservació de l’illa, a favor de la qual es posicionaren el Foment del Turisme, l’Obra Cultural, la Societat Mallorquina d’Ordenació del Territori, el Col·legi d’Arquitectes, la Societat d’Història Natural i el GOB, entre d’altres.
Un punt clau en el procés es va donar l’any 1983, en què el conseller Miquel Pascual, del Consell General Interinsular, va redactar unes normes subsidiàries de protecció dels espais naturals més rellevants de les Balears, entre els quals figurava la Dragonera.
Aquestes mesures conduïren al col·lapse de l’empresa urbanitzadora i el banc que va esdevenir propietari de l’illa a conseqüència de la fallida va negociar-ne la venda amb el president Albertí per una quantitat raonable -300 milions de ptes- l’any 1987, compra que va efectuar el Consell ja sota la presidència de J. Verger. Tot i això, la declaració del parc natural es va retardar fins al 1995, per desavinences institucionals o personals entre els responsables del Consell i del Govern.
Aquest és sols un petit resum dels punts més importants de l’esdevenir de la Dragonera en els darrers anys, que inclou molts altres episodis i detalls. Allò important, tanmateix, són els fets: bé està el que bé acaba, i la Dragonera és avui un motiu d’orgull per a tots els que hem tengut el privilegi de contribuir a aquesta història complexa.