“Durant el cap de setmana, ja ni ens acostam al centre”

Palma“Els darrers temps ha canviat la mentalitat pel que fa al turisme. Fins fa dos o tres anys, el govern municipal estava convençut que era bo per a l’economia, i amb això quedava tot dit. Però ara s’hi senten cada vegada més veus en contra”. Cristina i Henrike, valenciana i basc, resideixen des de fa 15 anys a Amsterdam, on han creat una editorial (Zirimiri Press) que ha traduït al neerlandès Jordi Nopca i Pere Antoni Pons, per exemple. Ells han viscut la transició que ha experimentat la ciutat: de la postal bella i disbauxada al formiguer de turistes que cada vegada més indígenes perceben. “Durant el cap de setmana, ja ni ens acostam al centre”, admet Henrike.

Canals, coffeeshops, una arquitectura tradicional esquitada d’edificis avantguardistes, museus reconeguts internacionalment, una ubicació perfecta per als principals països emissors europeus (poc més d’una hora des de Berlín o Londres, dues hores i 20 minuts des de Barcelona) i l’etiqueta de ser territori propici per a la bulla i el llibertinatge. Amsterdam ho té tot per triomfar entre una àmplia gamma de turistes: des de famílies de classe mitjana fins a joves d’esperit dispers. Massa reclams per no caure en la temptació de fer-hi, com a mínim, una escapada de cap de setmana.

Fins fa uns anys, la planta hotelera de la ciutat (prop de 55.000 places) absorbia l’allau de visitants, l’oferta complementària feia mamballetes, els governants municipals celebraven la condició de destinació estrella i els veïns que no vivien del turisme toleraven les molèsties que aquesta indústria causa quan torna massiva. El problema ve quan la massa creix, any rere any, i esdevé turba descontrolada.

Actualment, 17 milions de turistes transiten cada any per la capital d’Holanda, que té una població de 800.000 habitants. Feis comptes.

Per entendre la massificació, no basta apel·lar als 413 hotels que hi ha registrats oficialment; una vegada més, el fenomen del lloguer turístic entra en escena.

Regulació i inspeccions

En aquest sentit, fa tres anys l’Ajuntament ja va posar el primer maó per regular i limitar l’activitat: el temps màxim que els particulars poden llogar les seves propietats als turistes és de 60 dies a l’any, i només ho poden fer a quatre persones cada pic. A més, aquí els controls sembla que funcionen. “Tenim amics que llogaven a Airbnb i han tingut inspeccions”, diu Henrike, qui assegura que les tècniques per investigar els propietaris de pisos recorden les que es fan sevir en la lluita antidroga. Tot i així, la turistització de la ciutat sembla imparable.

“La nostra casa està situada en un barri que s’ha posat de moda. Al pati se senten contínuament festes de gent que ha vingut a passar uns dies. Un cap de setmana vàrem sentir com un veí explicava les vacances a la seva família per Skype a la balconada, a crits. També he vist des de la finestra de casa com tot un autocar de turistes feia fotos compulsivament a les prostitutes que treballen als aparadors de davant, com si haguessin vist éssers d’un altre planeta”. Henrike explica la cara lletja del turisme i arriba a la mateixa conclusió que molts veïns de moltes altres urbs europees: està desapareixent la vida pròpia de la ciutat. “Negocis de tota la vida són substituïts per gelateries i cafès hipsters. Brouwersgracht va ser escollit fa uns anys com el millor carrer d’Amsterdam. Ara, segons diuen, ja no hi viu gairebé ningú. Els propietaris s’han mudat i ni tan sols s’hi acosten per donar les claus als turistes que lloguen. Hi ha empreses que s’encarreguen d’això. Comprar un casa i llogar-la per a turisme temporal s’ha convertit en una forma de negoci”, diu.

L’opinió de Cristina i Henrike està cada dia més estesa entre els habitants d’Amsterdam i diverses associacions de veïns i col·lectius transversals, com ara Pretpark (publiquen fotodenúncies al seu perfil de Facebook amb els excessos dels turistes), han començat a lluitar decididament per posar límits al turisme. El futur està en joc.